de Mauro Piredda
In unu àteru artìculu amus faeddadu de sas dinàmicas de sas dibatas in internet. S’oralidade de sos poetes, amus bidu, podet agiuare a èssere cumpostos sena rinuntziare a sa polèmica a dae chi, custa, diat imbetzes serbire a aumentare su livellu de sa dibata. Sas otavas finales, difatis proant a fàghere sìntesi de sa porfia in su palcu mancari chi s’agatet una literadura chi definit a manera restritiva sos cuntestos poèticos che a una manifestatzione de agressione verbale ebbia. Duncas si in s’antigòriu sa poesia est nàschida pro tramandare su patrimòniu culturale in sas sotziedades orales (dae unu logu a s’àteru e dae una generatzione a s’àtera), bidimus oe chi in sa sotziedade dominada dae sa dialètica televisiva, podet agiuare a fàghere prefèrrere su meledu a su tifu de istàdiu, finas in internet.
Ma b’at un’àtera dinàmica intre s’oralidade e s’informàtica. Si su telèfonu permitiat e permitet sa comunicatzione orale sena una presèntzia de sos interlocutores in su matessi logu, oe s’elaboradore e sos telefoneddos multimediales nos permitent de impitare una comunicatzione lestra – màssimu in sa “chat” – belle comente chi esseret faeddada, ma semper iscrita. Si detzidimus de iscrìere in sardu bidimus chi custos sunt sos mèdios chi prus de sos àteros nos lu cuntzedent, ma a su matessi tempus s’ausèntzia de una alfabetizatzione nde faghet essire a pìgiu unos cantos problemas.
Si faghimus una anàlisi de sos cuntènnidos publicados in Facebook (in ue totus o belle totus est de domìniu pùblicu) bidimus chi in medas iscrient comente faeddant. A s’ispissu s’impitant sas vocales paragògicas e duncas leghimus “a chent’annoso”, “ite b’ada”, “ite cherede”, “chie sese”, “sa feminasa”. A pustis, moende dae custas faddinas si nde podent fàghere àteras annanghende sa “s” de su plurale e duncas iscriende “sa feminasas”. Sighende in s’esèmpiu si nde bogat sa “s” de s’artìculu e duncas “sa feminasa” (cando non “saffeminasa”) e non “sas fèminas”. Medas bortas si ponet s’“h” in su verbu àere produende s’iscritura “ite b’hada”, “hapo famine”. Cun sa matessi lebiesa non si ponent unas cantas cunsonantes in sas paràulas: “su entu”, “su inu”. Non faeddemus de sa “d” eufònica”, de sas dòpias e de sos atzentos.
In pagas paràulas, si iscriet comente si faeddat. E a dae chi sos faeddos sunt unu pro cada bidda, bidimus chi internet nos mustrat unu grandu bentàlliu de solutziones orales, mancari chi iscritas. Totu custu ca no impitamus una grafia comuna. De su restu, in iscola su sardu no est galu intradu e – a dolu mannu – Facebook faghet iscola. In medas iscrient volantinos e manifestos sena critèriu, ispirados dae s’impreu de su sardu in internet. Sa cosa at sos aspetos positivos suos ca nos mustrat una gana de impitare sa limba e ca sas faddinas podent èssere analizadas e, gasi faghende, currègidas. Ma nos mustrat in antis de totu sa netzessidade de una norma iscrita. Finas pro afortigare s’oralidade, in intro e in foras de internet.
In s’interi impitade o iscarrigade·bos su CROS…