Gràssia Deledda, unu Nobel sardu a s'Itàlia

Gràssia Deledda, unu Nobel sardu a s'Itàlia

-de Sarvadore Serra-

foto_Grazia-Deledda 2

A bias, in un’Istadu, una natzione minore agiuat sa natzione prus manna. Pro nàrrere, sa professora sarda Vitòria Sanna at fatu connòschere in Itàlia Virginia Wolf e s’ingenieri sardu Giuanne Antoni Porcheddu at introduidu in Itàlia sa tècnica de su tzimentu armadu. S’iscritora sarda Gràssia Deledda, imbetzes, at fatu bìnchere a s’Itàlia unu prèmiu Nobel pro sa literadura.

Gràssia Deledda est nàschida in Nùgoro su 27 de cabudanni de su 1871, sa de chimbe de sete frades, in una famìlia chi istaiat bastante bene Su babbu si naraiat Giuanne Antoni Deledda; aiat istudiadu lege, ma non praticaiat sa professione; fiat possidente e imprendidore, s’ocupaiat de cummèrtziu e de agricultura; si interessaiat de poesia (issu etotu cumponiat versos in sardu), aiat abertu una tipografia e imprentaiat una rivista; est istadu sìndigu de Nùgoro in su 1892. Sa mama si naraiat Frantzisca Cambosu.

A pustis de àere frecuentadu sas elementares fintzas a sa cuarta, Gràssia at sighidu a istudiare in domo cun unu professore chi li faghiat letziones de base de italianu, latinu e frantzesu. Pustis at sighidu comente autodidata. Importante pro sa formatzione literària sua est istada s’amigàntzia cun s’iscritore, archivista e istòricu tataresu Enricu Costa, chi pro primu nd’at cumpresu su valore.

Nuoro_Museo_Deleddiano_01

In su 1888 b’at àpidu sas primas publicatziones: Gràssia at imbiadu a Roma sos contos Sangue sardo e Remigia Helder, chi sunt essidos in sa rivista “L’ultima moda”, ghiada dae Epaminonda Provaglio. In sa matessi rivista at publicadu a puntadas su romanzu Memorie di Fernanda.

In su 1890 at publicadu a puntadas in su cuotidianu de Cagliari L’avvenire della Sardegna, cun su pseudònimu de Ilia de Saint Ismail, su romanzu Stella d’Oriente: in Milanu, imbetzes, at publicadu cun s’editore Trevisini su libru de contos pro pitzinnos Nell’azzurro.

L’ant bantada literados che a Angelo de Gubernatis e Ruggero Bonghi, chi in su 1895 at fatu sa prefatzione de su romanzu Anime oneste. At collaboradu cun rivistas sardas e italianas: “La Sardegna”, “Piccola rivista” e “Nuova Antologia“. Dae su 1891 a su 1896, in sa Rivista delle tradizioni popolari italiane ghiada dae Angelo de Gubernatis, at publicadu a puntadas s’istùdiu Tradizioni popolari di Nuoro in Sardegna, introduidu dae una tzitatzione di Tolstoi, prima espressione documentada de s’interessu de s‘iscritora pro sa literadura russa. Pustis b’at àpidu romanzos e contos de argumentu sardu. In su 1896 a su romanzu La via del male Luigi Capuana l’at fatu una retzensione bona. In su 1897 est essida una regorta de poesias, Paesaggi sardi, publicada dae Speirani.

film Cenere

In su mese de santugaini de su 1899 Gràssia si nch’est tramudada a Roma. In su 1900 s’est cojuada cun Palmiro Madesani, funzionàriu de su Ministèriu de sas Finàntzias, chi aiat connotu in Casteddu. Dae issu at tentu duos fìgios, Franz e Sardus.

In su 1903 sa publicatzione de Elias Portolu l’at cunfirmada comente iscritora e l’at incaminada a una serie ditzosa de romanzos e òperas teatrales: Cenere (1904), L’edera (1908), Sino al confine (1910), Colombi e sparvieri (1912), Canne al vento (1913), L’incendio nell’oliveto (1918), Il Dio dei venti (1922). Dae Cenere ant fatu una pellìcula interpretada dae Eleonora Duse.

Gràssia est istada fintzas tradutora: est sa sua, infatis, sa versione de Eugénie Grandet de Honoré de Balzac.

Su 10 de cabudanni de su 1926 l’ant dadu su prèmiu Nobel pro sa literadura.

Si nch’est morta su 15 de austu de su 1936.

