Su barone Manno: su primu intelletuale assimilatzionista sardu

-de Sarvadore Serra –

B’at sardos chi, pro curpa de sos Savojas, ant pèrdidu sa vida o ant connotu sa presone o su disterru. B’at sardos chi, gràtzias a sos Savojas, ant àpidu unu cursus honorum a beru de importu. Est su casu de su barone Giosepe Manno.

Issu fiat nàschidu in S’Alighera su 17 de martzu de su 1786 dae Antoni e dae Maria Diaz. Sa famìlia sua faghiat parte de sa nobilesa minore tzitadina; su babbu, capitanu de su portu, in sos annos de sa rivolutzione antifeudale aiat tentu gèniu a su movimentu patriòticu.

A pustis de sos istùdios primàrios in sas iscolas aligheresas l’ant marcadu in su collègiu de sos nòbiles de Casteddu. A mannu at a faeddare de cussa esperièntzia in “Il giornale di un collegiale” (Torinu 1839). Pustis at frecuentadu sa facultade de giurisprudèntzia in ue s’at leadu sa làurea su 25 de abrile de su 1804.

Teniat una cultura umanìstica bona, connoschiat su frantzesu e s’inglesu, ischiat sonare su violinu bastante bene. Sende chi aiat frecuentadu s’iscola a pustis de sa riforma de Bogino de su 1760, aiat istudiadu e connoschiat fintzas s’italianu. Avocadu giòvanu e ispavillu, deretu l’ant apretziadu in s’ambiente de sos magistrados de s’Udièntzia Reale e de sos funtzionàrios guvernativos: su 4 de nadale de su 1808 l’ant nominadu sustitutu subranumeràriu de s’avocadu fiscale e su 23 de santandria de su 1812 sustitutu de s’avocadu fiscale patrimoniale. In su 1811 at cumintzadu sa collaboratzione cun su giornale filobritànnicu “ Foglio periodico di Sardegna” de A. Palmedo. In su matessi annu, in una memòria sua – lèghida su 24 de santandria in s’ “adunàntzia” de sa “Reale Società agraria ed economica” de Casteddu, “Il pregiudizio dell’abitudine contrario ai progressi dell’agricoltura in Sardegna” –, Manno auguraiat, dende s’amparu a sas tesis fisiocràticas de Francesco Gemelli, sa cungiadura de sas terras comente fatore de seguresa e de “propiedade bera”. At cumintzadu, tando, a frecuentare sa corte sabàuda, chi in su 1799 si nche fiat tramudada a Casteddu pro more de s’invasione de su Piemonte dae bandas de Napoleone, e est intradu a fàghere parte de s’entourage de su duca de su Genevese, Carlo Felice, vitzerè de Sardigna.

In làmpadas de su 1816 custu l’at pedidu de l’acumpangiare, in calidade de segretàriu privadu, in su viàgiu de torrada a su Piemonte: paris cun su prìntzipe est coladu in sas tzitades prus importantes de sos rennos de sa penìsula italiana (Napoli, Roma, Firenze, Modena, Padova, Venezia, Milanu); est lòmpidu a Torinu in s’istiu de su 1817.

Nche torrat a custu tempus sa chi issu etotu diat àere definidu in manera atzuda sa prima “fuida literària” sua, sas “ Lettere di un sardo in Italia 1816-1817”, 66 lìteras elegantes e grabosas in ue faeddaiat de sas impressiones suas, imbiadas a un’amigu de fantasia, ispiradas a sos modellos de sa literadura de viàgiu de su tempus. Sigomente non fiat cuntentu de su totu de s’òpera, at detzisu de no la fàghere imprentare (l’ant publicada pòstuma, cun una istèrrida de A. Accardo e a in curu de A. Orunesu e V. Pusceddu, in Cuartu S. Aleni in su 1993).

In Torinu, su primu de santugaine de su 1817, l’ant nominadu primu ufitziale de sa segreteria de Istadu pro sos afares de Sardigna; su 6 de nadale at otentu s’onore de cavalieri de s’ “Ordine dei Ss. Maurizio e Lazzaro”.

Unu cambiamentu mannu in su cursus honorum suo – chi in s’ìnteri l’aiant promòvidu (25 de freàrgiu de su 1818) cun su tìtulu, gradu e antzianidade de giùighe de s’Udièntzia Reale de Casteddu – b’est istadu cun sa nòmina, in su mese de cabudanni de su 1818, ca l’aiat chertu P. Balbo, a ministru de s’Internu cun s’interim de sa diretzione de sa segreteria de Istadu pro sos afares de Sardigna. Est cumintzada, tando, una collaboratzione chi at duradu 20 annos.

In su 1818 Balbo, in una memòria subra de sos deretos de sos feudatàrios ibèricos non residentes in Sardigna, aiat istigmatizadu sa pretesa issoro de proibire sa cungiadura de sos terrinos. Manno fiat intervènnidu in sa cuntierra cun unu memoriale sintèticu, “ Annotazioni storiche sulle chiusure” in ue, refudende sas pretesas de sos barones, disinnaiat unu cuadru de giuu de sos disponimentos de su deretu pàtriu de su Rennu in matèria de terrinos de pertinèntzia privada. Oramai, a pàrrere suo, fiat lòmpidu su tempus de fàghere in Sardigna sa “propiedade perfeta” de sas terras e pònnere sas bases pro superare unu regìmene feudale anacronìsticu. Manno at tentu una parte de importu in s’elaboratzione de sa riforma, chi s’est cuncretizada in sa promulgatzione de su “ Regio editto sopra le chiudende” (6 de santugaine de su 1820) e in sas “ Istruzioni” esplicativas (14 de santandria de su 1820).

Cando bi sunt istados sos motos costitutzionales de su 1821, chi nch’ant giutu a sas dimissiones de Balbo, Manno at mustradu totu sa contrariedade sua a sas ideologias liberales: cunseguèntzia de sa formatzione sua de funtzionàriu ligadu a sos modellos polìticos de regìmene antigu chi si identificaiat galu cun un’assolutismu monàrchicu paternalista. No est pro nudda chi su 28 de nadale de su 1821 Carlo Felice, cando at formadu su guvernu nou, l’at nominadu segretàriu privadu. Su ministru nou de s’Internu, G.-J. Roget conte de Cholex, at tentu, a pàrrere de Manno, su mèritu de bìnchere “sa redossia de su re a publicare pro sa Sardigna […] una colletzione manna de leges tziviles e criminales” (cfr. “Note sarde e ricordi”, Torinu 1868, p. 288). Sos traballos preparatòrios de sa regorta normativa noa po su Rennu de Sardigna sunt cumintzados su 16 de austu de su 1823.

Dae s’ 8 de làmpadas de su 1825 a su primu de cabudanni de su 1826 su Cussìgiu Supremu de Sardigna – chi a Manno l’aiat nominadu cussigeri su 23 de làmpadas de su 1823 – at cumpletadu su testu definitivu. Gràtzias fintzas a sa connoschèntzia funduda sua de sas “leges pàtrias”, Manno at tentu una parte de protagonista in s’elaboratzione de sa “cunsolidatzione” noa, chi si ispiraiat a su modellu de sas costitutziones piemontesas de su 1770. In su proèmiu de Carlo Felice a sas “ Leggi civili e criminali del Regno di Sardegna ” (Torinu 1827), iscritu, in realidade, dae Manno, s’afirmaiat chi obietivu de sa regorta noa fiat istadu petzi su de pònnere in pare in unu corpus ebbia sas Leges tziviles e criminales de su Rennu de Sardigna, ispartas fintzas a como in prus de unu volùmene, iscritas in limbas diferentes e multiplicadas in manera esagerada.

Parallelamente a sa redatzione de sas leges felitzianas, Manno fiat traballemde a un’istòria de sa Sardigna. In un’imbentu literàriu profetosu issu at acreditadu sa tesi chi sa gènesi de custa òpera literària traballosa l’aeret incausada, in su mese de ghennàrgiu de su 1825, sa letura de unu manuscritu cun una casta de descritzione istòrica de s’ìsula chi un’ufitziale tedescu (individuadu in F.X. von Beck, autore de una “ Descrizione dell’isola e Regno di Sardegna”, iscrita in su 1818) cheriat dedicare a su re.

Sa veridade est chi s’idea de iscrìere un’istòria de sa Sardigna teniat, probabilmente, raighinas antigas, sugugiada dae s’avesu longu cun sos istatutos, sos privilègios e su deretu pàtriu de su Rennu, e fintzas dae sa mancàntzia de una sìntesi generale chi esseret bona a collocare sos eventos e sos providimentos legislativos in unu cuadru istòricu unitàriu.

Su primu volùmene de sa “ Storia di Sardegna”, iscritu in 7 meses ebbia, l’ant publicadu in Torinu in su mese de austu de su 1825. In su de afrontare sa chistione de sas orìgines de s’istòria sarda, Manno at chertu istransire sas pràdighes de sas lusingas de sa fantasia in ue nche fiant rutos medas de cussos autores chi aiant corcadu de origra a sas “chimeras gregas”. Pro su chi pertocat s’istòria de sa Sardigna romana, s’autore at mustradu una seguresa chi non si podet pònnere in duda, cun s’impreu intelligente de sos repertòrios eruditos de su 600 e de su 700, gràtzias a sa connoschèntzia de sos autores clàssicos. Contende sa rebellia contra a sos romanos de su “dutze de sos Sardos Amsìcora”, cun una intuitzione literària manna, s’autore at fatu su retratu de unu pessonàgiu chi, comente un’ eroe de tragèdia clàssica, podiat fàghere trèmere su letore de una fieresa natzionale giustificada.

In su segundu volùmene (ibid. 1826), chi interessat s’istòria de s’ìsula dae sa difusione de su cristianèsimu fintzas a s’agabbu de su 200, Manno at tratadu argumetos ispinosos comente sa soverania arta de sa S. Sede in Sardigna e sa formatzione de sos 4 Giuigados pro sos cales at amparadu s’idea de s’orìgine “natzionale”.

In sos voùmenes 3 e 4 (ibid. 1826-27), dedicados a sas acuntèssidas de su tempus de sos ispagnolos e de su de sos Savojas, Manno at mustradu una capatzidade notàbile in su de contare sos eventos e in su de interpretare sos problemas, mescamente gràtzias a s’istùdiu cuidadosu de sas fontes documentàrias custoidas in sos archìvios torinesos e sardos. Antzis, faeddende de custa època, chi sos àteros autores no aiant afrontadu mai, issu at dadu su mègius de sesi, disinnende lìnias interpretativas chi diant èssere abbarrads pro tempus meda unu puntu de riferimentu pro s’ istoriografia chi est bènnida a pustis. Una pàgina chi l’at chertu dare un’importu particulare (in su de tres voùmenes) est istada sa gherra de sos ùrtimos giùighes de Arbarèe contra a sa Corona de Aragona, pasendeˑsi in particulare in sa parte chi at tentu Eleonora, sa giuighissa legisladora chi at tentu su mèritu mannu de cuntzepire e giùghere a cumprimentu sa promulgatzione de sa “Carta de Logu ”, in ue Manno bidiat su fundamentu de sa legislatzione pàtria.

A propòsitu de sa dominatzione ispagnola, in tendèntzia contrària a s’anti-iberismu difusu de s’Otighentos romànticu, at espressadu unu giudìtziu echilibradu meda, ponendeˑnde in craru mèritos e lìmites.

Cussigiadu dae P. Balbo, Manno at pesadu unu monumentu aere perennius a s’òpera de G.B. Bogino, cun s’idea de ligare su riformismu de su Setighentos a su de Carlo Felice, in un’operatzione culturale funtzionale a su progetu de integratzione prena de sa natzione sarda in sa monarchia sabàuda. Su libru est andadu a fura, e ant bèndidu deretu totu sas còpias.

Su 12 de ghennàrgiu de su 1826 l’ant nominadu sòtziu de s’ “Accademia delle scienze” de Torinu. In sos annos a pustis s’est pòdidu dedicare cun prus àsiu a sa vocatzone literària sua: in su 1828 est essidu in Torinu su volùmene “ De’ vizi de’ letterati”, in ue un’esàmene grabbosu e brulleri de sos tòpicos de sa literadura e de sa libertade de sa limba si isvilupaiat in un’assentu classitzista chi traighiat sa contrariedade sua a sas currentes romànticas. A pustis de pagu at publicadu “ Della fortuna delle parole” (ibid. 1831), in ue ricostruiat s’istòria e s’etimologia di 283 paràulas cun tratatziones filosòficas e literàrias; in su 1834, imbetzes, est essidu su “ Saggio di alcune espressioni figurate e maniere di dire vivaci della barbara latinità ” (s.l.). Custa òperas l’ant bàrfidu sa nòmina, su 26 de martzu de su 1834, a membru currispondente de s’ “Accademia della Crusca”; un’annu in antis, ca l’aiat chertu Balbo, l’aiant nominadu membru de sa “Deputazione di storia patria”.

In su 1833 s’est cojuadu cun sa torinesa Tarsilla Calandra; dae su cojuiu sunt nàschidos tres fìgios: Antonio, destinadu a devènnere un’istòricu de gabbale, Claudio (mortu cando fiat galu pitzinnu in su 1842) e Efisio.

In s’ìnteri fiat andende a dae in antis su cursus honorum in sas magistraduras artas subalpinas: su 23 de martzu de su 1833 at otentu su tìtulu e s’antzianidade de presidente de s’Udièntzia Reale de Casteddu; su 19 de ghennàrgiu de su 1836 ant creadu petzi pro issu su postu de regente de toga “in segundu” in su Cussìgiu Supremu de Sardigna, in ue at tentu unu rolu detzisivu in s’elaboratzione de sos providimentos legislativos de abolitzione de sos deretos e de sa giurisditzione feudale in s’ìsula (petzi su 29 de austu de su 1844 est istadu regente de toga efetivu); su 14 de santugaine de su 1845 su re Carlo Alberto l’at nominadu presidente de su Senadu de Nizza, e su 2 santandria de su 1847 presidente de su Senadu de Piemonte.

Su cursus honorum suo de magistradu si còllocat intre s’agabbu de s’Istadu assolutista betzu e sa nàschida de s’Istadu costitutzionale nou.

A pustis de unos cantos traballos ocasionales issu at cumintzadu a iscrìere su chi forsis est su cabu de òpera suo, sa “Storia moderna della Sardegna dall’anno 1773 al 1799”, publicada in Torinu in duos volùmenes in su 1842.

Giai in s’atòngiu de su 1839 Manno aiat cumintzadu a collire su materiale documentàriu pro s’òpera noa. Su 28 de maju de su 1840 aiat informadu Pedru Martini chi aiat torradu a leare in manu sos istùdios istòricos pro iscrìere s’istòria moderna sarda dae su 1773 a su 1814. Ponende in pare sas fontes netzessàrias pro fàghere su traballu, s’interessu suo s’est cuntzentradu non solu in sa documentatzione ufitziale collida in sos archìvios torinesos, ma fintzas in sa currispondèntzia privada, in sos ammentos e in sas testimonias diretas.

Belle gasi at cumintzadu a tènnere dudas subra de s’oportunidade de afrontare sa narratzione de totu s’època chi andat dae su 1798 a su 1814. Tando, su 28 de làmpadas de su 1841, at annuntziadu a Martini s’idea de fàghere congruire sa “Storia moderna” cun s’annu 1799 o, pro la nàrrere mègius, cun sa cròmpida a Casteddu de sa Corte Règia: si rendiat contu chi sa restauratzione, sa repressione tosta de sos motos patriòticos e su vitze-rennu de Carlo Felice fiant argumentos ispinosos.

Su 6 de nadale de su 1841 s’òpera fiat agabbada. S’autore l’at cunsiderada su mègius de sos traballos de sa mente sua, e non si podet nàrrere chi no apat tentu resone, si cunsideramus s’architetura robusta de s’òpera, sa connoschèntzia funduda de sas fontes, una calidade literària chi non si podet negare, sa partetzipatzione emotiva a sos eventos.

Sa “Storia moderna” est partzida in duos volùmenes e ses libros. Su primu volùmene cumintzat cun su rennu de Vittorio Amedeo III, descriet sas primas cuntierras intre sa corte de Torinu e sa sotziedade sarda, destinadas a esplòdere a pustis de su tentativu de invasione de sos frantzesos (1792-93); dat cara a totu sas fases de sos motos polìticos, dae sa formulatzione de sas chimbe dimandas a sa rebellia casteddàrgia de su 28 de abrile 1794 congruida cun sa dispatzada de sos piemontesos, fintzas a sa radicalizatzione de su cunflitu culminada in sos disòrdines tràgicos de trìulas de su 1795.

Su segundu volùmene moet dae sas primas divisiones essidas a pìgiu in intro de sa formatzione de sos novadores e sas primas rebellias antifeudales de su Cabu de Susu, pro contare, pustis, sa cunchista de Tàtari, bastione de su partidu baronale, su guvernu de G.M. Angioj, imbiadu comente “alternos” a su Cabu de Susu, su fallimentu de su progetu antifeudale, sa repressione tosta de su movimentu angioyanu, fintzas a sa cròmpida in su 1799 de sa corte savojarda in esìliu a Casteddu.

Cando est essida, sa “Storia moderna” at pesadu cuntierras medas. Sa letura proposta dae Manno de sa crisi de fine de sèculu e de sa rivolutzione patriòtica sarda – chi s’autore pretendet chi siat distacada e impartziale, ecuidistante intre sas tensiones opostas de sos partidos – est, a sas beras, tropu cunditzionada dae sas ideas moderadas suas.

Sos motos de su 1848 ant agatadu a Manno timorosu de sas novidades e atacadu cun fotza a sos valores de su tempus coladu. In cussu annu at refudadu su ministèriu de sos Afares èsteros. Su 3 de abrile de su 1848 su re l’at cramadu a su Senadu de su Rennu, e su 26 de maju l’ant elèghidu vitzepresidente. In su matessi annu l’ant dadu s’incàrrigu de presidente de sa cummissione pro s’assimilatzione de sa Sardigna a sos Istados de terra firma a pustis de sa “fusione perfeta” de s’annu in antis. Presidente de su Senadu dae su 13 de freàrgiu de su 1849 a su 1855, alliniadu in positziones cunservadoras, s’est opostu a sos liberales e, dae su 1852, a sa polìtica de C. Cavour. In su 1854 at votadu contra a su progetu de matrimòniu civile. Su 28 de santugaine de su 1855 l’ant nominadu presidente de sa Corte Suprema de Cassatzione. Dae su 1855 a su 1866 est istadu fintzas presidente de s’Òrdine Mauritzianu: in su 1853 aiat otentu su tìtulu de barone.

Cun sa nàschida de su Rennu de Itàlia sas positziones polìticas suas sunt intradas in cunflitu cun sas de sos guvernos liberales de sa Dereta: in su 1865 s’est opostu a su de nche tramudare sa capitale a Firenze e, pro sa chistione romana, s’est alliniadu cun sos clericales. In su Senadu at sighidu fintzas sos problemas de sa Sardigna cun interventos chi pertocaiant sa colonizatzione (1856), sas ferruvias (1862) e s’idea de tzedire sa Sardigna a sa Frantza.

Su 17 de nadale de su 1865, cando teniat 80 annos, si nch’est andadu in pensione. S’annu a pustis at publicadu in Torinu “ Della fortuna delle frasi”, un’òpera chi, in s’assentu classitzista suo, abbaidaiat a su tempus coladu. Semper atentu a su dibàtidu istoriogràficu (su 15 de abrile 1860 l’aiant nominadu vitzepresidente de sa “Deputazione di storia patria”), subra de sa chistione de s’autentitzidade de sas “Carte d’Arborea” s’est calladu semper a sa muda. In su 1868 s’Imprenta Reale de Tòrinu at publicadu s’òpera pòstuma “Note sarde e ricordi”.

B’at fatos e figuras non tentos in contu in s’ òpera sua de 40 annos in antis, e issu contat episòdios de sa vida sua cun descritziones biogràficas de funtzionàrios e òmines de Istadu chi issu aiat connotu in su cursus honorm suo.

Si nch’est mortu in Torinu su 25 de ghennàrgiu de su 1868.

Ligàmene: http://www.treccani.it/enciclopedia/giuseppe-manno_(Dizionario-Biografico)/

Leave a comment