Su Rennu de Sardigna

Su Rennu de Sardigna

– de Sarvadore Serra –

Su Rennu de Sardigna,  Istadu de Europa,  at tentu custu nùmene  finas a   su 1861,  cando, cun s’annessione de sos Istados italianos preunitàrios, s’est cambiadu in  Rennu de Itàlia.

Ma devimus fàghere unu passu a dae segus. Cando sos bizantinos si nche sunt andados dae Sardigna in sa segunda medade de su sèculu IX, sos guvernantes locales ant leadu su podere de s’ìsula,  chi est resurtada partzida in bator rennos o giuigados:  Càlari,  Gaddura,   Torres  e Arbarèe .

Su Rennu de Càlari at duradu fintzas a su 1258, cando sa capitale, Santa Ìgia, l’at assaltada e distruida una coalitzione  de fortzas sardu-pisanas; su territòriu suo, tando, est devènnidu una colònia de sa Repùblica de Pisa.

Su Rennu de Torres est agabbadu de fatu in su 1259, cando si nch’est morta sa Reina Adelàsia, e de deretu in su 1272, cando si nch’est mortu su Re Entzu; su prus de su territòriu suo si l’ant partzidu sos Dòrias de Ligùria e sos Bas-Serras de Arbareè, cando chi imbetzes  sa tzitade de Tàtari s’est costituida in Istadu republicanu de tipu comunale.

Su Rennu de Gaddura at duradu fintzas a su 1288, cando s’ùrtimu soveranu, Ninu Visconti, nche l’ant dispatzadu sos pisanos chi ant ocupadu su territòriu suo.

Su Rennu de Arbarèe at tentu vida prus longa: belle 520 annos, fintzas a su 1409, cando sos sardos ant pèrdidu sa batalla de Seddori cun sos catalanos.

 

 

 

At tentu un’orìgine totu particulare, imbetzes, su Regnum Sardiniae et Corsicae, (in sardu “Rennu de Sardigna e de Còrsica”), chi l’at creadu in  1297 papa Bonifacius VIII pro solutzionare sos cunflitos intre sas  famìlias de Anjou e de Aragona subra de  su Rennu de Sitzília, cunflitos nàschidos dae sos Pèsperos Sitzilianos. Duncas est istadu unu rennu de cumpensatzione, assinnadu a Giàime II de Aragona.

Sa Sardigna, però, fiat partzida in duos: a un’ala bi fiat su rennu de Arbarèe, a s’àtera sos territòrios de sos rennos de Càlari, Gaddura e Torres chi aiant pèrdidu s’indipendèntzia. In su  1323, Giàime II at fatu un’alliàntzia cun su re de Arbarèe e su 19 de làmpadas de su 1324 at cunchistadu sos territòrios pisanos de Casteddu e   de Gaddura   e sa tzitade de Tàtari, costituende un’Istadu soveranu ma imperfetu cun su nùmene  de “Sardigna e Còrsica”. Su Rennu l’ant unidu deretu a sa Corona de Aragona; l’amministraiat unu sustitutu de su re chi, in antis, lu cramaiant guvernadore e, pustis, vitzerè.

In su 1353 at cumintzadu una gherra intre su Rennu de Arbarèe, chi cheriat unificare s’ìsula,  e su Rennu de “Sardigna e Còrsica”. In su 1354 sos aragonesos ant cunchistadu S’Alighera e nd’ant fatu una tzitade catalana. In su 1355 Pedru IV de Aragona, chi li naraiant “Su Tzerimoniosu”, at ativadu in su Rennu de “Sardigna e Còrsica” su parlamentu cun podere legislativu proponente; sa magistradura fiat rapresentada dae su Cussìgiu Reale de Giustìtzia trasformadu in su 1504 in Udièntzia Reale.

 

Dae su 1365 a su 1409 sos res de Arbarèe  sunt resessidos a ocupare belle totu sa Sardigna, francu Casteddu de Càlari  (oe Casteddu) e S’Alighera. Ma  in su 1409 Martine su Giòvanu, re de Sitzìlia e erede de Aragona, at bintu sos sardos in sa batalla de Seddori. Totu s’ìsula dae cussu mamentu est istada guvernada dae unu vitzerè in nùmene de su re.

Cun su cojuiu  de Ferrandu II de Aragona e Isabella de Castìglia in su  1469 e, pustis, cun sa firma de sa  Cuncòrdia de Segòvia, in su 1475, est cumintzada s’unione definitiva de su Rennu de Aragona e de sa  Corona de Castìglia.

Sa Còrsica no est istada cunchistada mai dae sos res de Aragona e,  in su  1479,   su Cussìgiu Superiore de Aragona  at detzìdidu de nche nde la bogare dae su nùmene ufitziale de su Rennu.

Cun sa  vitòria de su  Tertzu de Sardigna, ghiadu  dae Giuanne de Àustria, in sa  Batalla de Lèpantu de su 1571 contra a Ali Pasha, e cun sa cunchista temporànea  de Tùnisi in su 1573, su  Rennu de Sardigna est devènnidu s’avampostu prus importante contra a  s’ispainamentu de s’Impèriu otomanu in su  Mediterràneu. Dae cussu mamentu ant cumintzadu a fortificare totu s’ìsula pro la difèndere dae sos atacos de sos otomanos.

Cun  su cumintzu de sa  Gherra de sos Trinta Annos in su  Rennu de Boèmia in su 1618, intre catòlicos e protestantes, su Cardinale Richelieu at ghetadu sos ogros in sos possessos de sa dinastia Absburgu in Ispagna e Àustria. Durante custu cunflitu at imbiadu una flota de baranta vassellos ghiados dae   Enricu Harcourt de Lorena, su 21 de freàrgiu de su 1637, a invàdere Aristanis.  Sa tzitade l’ant irrobbada pro una chida. Cando sunt cròmpidas sas milìtzias sitzilianas e aragonesas, sos frantzesos si nche sunt fuidos in presse, lassende sos istendardos issoro, chi galu como sunt cunservados in sa catedrale.

 

In su 1713, cun su tratadu de Utrecht chi fatu agabbare sa gherra de Sutzessione ispagnola, sa Sardigna l’ant tzèdida  a sa Baviera de Massimilianu II Emanuele de sa dinastia   Wittelsbach; ma custa  parte de su tratadu     s’Àustria no l’at ratificada,   e custu est istadu su pomu de sa discòrdia chi at fatu sighire sa gherra.

In su 1717 su cardinale  Alberoni, ministru de Filipu V de Ispagna, at ocupadu torra sa Sardigna.

In su 1718, cun su su tratadu de Londra, su Rennu de Sardigna est coladu a sos Ducas de Savoja, prìntzipes de Piemonte, chi l’ant unidu, in forma federativa, a sos àteros Istados continentales,

In su 1799, pro more de sas gherras de Napoleone in Itàlia, sos Savojas si nche sunt fuidos dae sos Istados continentales invàdidos das sos frantzesos, e sunt abbarrados pro bìndighi annos in Casteddu, capitale de su Rennu,

In su 1847 unos cantos sardos chi cumandaiant in s’ìsula ant renuntziadu a sa personalidade istatale de sa Sardigna, chi s’est  “fusa”  cun su Piemonte pro tènnere unu parlamentu ebbia, una magistradura ebbia e unu guvernu ebbia in Torinu; su Rennu dae Sardigna unitàriu s’est fatu  “perfetu” cun sa “summa potestas”, diat èssere cun su podere de istipulare in manera direta sos tratados internatzionales.

In su 1848 sunt cumintzadas  sas gherras de indipendèntzia pro s’unidade polìtica de  sa penìsula italiana, ghiadas dae sos Res de Sardigna pro trèighi annos.

In su 1861   su Rennu de Sardigna at cambiadu su nùmene suo in Rennu de Itàlia.

In su 1946 cun su referendum istituzionale, custu Istadu at cambiadu torra nùmene e s’est fatu Repùblica Italiana

 

Ligàmenes: https://ca.wikipedia.org/wiki/Regne_de_Sardenya

Jutjats de Sardenya

Llista de reis de Sardenya

https://it.wikipedia.org/wiki/Trattato_di_Utrecht

http://www.sardinianetwork.eu/index.php?option=com_content&view=article&id=216:lannessione-della-sardegna-al-piemonte&catid=53:storia-e-tradizioni&Itemid=61

Regne de Sardenya-Piemont

Lèghere fintzas:

Sìntesi de s’istòria de Sardinna, de F.C. Casula, 2002, Carlo Delfino Editore

Breve storia della Sardegna, de F. Floris, 1994, Newton Compton Editori

La Sardegna contemporanea, AA.VV.,  1976, Edizioni della Torre

Il Regno di Sardegna in età moderna, AA.VV., 2010, CUEC

Italia, il Grande Inganno, de F.C. Casula, 2010, Carlo Delfino Editore

 

 

 

 

Leave a comment

Send a Comment

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *