de Giuseppe Corronca
In sos ùrtimos annos de su sèculu XIX e sos primos annos de su sèculu XX, in Amèrica, Inghilterra e Itàlia, bi est una torrada a s’idealismu romànticu. Custu movimentu est cramadu fintzas hegelismu nou, e sustenit, comente s’idealismu romànticu, s’identidade de finidu e infinidu, ispìritu e natura, resone e ralidade, Deus e mundu e, duncas, sa ridutzione de s’òmine, de su mundu, de s’esperièntzia umana a s’Assolutu. Si s’idealismu nou anglo-americanu òperat custa ridutzione, pro mèdiu de una bia negativa, chi mustrat su caràtere aparente e contraditòriu de s’esperièntzia finida, s’idealismu nou italianu reconduit, pro mèdiu de una bia positiva, a s’ispìritu infinidu sas caraterìsticas printzipales de s’esperièntzia finida. In Inghilterra bi sunt idealistas comente Thomas Carlyle (1795-1881), Thomas Hill Green (1836-1882), ma s’esponente prus mannu de s’idealismu inglesu est Francis Herbert Bradley (1846-1924). In Amèrica s’idealismu romanticu, benit cramadu trascendentalismu e, a custu propòsitu, ammentamus figuras comente Ralph Waldo Emerson (1803-1882) e Josiah Royce (1855-1916). In Itàlia esponentes de s’idealismu nou sunt Augusto Vera (1813-1885), Bertrando Spaventa (1817-1883), Giovanni Gentile (1875-1944), Benedetto Croce (1866-1952).
Cun Gentile s’idealismu leat sa forma de unu sugetivismu assoludu, est a nàrrere chi s’ùnica bera realidade est su pensu in atu o su sugetu atuale de su pensu (atualismu). Duncas, s’ogetu de su pensu, non tenet niuna realidade a foras de s’atu de su pensu chi lu pensat e, pensande·lu lu ponet. Custu atu est creadore, e duncas infinidu ca non at nudda a foras de issu chi lu potzat limitare. Su pensu in atu est su Sugetu trascendentale, su Deo universale o assolutu. Su su sugetu empìricu est unu ogetu de su Deo trascendentale, un ogetu chi issu ponet pensande·lu. S’ispìritu est libertade assoluta, pro ite est creatividade assoluta; s’ogetu, o èssere, est netzessidade. S’ispìritu est auto-creatzione o autoctisi, s’ùnica realidade est su pensu auto-cuscente.
In Hegel s’ispìritu assolutu si manifestat pro mèdiu de sas tres formas de arte, religione e filosofia. S’arte, pro Gentile, rapresentat su momentu de sa sugetividade; sa religione rapresentat s’atu pro mèdiu de su cale su sugetu ismentigat issu matessi in unu ogetu assolutu (Deus); s’iscièntzia rapresentat sa natura chi est presuposta dae un ogetu; sa filosofia est sa sabidoria assoluta, pro mèdiu de sa cale su sugetu est cuscente chi est issu petzi a pònnere s’ogetu.
Cun Croce (1866-1952), s’idealismu leat sa forma de unu istoritzismu assolutu: «sa vida e sa realidade est istòria e nudda àteru chi istòria» (S’istoria, 1938). Sa bia de s’ispìritu si isvilupat in manera tzirculare, ca torrada a cunsiderare in manera arrichida sos momenots suos chi si repitent , duncas, in manera noa.
De importu mannu, in Croce, est sa teoria de s’arte. S’arte est su primu momentu de s’ispìritu universale e est autònoma, ca no est subordinada a niuna forma de estètica intelletuale e duncas a su beru, edonìstica e duncas a su praghere, utilitarìstica e duncas a s’ùtile, moralìstica e duncas a su bene. Su printzìpiu chi dat significu a s’intuitzione artìstica est su sentimentu. Comente intuizione, s’arte, si identìficat cun s’espressione, pro ite un’intuitzione sena espressione no est nudda, comente unu cuadru sena pitura e una mùsica chi non si cuncretizat cun su sonu.
Pro su chi pertocat sa teoria de s’istòria, Croce in sa Lògica (1908) identificat s’istòria cun sa filosofia. S’istòria est bida comente ratzionalidade e progressu e su sugetu beru de s’istòria est s’ispìritu infinidu.
Leave a comment