Sa polìtica linguìstica “A dies de oe”: antropologia vs limba comuna

Intervista cun Giuseppe Pepe Coròngiu in contu de s’ùrtimu libru suo e de sos fenòmenos culturales chi ant produidu sa situatzione presente.

……………………………………………………….

A dies de oe – Annotos pro una limba sarda cuntemporanea e tzìvica est s’òpera tua in libreria dae carchi mese. In pagas paràulas ite propones pro sa limba nostra?

Propòngio de l’ammodernare impreeende sas normas ortogràficas standard unitàrias e sos cultismos tecnicos internatzionales cando servint. Propòngio unu sardu modernu e funtzionale a s’usu. Non fatzo petzi teoria, b’at pràtica meda. So contra a s’idea de su sardu che traste antropològicu e dialetale. Chie est pro sas variantes ufitziales in realtade pensat a s’italianu comente limba standard. Ma non l’amitit. S’ipocrisia non m’agradat ca est un’istrategia de eutanasia sighida pro totu sa chistione.

Su libru tuo in prus de èssere unu traballu tècnicu e sagìsticu, est finas un’òpera militante in intro de su Movimentu Linguìsticu. Pro ite faghes riferimentu a Simon Mossa, Lussu e Lilliu prus de sos àteros?

Ca Simon Mossa in sos Annos Sessanta de su Noighentos est su fundadore de su Movimentu Lìnguìsticu e est su primu in època cuntemporanea a disinnare su sardu che limba unitària natzionale sena rùere in sa trampa de su folklore. Intro milli cosas, traduet finas sos evangèlios in sardu illustre literàriu dende un’idea de limba natzionale a parre suo. A dolu mannu no est renèssidu a publicare si nuncas forsis s’istòria de sa limba diat èssere mudada. Lussu e Lilliu, mancari in ritardu, ant fatu meda pro sa limba sarda in su printzìpiu de sos annos Setanta. Aiant prestìgiu polìticu e culturale, autoridade: ant legitimadu unu movimentu galu minore. E ant sestadu sa caminera de Simon: torrare a cuberare sa limba negada de una natzione sena istadu comente a sas àteras minorias europeas che a catalanos, bascos, corsos, gallesos, galitzianos, iscotzesos, friulanos, germànicos, otzitanos e àteros. Unu progetu de rivitalizatzione natzionale e linguìstica in ue sa limba est su fundamentu de s’autodeterminatzione. Su neosardismu de sos annos sighentes s’isvilupat pro more de custa madrighe originària internatzionale e libertària. Lussu podiat fàghere de prus in su pustigherra e durante sa carriera sua longa. Si nd’est abigiadu a betzu mannu; a onni manera fiat favorevole a s’unificatzione e l’iscriet craramente a Lilliu.

Imbetzes posca ite càpitat? Pro ite su progetu no andat a a dae in antis? Cales sunt sas currentes ideològicas in contu de limba sarda chi oe in die si gherrant a pare?

S’argumentu de sa natzione sena istadu e cun sa limba negada no est cumpartzidu, a diferèntzia de sa Catalugna, dae s’intelletualidade regionale chi at seberadu s’italianidade e cheret abbarrare italiana. Gasi comente no est cumpartzida sa lìnia indipendentista de Simon Mossa e sa “linguìsticu-natzionale” de Lilliu. Sa chistione de sa limba divenit una cuntierra sighida, unu Vietnam in ue sos intelletuales italianistas cuntrastant cun trintzeas (semper diferentes e sighidas) dialèticas e polìticas sos neosardistas. Su Partidu egèmone de sa cultura, su PCI, si ponet de rugradis vietende e iscomunighende a totus sos de su Movimentu Linguìsticu. Intelletuales medas timent, mudant opinione e in medas comintzant a chircare mediatziones. Pro custa intelletualidade contrària su sardu est unu dialetu e non una limba, su progetu de limba natzionale est un’artifitzialidade e sa limba autòctona est unu fatu cunservadore e regressivu. B’at una Manca puru chi aguantat: in su matessi PCI de base e in formatziones che a DP sarda de Pisu e Casula. In parallelu, no isco cantu in collegamentu, si isvilùpat una currente interna a su mundu culturale prus aberta a sa chistione linguìstica: s’antropològia italianista. Est diferente meda, comente raighinas polìticos culturales, dae cussa de Simon Mossa: derivat dae su traballu de Pasolini, chi in Itàlia si chesciaiat ca sa modernidade faghiat mòrrere sa tzivilidade rurale. Est unu pensamentu nostàlgicu, utopista anti urbanu e anti modernista. Non si depet tantu punnare a una limba natzionale sarda, cantu a sarvare sos sìngulos dialetos de ogni sìngula bidda comente memoria de sa tzivilidade pastorale e massarile cugutzada dae sa “catàstrofe” de sa contemporaneidade de s’industria e de su turismu. No est importante tantu sa pàtria sarda, ma sa traditzione folk, populare de cada sìngulu territòriu. De sa tribù-bidda. Su pastoralismu divenit sa bandera de s’identidade.

A cumintzos de sos annos 80 est essidu “Sos Sinnos”, de Mialinu Pira. Ite influèntzia at tentu custa òpera in sa cuntzetzione chi sos sardos tenent de sa limba sarda?

Manna manna. Pira, in printzìpiu fiat contra a sa limba sarda. Posca at megioradu, ma no est mai divenidu unu segundu Simon Mossa comente si podet crèere. S’est frimmadu a su dialetu locale comente limba universale. Culturalmente podet andare, ma politicamente nono. At lassadu un’eredade manna in sa cultura regionale ca fiat efetivamente un’òmine de istùdios fungudos e de ideas brillantes. Una lumera de abistèntzia in una Sardigna pobera de provocatziones culturales. In vida però no aiat tentu su cunsideru chi at tentu pustis mortu, cando sa publicatzione pòstuma de su romanzu antropològicu “Sos sinnos” est cointzisa cun su fràigu de sa positzione de sa currente antropològica de su movimentu linguìsticu. Una deviatzione dae su surcu de Simon Mossa (e de Su Pòpulu Sardu) chi colaiat dae s’internatzionalismu de sas natziones negadas a sa defensa de su ruralismu e de sas faeddadas suas particularegiadas. In pràtica b’est su tramudu dae sos biàgios mediterraneos abertos de Simon Mossa a su villàgiu pastorale tancadu de Pira. A onni manera Pira divenit unu totem de s’identidade biddaresa de sas zonas internas e gasi finas sos epìgonos suos.

Sa presentada de Bachis Bandinu in “Sos Sinnos” nde faghet parte integrante e sustantziale. Cales sunt sas ideas de fundu isvilupadas dae s’iscritore antropòlogu?

Ti torro gratzias pro custa pregunta ca est de meda chi penso chi, in su rispetu de sa persone e de s’òpera, siat s’ora de nàrrere, cun umiltade e costrutividade, chi Bandinu est unu intelletuale istoricamente discutìbile, in su sensu chi tocat a discùtere bene sas ideas e sa prassi polìtica chi at ispainadu e su rolu suo de leader e babbumannu de su Movimentu Linguìsticu, Sardista e Indipendentista. Custu finas pro li torrare meressimentu de s’importàntzia chi at tentu e tenet, cosa chi at abbarrare e non chèrgio negare, gasi comente su mètodu suo de influentziare polìtica e cultura. Bandinu iscriet s’isterrida a custa òpera chi pro more chi est torrada a cuberare post mortem, e duncas finas incumpleta, est iscrita male, sena peruna coerèntzia ortogràfica. Un’esempru de non sighire, naramus, postu però a lumera. Dae in cue, a indòrriu de su totem Pira, si fraigat una positzione noa oposta a Simon Mossa. Si dat fundamentu a sa visione anti modernista e si sestant finas sas ideas fortes de custa visione alternativa antropològica de sa chistione de sa limba. Est una contzetzione totu in intro de lògicas culturales demològicas, semiòticas italianas (mescamente De Martino e àteros) chi però agatat sustegnu e cumpartzidura manna in s’ìsula ca cunsonat cun su localismu e munitzipalismu traditzionale e non ponet in duda sa filologia e dialetologia acadèmica chi pintat su sardu comente una limba arretrada, non natzionale ca divisa in variantes (e pensat in fines chi s’italianu depet abbarrare sovraordinadu a su puzzle de limbas rurales sutastantes). In custa mirada, finas si cun atzentos e raighinas diferentes, si ponent àteros intelletuales contràrios a una limba natzionale che a Giulio Angioni chi, pro totu sa vida sua, at a cuntierrare contra a s’idea. “La scuola antropologica di Cagliari” gasi si narat, si faghet mere de sa polìtica linguìstica alternativa e influentziat meda s’opinione pùblica e sa polìtica chi detzidit. Bastat a lèghere sas rassignas de s’imprenta de s’època.

In sos matessi annos est essidu “S’àrvore de sos tzinesos” de Larentu Pusceddu. Ambos duos libros, li dant, a su sardu, su rolu de protagonista. Ma in manera diferente.

Pusceddu est su chi pro primu pùblicat unu romanzu polìticu in sardu iscritu cun s’idea de una limba natzionale e non de unu limbàgiu locale antropològicu. S’operatzione de publicare a Pira est craramente polèmica cun Pusceddu. Si discutit finas de chie aiat iscritu pro primu in realtade, si Pira o issu. Curiosamente nemos pensat ancora a torrare dae s’ismèntigu sos evangèlios de Simon Mossa. S’autore de Oroteddi est finas atacadu publicamente in giornales pro comente at iscritu. Est una cumbata pro s’egemonia interna. A cussu puntu su Movimentu Linguisticu est gia partzidu in duas: antropologia popolare versus normalizatzione unitària. Sa cuntierra at a durare e durat finas a oe cun corpos mannos, ambiguidades, mediatziones, derrotas e bìnchidas, e passàgios finas dae unu fronte a s’àteru. S’iscola linguìstica antropològica at unu vantàgiu chi at èssere detzisivu: su pensamentu suo no est anti sistema e est funtzionale imbetzes a s’amasedamentu folkloristicu e paesanu de sas istàntzias natzionales sardas e a su mantenimentu de s’italianu comente limba egèmone finas cuntzedende a su sardu carchi ispàtziu minore folk (poesia, cantu e literadura mescamente). Si podet nàrrere chi est a s’imbesse de s’idea de Simon Mossa e finas de sa cuntzetzione gramsciana. In pràtica est un’interpretatzione mimètica de s’idea chi cunsentit un’acordu, sena tropu gherras, cun su sistema italianista.

E a dies de oe comente semus. Ite est capitadu?

Cun sa lege 26 de su 1997 sa trintzea de sos contras si fiat assestada in sa contrapositzione “limba e cultura”. E at bintu sa currente anti limba. Cun sa lege 482/99 de s’istadu imbetzes s’est isvilupadu unu movimentu linguìsticu nou modernu e normalizadore chi pro una bindighina de annos at torradu a leare s’àndala de una limba istandardizada e cuntemporanea produende ufitzios, sòtzios, iscolas, mèdias, istrumentos tecnològicos, operas literàrias de bundu, dibàtitu mannu e… sa Limba Sarda Comuna, s’ùnica proposta de comintzu nou pro una limba natzionale sarda. A pustis de sa polèmica tra su Servìtziu Limba Sarda e sas Universidades in contu de insingiare in sardu o in italianu, in su 2012, s’est pesada una reatzione forte de s’italianismu. Sa currente antropològica at apogiadu sa restauratzione de una politica linguìstica amasedada in s’usu de sos dialetos, in sa negatzione de sa Limba Comuna Natzionale e in s’afortigamentu de sa divisione traditzionale tribale intre campidanesos e logudoresos. Neghende de facto s’unidade. Est unu fatu chi in custu traballu, a bisu meu reatzionàriu, sa Fondazione Sardinia, apat tentu unu rolu forte de influèntzia politica e culturale cun sos guvernos regionales. Est craru chi sa lege 22/2018 est istada unu tentativu, renessidu solu in parte, de torrare in segus: si preferit oramai su cuntzetu de “limbas sardas” e non de limba sarda unitària. Finas cun sa Crèsia s’est chircadu de impònnere unu bipolarismu linguìsticu artifitziale.

Ma pro sa limba impreada, totu custa contrapositzione, ite cunseghèntzias at?

Custa disamistade at minimadu sas fortzas complessivas de su Movimentu. Oe in die s’idea de limba natzionale de Simon Mossa est in perìgulu, ma peus ancora mancat su dibàtitu de unu tempus. Est esaltadu su cuntzetu omeopàticu de sas variantes, gasi comente naraiat Angioni. Si insistit finas in sa promotzione de sa Die de sa Sardigna a pitzu de custa divisione tra logudoresu e campidanesu, dende fortza a fatziones negativas e de bassu livellu culturale chi ant giogadu a faghere sa gherra personale a sos de sa LSC. Custu fronte faghet su giogu de s’istòria de sos colonizados. Nde essit a fora una polìtica linguìstica prus pòbera, sena ambitziones, bona solu a memorialìstica personale, individuale, a sa poètica de su villàgiu de Pira (o de Benvenuto Lobina) chi agradat meda a sos acadèmicos sardos ca no istrobat su domìniu primorosu de sos italianistas.

Su lèssicu traditzionale. Giustu est chi tzertas paràulas tìpicas de una o pagas biddas abbarrent in s’orizonte limitadu de sa particularidade locale, o no est mègius chi s’ispàinent, intrende in unu tzircùitu prus mannu de comunicatzione in limba sarda?

A bisu meu custa est sa medida e finas sa metàfora pretzisa. Sos limbàgios si defensant mègius cun una limba istandard chi regollet e magonit sa sienda de sas biddas e de sa literadura. Sas paràulas totus in pare bi la faghent, cadaunu a contu suo nono. In su libru “A dies de oe” chirco de agiuare chie iscriet in sardu a fàghere sèberos personales, ma segundu unu mètodu generale. No est beru chi sa LSC aurtit sas particularidades. A parte chi unu podet faeddaere e iscrìere in su dialetu de bidda sua cando cheret, gasi comente fatzo deo, ma in intro de sas normas iscritas chie si siat podet pònnere su lèssicu chi bolet, finas sos tèrmines prus curiosos de bidda sua. Bastu chi rispetent sas règulas de s’ortografia. Gasi mi creo chi sa richesa de sas particularidades siat prus amparada cunforma a chie iscriet cun grafias personales imbentadas, non cumpartzidas dae autoridades e chi tzìrculant petzi in sa bidda matessi. Semus bidende esempros orrorosos finas legitimados dae su dinare regionale.

Su traballu terminològicu. Cantu podet agiuare s’isvilupu de limbàgios de setore chi nche colent, nessi a livellu ispetzialìsticu, sa frammentatzione dialetale?

Sa terminollogia est sa base de subravivèntzia de una limba, ma meda de sos sardos non lu cumprendent. Sas universidades (chi sunt contras a s’idea de una limba natzionale) galu oe non si sunt atretzadas e sighimus a tènnere cumpetèntzias istòricas e non de rivitalizatzione. Est craru chi sa visione antropològicu-filològica paret binchende petzi ca presentat su sardu folk e masedu comente agradat a su poderiu culturale primorosu. Su pensamentu de sos antropòlogos est perfetamente funtzionale a su mantenimentu de su sistema. E sos chi l’adduint sunt cuncambiados cun sa legitimatzione sotziale de su rolu intelletuale issoro e cun una visibilidade mediàtica esagerada. Imbetzes sos chi cherent una limba natzionale sarda sunt aorados, delegitimados, emarginados e presentados comente “estremistas” chi non sunt a tretu de ”gestire” ca “brigant”. Ma, deo penso chi finas custa fase at a colare e s’at a renèssere a fàghere a cumprèndere mègius sas resones “natzionales”. Est una rivolutzione chi si depet àere s’atza de sighire cun coerèntzia, mancari chi in minoràntzia. Calicunu at iscritu chi sa cuntierra chi si nde pesat pro more de sa LSC non faghet a bajulare e chi sa paghe intro sardos est imbetzes su valore de acumprire. Deo non so de acordu, ca cussa no est paghe, ma isperdìtziu de energias de sardidade, pro non nàrrere oportunismu. Mi diat pràghere si, movende dae custas timorias mias e dae su libru chi apo iscritu, su cunfrontu esseret torradu biu, finas ca no apo peruna beridade in busciaca, ma petzi gana meda de imparare e connòschere.

Intervista de Salvatore Serra

Send a Comment Cantzella risposta