At lassadu non cròmpida s’ùrtima òpera sua, Cosima, quasi Grazia, autobiogràfica, chi at a essire in su mese de cabudanni de cussu matessi annu in sa rivista Nuova Antologia, a incuru de Antonio Baldini; pustis l’ant a publicare cun su tìtulu Cosima.

Ma, ite nde narat sa crìtica literària de custa iscritora sarda? S’òpera sua l’at apretziada Giovanni Verga, e nd’ant faeddadu bene fintzas iscritores prus giòvanos comente Enrico Thovez, Emilio Cecchi, Pietro Pancrazi, Antonio Baldini. L’ant apretziada fintzas in foras de s’Istadu: D.H. Lawrence at iscritu sa prefatzione de sa tradutzione in inglesu de La madre. Borta a borta sos crìticos ant incaselladu sos traballos suos in su regionalismu o in su verismu o in su decadentismu; ma b’at crìticos chi ant reconnotu s’originalidade de sa poètica sua.

Crèsia de sa soledade

Su primu a dedicare a Gràssia una monografia, a medade de sos annos trinta, est istadu Francesco Bruno. In sos annos barantachimbanta, sessanta, in sas antologias iscolàsticas de sa literadura italiana, b’at pàginas medas antologizadas, chi pertocant mescamente sos contos curtzos.

Pro sos primos letores de sos romanzos de Gràssia Deledda fiat naturale a l’incuadrare in s’iscola verista. Luigi Capuana la pregaiat de sighire in s’esploratzione de su mundu sardu, “una mina” in ue aiat “…giai agatadu un’elementu de originalidade forte”.

Fintzas Borgese definit Gràssia “iscolana dinna de Giovanni Verga“. Issa etotu iscriet in su 1891 a su diretore de sa rivista romana La Nuova Antologia, Maggiorino Ferraris: “S’ìndula de custu libru meu mi paret chi siat tantu dramàtica cantu sentimentale e fintzas unu paghitzeddu verìstica, si ‘verismu’ si podet nàrrere su de ritràere sa vida e sos òmines comente sunt, o mègius comente los connosco deo.”

Ruggero Bonghi, manzonianu, pro primu peleat pro sarvare s’iscritora sarda dae su clima de sas poèticas naturalìsticas.

Emilio Cecchi in su 1941 iscriet: “Su chi Gràssia Deledda at pòdidu bogare dae sa vida de sa provìntzia sarda, no est improntadu a naturalismu e verismu. Siat sos motivos e sos intritzos, siat su materiale linguìsticu, in issa si faghent deretu lìricos e fantàsticos…”

Natalino Sapegno definit sas resones chi nch’allargant s’iscritora dae sos cànones de su verismu: “Ma dae un’adesione funduda a sos cànones de su verismu tropu cosas nche l’allargant, cumintzende cun sa natura intimamente lìrica e autobiogràfica de s’ispiratzione, e duncas sas rapresentatziones ambientales si faghent transfiguratziones de una memòria pessamentada e sas acuntèssidas e sos pessonàgios projetziones de una vida bisada. A dare a sas cosas e a sas pessones un’importu firmu e lùghidu, un’illusione perentòria de ogetividade, li mancat pròpiu cudda atitùdine de distacu intziale chi b’est in Verga; ma fintzas in Capuana e in De Roberto, in Pratesi e in Zena.”

Nuoro-1

Vittorio Spinazzola iscriet: “Totu sa mègius narrativa deleddiana tenet comente ogetu sa crisi de s’esistèntzia. Istoricamente, custa crisi resurtat dae s’agabbu de s’unidade culturale de s’Otighentos, cun sa cunfiàntzia sua in su progressu istòricu, in sas sièntzias làicas, in sas garantzias giurìdicas postas a defensa de sas libertades tziviles. Pro custu aspetu s’iscritora paret partètzipe de totu su clima decadentìsticu. Sos pessonàgios suos rapresentant sa pèrdida de sas cussèntzias dudodas e iscurigadas, assartiadas dae sa pesada de istintos contràrios, disponìbiles a totu sas esperièntzias chi sa vida nd’oferit ocasione e istìmulu.”

S’ischit chi Gràssia Deledda, cando fiat giovanedda e galu collaboraiat a sas rivistas de moda, si fiat abbigiada de sa distàntzia chi b’aiat intre sa prosa lanosa in limba italiana de cussos giornales e s’esigèntzia sua de impreare una limba italiana prus a curtzu a sa realidade e a sa sotziedade dae ue beniat.

Nicola Tanda, in s’istùdiu La Sardegna di Canne al vento, iscriet chi in cussa òpera sas paràulas cuncordant memòrias tolstojanas e dostoevskijanas, paràulas chi podent pertocare totu s’òpera narrativa deleddiana: «Totu su romanzu est una tzelebratzione de s’arbìtriu lìberu. De sa libertade de fàghere su malu ma fintzas de fàghere su bonu, mescamente cando b’at esperièntzia de sa capatzidade manna chi su malu tenet de comunicare angustia. Su protagonista chi at fatu su malu non cunsentit cun su malu, faghet unu viàgiu dolorosu, mortificadore, ma fintzas prenu de alligria in s’isperu de fàghere su bonu, chi abbarrat s’ùnica resone chi podet rèndere atzetàbile sa vida».

In sos annos intre s’Otoghentos e su Noighentos, sos chi s’iscritora si dèdicat a sa chirca de un’istile suo, cuntzentrat s‘atentzione in s’òpera e in su pessamentu de Tolstoj. E est custu addòviu chi paret chi l’agiuet a pretzisare semper mègius sas preferèntzias literàrias suas. Ma Gràssia non si firmat a Tolstoj, e intrat in su mundu cumplessu de Gor’kij, Anton Čechov, Gogol’, Dostoevskij e Turgenev.

Attilio Momigliano narat chi Gràssia Deledda est “unu grandu poeta de sa pelea morale”, de paragonare a Dostoevskij.

deledda-francobollo

Francesco Flora narat chi “S’ispiratzione bera de Gràssia Deledda est comente unu fundu de ammentos de sa pitzinnia e de s’adulescèntzia, e in sa trama de cussos ammentos, belle figuras chi andant e si mudant in su paisàgiu firmu, si cumponent sos contos semper noos. Antzis, sigomente sos primos afetos de issa si formant essentzialmente cun sa sustàntzia de cussu paisàgiu chi issa disinnaiat in sa vida de sa Sardigna nadia, est giustu a nàrrere chi s’arte de Gràssia Deledda est essentzialmente un’arte de paisàgiu.”

In fines, est interessante a bìdere ite ant iscritu de issa Maksim Gorkij e D. H. Lawrence.

Gorkij racumandat sa letura de sas òperas de Gràssia Deledda a L. A. Nikiforova, una iscritora chi fiat galu cumintzende. In una lìtera de su duos de làmpadas de su 1910 l’iscriet: «Mi permito de inditare a Bostè duas iscritoras chi non tenent rivales ne in su tempus coladu ne in su presente: Selma Lagerlof e Gràssia Deledda. Ite pinnas e ite boghes fortes! In issas b’at carchi cosa chi podet èssere de imparòngiu fintzas pro su mužik nostru ».

Lawrence, in su 1928, a pustis chi Gràssia aiat giai bintu su Prèmiu Nobel, iscriet in s’introdutzione a sa tradutzione inglesa de su romanzu La Madre: «Bi diat chèrrere un’iscritore a beru mannu pro nos fàghere superare sa repulsione pro sas emotziones in pessu coladas. Fintzas sas Novelle de D’Annunzio benit a punta a susu a las lèghere: e galu de prus Matilde Serao. Ma nois podimus galu lèghere Gràssia Deledda, cun interessu sintzillu». Faeddende de sa populatzione sarda protagonista de sos romanzos suos, la paragonat a Hardy, e in custa cumparatzione singulare sutalìniat chi sa Sardigna est pròpiu comente pro Thomas Hardy su Wessex isuladu. Solu chi deretu a pustis agiunghet chi, a diferèntzia de Hardy, «Gràssia Deledda tenet un’ìsula totu pro sesi, s’ìsula sua de Sardigna, chi istimat profundamente: mescamente sa parte chi est prus in su Nord, sa de sos montes». E iscriet fintzas chi «Est sa Sardigna antiga, sa chi in fines essit a campu, chi est su tema beru de sos libros de Gràssia Deledda. Issa intendet s’incantu de s’ìsula sua e de sa gente sua, prus chi no èssere atraida dae sos problemas de sa psiche umana. E duncas custu libru, La Madre, forsis est unu de sos prus pagu tìpicos de sos romanzos suos, unu de sos prus continentali».

Ligàmene: https://it.wikipedia.org/wiki/Grazia_Deledda

Leave a comment

1 Comment

  1. Grascias mannas pro custa detagliada informatzione subra Gratzia Deledda chi donzi sardu est importante chi connoscat.

Send a Comment

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu.