de Giuseppe Corronca
In antis de sa nàschida de su pragmatismu, in sos Istados Unidos sa filosofia si podet nàrrere chi bivet a palas de sa filosofia europea. Su pragmatismu, duncas, est cunsideradu su primu contributu originale chi s’Amèrica dat a sa filosofia otzidentale. Custu movimentu cunsìderat de importu, pro fraigare una dotrina filosòfica, non s’aspetu astratu o teorèticu, ma cussu pràticu chi depet tènnere una utilidade pro sa vida de s’òmine e de sa sotziedade.
Su pragmatismu americanu si partzit in duas currentes: pragmatismu metodològicu e pragmatismu metafìsicu. De sa prima currente, chi si presentat comente una teoria de su significu, faghent parte filosòsfos comente Charles Sanders Peirce (1839-1914), cunsideradu su fundadore de su pragmatismu, chi cun issu mudat su nùmene in pragmatitzismu, pro no lu cunfùndere cun su pragmatismu metafìsicu de James; John Dewey (1859-1952), chi cramat su pragmatismu suo istrumentalismu. De sa segunda currente, chi si ponet comente una teoria pro sa cale sa beridade de una idea est in s’utilidade personale o sotziale, est a nàrrere in sa capatzidade de esertzitare una atzione bona in sa vida de sos òmines, faghent parte filòsofos comente William James (1842-1910) e Ferdinand Schiller (1864-1936).
Miguel De Unamuno (1864-1936) est s’esponente de cussu chi benit definidu su fideismu pragmatìsticu. 
Sa tesi de fundamentu de Unamuno est cussa de su pragmatismu matessi e de ogni filosofia de s’atzione: sa subordinatzione de sa connoschèntzia, de su pensu, de sa resone, a sa vida e a s’atzione. Ma acanta a custu elementu pragmatìsticu, b’est, in sa dotrina de Unamuno, unu elementu irratzionalìsticu: s’afermatzione de su caràtere iscuru, arbitràriu, sena atinu de ogni dotrina o credèntzia.
Ma sa figura forsis prus de importu est cussa de s’americanu John Dewey (1859-1952), esponente de s’iscola de Chicago. S’opera sua de fundamentu est Experience and Nature (1925). Su puntu de cumentzu de Dewey est s’esperièntzia, ma pro issu custu esperièntzia non si reduet, comente susteniat s’empirismu, a cussèntzia crara e distinta e non si reduet nemmancu a connoschèntzia.
Pro Dewey s’instabilidade, sa precariedade, s’arriscu e sa intzertesa sunt tratos caraterìsticos de s’esistèntzia in totas sa formas e in totus sos grados suos. Contra a custa precariedade s’òmine si apellat a fortzas màgicas e subranaturales.
Si sa vida est costitutivamente pagu istàbile e arriscosa, s’òmine, pro mèdiu de sa resone, depet agatare sas ainas chi serbint a la afrontare. A tales chi custu siat possìbile, Dewey si serbit de sa lògica istrumentalìstica, chi est de fatu una teoria generale de s’indàgine, est a nàrrere unu paris de protzeduras formales chi prescrivent una sèrie de tècnicas abistas pro afrontare sas situatziones problemàticas de s’esistèntzia.
Sa positzione de Dewey est naturalìstica, ca pro issu b’est continuidade intre mundu biològicu e mundu ispirituale. Su naturalismu de Dewey est antiridutzionìsticu e a tesu dae ogni forma de materialismu. Issu negat duncas chi si potzat redùere s’ispìritu a su corpus, s’umanu a su biològicu, sa vida a sa matèria inanimada.
Pro su chi pertocat s’educatzione, Dewey creet chi siat su mètodu de fundamentu de su progressu e de s’atzione sotziale. S’insinnante est impignadu non petzi in s’educatzione de sos indivìduos, ma in sa formatzione de sa vida sotziale giusta.
Contra a su liberalismu individualìsticu betzu, Dewey cheret promòvere unu liberalismu nou chi non timet sos interventos radicales in àmbitu econòmicu e polìticu, ma si isfortzat in su matessi tempus, contra a su colletivismu comunista, de lassare su màssimu de s’initziativa e de autonomia a s’individu e a sas medas lìberas formas de assòtziu suas.
Leave a comment