de Salvatore Serra
Est una cosa de ispantu in cantos produtos b’at plàstica. Sas cadreas in ue nos seimus, sos bestires chi nos ponimus, partes de telefoneddos, màchinas, dinare, tassas, dispositivos e finas bustigheddas de te, totus cuntenent custu materiale. L’impitamus ca costat pagu, durat meda e li podimus dare sa forma chi cherimus. Ma sa plàstica faghet dannu a sa naturalesa. Cando nche la fuliamus nche podet fèrrere in s’ambiente, e custu est unu perìgulu ca sa luadura dae plàstica ochiet sa fàuna agreste. Ma sa plàstica est perigulosa mescamente cando nche ferit in su mare e, sigomente bi ponet finas a 400 annos a si destruire, creat problemas pro unu bene de tempus. Nessi 8,8 milliones de tonnelladas de plàstica nche ferint in su mare cada annu e abbarrant in cue! No isparint mai, ma si faghent a bìculos semper prus minores chi si narant microplàsticas. Custas microplàsticas s’ammesturant cun sas sustàntzias chìmicas chi b’at in s’abba e su pische si nche las màndigat. Pustis nois mandigamus su pische in pare cun custos produtos tòssicos. Duncas tocat a innetare su mare dae sa plàstica pro rèndere su mundu unu logu prus seguru.
Leave a comment