S’òpera de Giosepe Biasi, pintore, intzisore e illustradore sardu

                                        – de Salvatore Serra –

                     Giosepe Biasi (Tàtari, 23.10.1885 – Andorno Micca, 20.05.1945)   est istadu unu pintore, intzisore e illustradore sardu.

In sos primos annos de su Noighentos at istudiadu in su Litzeu Azuni de Tàtari,  e, a  16 annos, at cumintzadu a collaborare comente caricaturista in sos giornales umorìsticos tataresos  probianos a sos ambientes goliàrdicos, comente “Il Burchiello” e “Il Massinelli”. In su 1904 at mòidu a Roma in ue su  poeta tataresu Salvator Ruju nche l’at fatu intrare  in sa  redatzione de su setimanale “Avanti! della domenica” ,  chi b’at collaboradu dae su 1905 a su 1910. Ma in su 1905 nche fiat torra in Tàtari pro sighire sos istùdios de lege. In su matessi annu, in su teatru “Politeama Verdi”, at fatu una mustra  personale de caricaturas.

                                      In su 1906  at bintu unu cuncursu pro s’iscolarizatzione italiana e, in pare cun su cuntzitadinu Màriu Mossa De Murtas, at mòidu in chirca de s‘identidade sua,  cumintzende unu biàgiu peri sas biddas de Sadigna, bisitende sos giassos internos dae sa Barbàgia a su Sulcis. In particulare issu est abbarradu incantadu dae s’ambiente e dae sos costùmnes  de Teulada: inoghe at agatadu in s’estètica de sas costumàntzias e de sas bestimentas antigas, de sa  mùsica e de sos càntigos, su chi fiat chirchende in intro suo, cudda originalidade virginale e bera, non cungugiada dae folclorismos o dae nostalgias, ma nemmancu dae un’incantu “agreste” tropu fàtzile. A sas beras,   podimus cunfrontare custas òperas cun unos cantos traballos  de s’ùrtimu perìudu (mescamente pinturas) in ue b’est s’arrastu  de una casta de cumponente nostàlgica.

              In su 1908 s’est laureadu in lege e in su 1909   at cumintzadu una collaboratzione profetosa cun s’iscritora nugoresa Gràssia Deledda. At publicadu in  “L’Illustrazione Italiana” e in  “La Lettura”. Tocat a ammentare chi in  su matessi annu s’acuerellu suo “Processione nella Barbagia di Fonni” l’ant seberadu pro sa  “Biennale de Venezia”.

                           In su 1913 at partetzipadu a sa prima Mustra de sa “Secessione Romana”, espositzione chi b’at a leare parte finas s’annu a pustis, in prus de espònnere in sa  Biennale. In su 1914 est intradu in su grupu  de “L’Eroica”, sa revista ghiada dae Ettore Cozzani in La Spezia chi s’est fata promovidora de sa renàschida  de s’intzisione in sa linna.

                      L’ant cramadu a sas armas in su 1915, ma belle deretu l’ant fertu a un’anca e nche l’at ricoveradu in Treviglio; pro curpa de cussa ferta est abbarradu tzopu.
In su 1916 si nch’est tramudadu a Milanu,  abitende sos ambientes intelletuales e artìsticos e tenende una resessida bona. In cue at connotu a Aroldo Bonzagni cun su cale at a espònere in su 1919 in sa  Galleria Pesaro; sa pintura sua s’est fata tando prus  intensamente poètica.

S’esperièntzia romana de  “Valori plastici”  e mescamente sa currente noa de  “Novecento”,  però, ant sinnadu pro issu unu minimòngiu de interessu  de su pùblicu pro sas pinturas suas.

                           Sa lòmpida de su  fascismu  a su podere l’at agatadu in una positzione crìtica, e pro custa resone no l’ant cramadu a sa  Biennale de su 1922. In su 1923 at traballadu a s’aparatu  decorativu de s’hotel Villa Serbelloni de Arturo Bucher in Bellagio, ma ant cumintzadu a crèschere  sas dificultades creativas e sos problemas de dinare.

                     A cumintzos de su 1924 est mòidu a  Nord Àfrica, in ue est abbarradu finas a su 1927,   visitende sa Tripolitània, sa Tzirenàica e s’Egitu, chirchende s’ispiratzione de unu  primitivismu regeneradore. Interessadu a s’arte africana, a sas caratzas  rituales, a s’arte indiana, ma finas  a Matisse e a Modigliani, at fatu una cantidade  de traballos  a ògiu, desinnos  e tèmperas minores chi s’est propostu de isvilupare in su venidore. S’esperièntzia  africana nche l’at giutu  a elaborare un’istile asssutu e sintèticu, cun istèrridas de colore àrridas e  làngias.

         Torradu  a Itàlia,   l’ant agasagiadu cun fritura  in sa  Biennale de su 1928,   in ue at espostu duos nudos intensamente decorativos: “Serenità” e “La teletta”. S’est retiradu  in Sardigna  in ue at punnadu a sa formatzione  de sa  “Famiglia artistica sarda” comente assòtziu de artistas e intelletuales contràrios a s’omologatzione promòvida dae su fascismu cun sos sindacados suos. Su regìmene at fatu sa gherra a custa initziativa e at istitudu finas in Sardigna su sindacadu de sas artes bellas, dende s’incàrrigu de segretàriu a su rivale suo Filippo Figari.

                 Sos primos annos trinta  sunt istados malos pro issu: at espostu, belle sena cunsideru,  in sa  Biennale de su 1930,  in sa prima  Quadriennale de su 1931,  e at tentu una resessida sceti in sa  “Mostra Coloniale di Roma”, prus pagu de importu.

                At traballadu a sa  “Villa Argentina” de Viareggio (1930), a s’istatzione ferruviària de Tèmpiu (1931) ma l’ant revocadu su traballu  in sa  sala cunsiliare de s‘amminisatratzione comunale de Tàtari.

In su 1935 at publicadu unos cantos libellos de crìtica aberta a su sistema de organizatzione de sas mustras istatales. Intre su 1936 e su 1938 at espostu  in  Casteddu, in Milanu e in Biella. In sos primos annos 40 s’arte sua est lòmpida a èsitos   realìsticos fritos.

                  Semper  cun problemas de dinare, pro chircare òrdines de decoratzione si nch’est tramudadu a Biella in su 1942; in cue at tentu una resessida  bona, ma at finas ingendradu imbìdias in s’ambiete artìsticu  de su logu. Sa  produtzione de custos ùrtimos annos est permeada  dae unu pessimismu tragicamente premonidore.

                A sa Liberatzione l’ant incurpadu cun una lìtera anònima  de èssere istadu un’ispia de sos tedescos, e est mortu tragicamente in Andorno Micca, su 20 de maju de su 1945, assassinadu dae unos cantos partigianos.

Leave a comment