de Sarvadore Serra.
Diegu Mele, fatu a preìderu, est unu de sos mègius poetas satìricos chi at tentu sa Sardigna. Nàschidu in Vitzi in su 1797, at tentu una vida triulada dae s’imbìdia e dae sas inimigàntzias chi sa poesia sua etotu l’incausaiat. Acusadu de èssere contra a sa Lege de sas Cungiaduras, e de difèndere su “comunismu territoriale”, nche l’ant mandadu pro punitzione in antis a Otieri, pustis a Lodè e a Mamujada, fintzas a cando, devènnidu pàrracu de Oltzai, at campadu tranchillu fintzas a sa morte (1861) in sa chi cunsideraiat sa segunda pàtria sua.
Sa poesia de brulla de Diegu Mele est sa chi mègius podiat nàschere in sa sotziedade de pastores e massajos in ue at vìvidu e operadu. Issu at semper punnadu a cunfùndere sa boghe sua cun sa de sos biddaresos, abbaidende su mundu cun sos ogros issoro e ponende in sos versos, a ghisa de brulla, sos anneos issoro mannos e minores. S’esempru prus connotu est sa poesia chi cumintzat gasi:
In Oltzai viuda nen bajana
No nde cojat pius, est cosa intesa
in ue sas fèminas de sa bidda si chessant ca, a pustis chi òmines medas si nche sunt andados pro curpa de sa leva obligatòria, sos pagos chi sunt abbarrados si nche los sunt leende sas de Otana
Sa levata nos faghet grave ofesa
però chie nos bochit est Otana
Sunt pròpiu sas fèminas de Oltzai chi faeddant:
De nos torrare dae caddu a pee
Est s’idea chi jughent in testa:
Sas de Otana dividint cun su Re,
Et òmine pro nois no nde restat
Si leades consizu dae me
Nde faghimus formale una protesta
Chi de issas non benzat a sa festa
Antzis nemancu a comporare lana
Sa produtzione manna de Mele, chi si nd’at sarvadu cosa meda, cun su tempus s’est irrichida de sugestiones chi forsis non fiant sas suas, comente s’istrofa de cumintzu “In Oltzai non bi campat pius matzone”, chi, iscrita in su 1858 pro protestare contra a s’usu nou de fàghere sa saba dae su lidone e non dae su binu, furende su màndigu a sos matzones (ma sas bìngias lat aiat distruidas sa critogama) s’est carrigada de unu sinnificadu de minetza, e faghet pensare a una terra maleita in ue fintzas su matzone peleat pro campare. Est cunsiderada puru comente giustificatzione de cussa filosofia de s’apretu, de su bisòngiu, in ue fintzas sa fura podet èssere una cosa legìtima (Postu matzone in sa netzessidade / de fàghere sa figura bruta e trista / … dae ue podet si faghet provista / e isfidat su primu rigorista / a li negare s’assolutzione). E gasi sighende, cun un’imbentu chi s’isvilupat cun briu e alligria, in una limba semper prus afortida dae sa partetzipatzione de su poeta.
Ite nàrrere de prus? Non podimus fàghere a mancu de pensare a su clichè orientalista chi pintat su sardu comente unu personàgiu tràgicu, totu inserradu in sas peleas suas, in una casta de cuntzentratzione dramàtica in ue non b’at logu pro su risu. A Diegu Mele tocat de li reconnòschere su mèritu de èssere èssidu dae s’istereòtipu, de nch’àere brincadu sos logos comunos de su sardu prantinosu, bonu petzi a si lamentare, mustrende imbetzes chi su sardu ischit rìere. E de custu li torramus gràtzias.
Leave a comment