Sa Repùblica Napolitana, su bisu segadu de un’Istadu democràticu in s’agabbu de su 700

                                    de Salvatore Serra

Sa Repùblica Napolitana  est istada un’entidade istatuale proclamada in Nàpoli in su 1799    in su surcu de sa prima campagna de Itàlia (1796-1797) de sas tropas frantzesas revolutzionàrias.

Cando ruet sa monarchia frantzesa sa polìtica  de su Re de Nàpoli e Sitzìlia Ferdinando I e de sa pobidda Maria Carolina d’Asburgo-Lorena (sorre de sa  Maria Antonietta  ghigliotinada, e fìgia de s’imperadora de Àustria Maria Teresa) cumintzat  a tènnere unu caràtere antifrantzesu e antigiacobinu làdinu, e su Rennu de Nàpoli aderit a sa prima coalitzione antifrantzesa.

In s’ìnteri in su Rennu, pro more  de s’apotecàriu Carlo Lauberg, s’isparghet su giacobinismu,   e naschet in su 1793 sa Sotziedade Patriotìca Napolitana, un’assòtziu segretu revolutzionàriu chi deretu si partzit  in duas fatziones: una chi cheret  una monarchia costitutzionale (LOMO – Libertade o morte) e un’àtera chi cheret  una Repùblica democràtica (ROMO – Repùblica o morte). Fatu fatu bi sunt sos primos arrestos (52) e sas primas cundennas a morte (8).

In su 1796 sas tropas frantzesas ghiadas dae Napoleone Bonaparte cumintzant a tènnere èsitu in Itàlia; sas armadas napolitanas, mancari tèngiant 30.000 òmines, sunt custrintas  a s’armistìtziu de Brescia, e abbarrant sos autrìacos ebbia a parare fronte a sos frantzesos.  In sos duos annos chi sighint naschent in sa penìnsula italiana sas repùblicas  “sorres”, filofrantzesas  e giacobinas, est a nàrrere sa Repùblica Lìgure, sa Repùblica Cisalpina e sa Repùblica Romana.

Su 23 de santugaini de su 1798,  nointames s’Armistìtziu de Brescia (pustis ratificadu in su Tratadu de Parigi), con Napoleone in Egitu e sos frantzesos in Roma,   su  Rennu de Nàpoli torrat a gherrare cun sa Frantza, agiuadu dae sa flota inglesa de  Horatio Nelson. S’Esèrtzitu napolitanu, forte de  70.000 òmines, intrat in Roma,  ma in su giru de pagu tempus s’ Armada de Nàpoli frantzesa binchet   s’Esèrtzitu napolitanu in sa  battalla de Civita Castellana .

Su resurtadu est chi su Re  Ferdinando in antis si nche ghirat a Nàpoli e pustis si nche fuit a Palermu. Duncas si pesat In Nàpoli una gherra tzivile intre finlofrantzesos e antifrantzesos   chi si congruit cun sa vitòria de sos filofrantzesos.

Su 23 de ghennàrgiu, cun s’aprovatzione de su cumandante de s’Esèrtzitu frantzesu Championnet, est proclamada sa  Repùblica Napolitana  e naschet unu guvernu provisòriu. Su guvernu est formadu dae  ses Comitados (Tzentrale, Militare, Legislatzione, Politzia Generale, Finàntzia, Amministratzione Interna), chi pustis formant s’Assemblea Legislativa e pràticant su podere esecutivu isetende  s’organizatzione definitiva de su guvernu.

Sa vida de sa Repùclica noa  est difìtzile, caraterizada dae su controllu astrintu de su generale frantzesu Championnet e dae problemas de dinare incausados mescamente dae sas rechestas de s’esèrtzitu frantzesu chi est semper in gherra.  In prus, s’opositzione interna antifrantzesa giughet su guvernu a una repressione cun cundennas a morte medas.

Sa lege prus de importu de  su guvernu provisòriu est sa de s’abolitzione de sos  fidecummissos e de sas  primugeniduras (29 de ghennàrgiu de su 1799). Su primu de abrile est presentada una prima manu de Costitutzione, ammaniada  dae Mario Pagano; recalcada in su modellu de sa Costitutzione frantzesa de su 1795, comente totu sas àteras costitutziones  de sas  “repùblicas giacobinas” nàschidas in Itàlia dae su 1796 a su 1799, sa Costitutzione napolitana presentat caràteres de originalidade,  chi su prus de importu est s’istitutu de s’Eforadu, una casta de òrganu de legitimidade costitutzionale (una corte costitutzionale ante litteram).

 Su 25 de abrile  benit aprovada  sa lege de  eversione de sa feudalidade.

In sas àteras provìntzias, però, cumintzat a intrare in possa sa reatzione:   su cardinale Fabrizio Ruffo isbarcat su 7 de freàrgiu in Calàbria cun su cunsensu de su re, resessende in pagu tempus a formare un’armada populare (s’Esèrtzitu de sa Santa Fide) cunchistende deretu sa Campània  e pustis  sa Basilicata e sas Pùglias. In custu esèrtzitu mìlitant finas brigantes  comente Fra Diavolo, Panedigrano, Mammone e Sciarpa, chi si distinghent pro sas malefatias issoro.

Pustis  sos frantzesos, bintos in Itàlia setentrionale dae autrìacos e russos e in Egitu da Nelson, si retirant; sos republicanos proant a si defensare  a sa sola  contra a s’armada sanfedista, ma sunt custrintos a capitulare.

 Sa repressione est ispiedada: su re Ferdinando e s’ammiràgliu Nelson non tenent dolu e, de unos  8.000 presoneris, 124 sun cundennados a morte, 6 sunt gratziados, 222 condennados  a s’ergàstulu, 322 a penas minores, 288 a sa deportatzione e 67 a s’esìliu. In mesu de sos cundennados  b’at unos cantos nùmenes de sos prus de importu de sa classe    nobiliare, burghesa e intelletuale de sa Campània; in mesu de custos, su giurista Ercole D’Agnese, Nicola Pacifico, Pasquale Baffi, Mario Pagano, Cristoforo Grossi,  Eleonora Pimentel Fonseca, Luisa Sanfelice, Ignazio Ciaia, Nicola Palomba, Domenico Cirillo, Giuseppe Leonardo Albanese, Vincenzio Russo, Francesco Caracciolo, Ettore Carafa, Michele Granata, Gennaro Serra di Cassano, Niccolò Carlomagno, su pìscamu Michele Natale, giustitziados, Giustino Fortunato senior, evasu dae presone, Vincenzo Cuoco, cundennadu a s’esìliu, pena chi dant finas  a su pìscamu Bernardo della Torre, vicàriu generale de s’archidiòtzesi de Napoli.

In summa, una violèntzia chi non tenet nudda de imbidiare a sa de sos Savojas contra a sos revolutzionàrios angioyanos in su Rennu de Sardigna. Cun una diferèntzia: sigomente sos libros de istòria los iscrient sos chi in fines resurtant binchidores, sos Borbones s’ant leadu totu s’infàmia de sa repressione de sa Repùblica Napolitana, cando chi de sos Savojas sunt istadas olvidads e burradas totu sas malefatias.

Leave a comment