-de Giuseppe Corronca-
Su pensu de Friedrich Wilhelm Joseph Schelling (1775-1854), est bortadu a interessos naturalìsticos e estèticos. Si sa sustàntzia de Spinoza est su printzìpiu de s’infinidade ogetiva e, su Deo de Fichte, de s’infinidade sugetiva, Schelling cheret unire sas duas infinidades in unu cuntzetu de Assoludu chi non si podet reduire nen a su sugetu, nen a s’ogetu, ca depet èssere a fundamentu de s’unu e de s’àteru e, duncas, identidade e indiferèntzia de natura e ispìritu.
Si Fichte pensat chi sa natura siat unu meru nudda, Schelling biet sa natura comente autònoma, chi at vida, ratzionalidade e balia in issa matessi.
Sa chirca filosòfica de Schelling est bortada a dimostrare comente sa natura si risolvet in s’ispìritu (filosofia de sa natura) e comente s’ispìritu si risolvet in sa natura (filosofia trascendentale). Ma Schelling refudat dae una banda su modellu mecanitzìsticu-iscientìficu de sa natura e, dae s’àtera, su modellu finalìsticu-teològicu e ponet contra custos duos modellos traditzionales, unu modellu finalìsticu e immanentìsticu.
Sa natura, duncas, est cuntzepida comente un òrganu chi organizat issu matessi. Sa natura est cramada Anima de su mundu, costituit unu Totu chi bivet e est animada dae duas fortzas contràrias: atratzione e repulsione. Custas fortzas contràrias si cuncretizant pro mèdiu de su magnetismu, s’eletritzidade e su chimismu a sas cales currispundent in su mundu orgànicu, sa sensibilidade, s’irritabilidade e sa riprodutzione. In custu sensu, sa Natura, si configurat comente unu ispìritu sena cussèntzia (incònsciu) in caminu cara a sa cussèntzia.
Si su còmpitu de sa filosofia de sa natura est cussu de mòvere dae s’ogetivu pro lòmpere a su sugetivu, su còmpitu de sa filosofia trascendentale est cussu de dedùere s’ogetu dae su sugetu. Pro custu, Schelling, cumentzat sa dedutzione cun s’autocussèntzia chi su Deo at de issu matessi. In s’autocussèntzia bi sunt duas atividades: una reale, o limitàbile e s’àtera ideale e illimitàbile. Su Deo arribat a leare cussèntzia de issu matessi colende pro tres edades: sa prima edade protzedit dae sa sensatzione a s’intuitzione produtiva; sa segunda edade andat dae s’intuitzione produtiva a sa riflessione; sa edade de tres andat dae sa riflessione a sa voluntade. Sa filosofia pràtica cumentzat cando acabat s’edade teorètica, est a nàrrere in s’edade de tres, cando s’ispìritu si ponet comente voluntade.
Sa voluntade si concretizat in sa morale, chi favoressit sa libertade, su deretu e sa netzessidade. S’antìtesi est rapresentada dae s’istòria chi est sa sìntesi de libertade e netzessidade. Sa rivelatzione istòrica de s’Assolutu, si cuncretizat in tres perìodos: in su primu perìodu, s’Assolutu, aparet comente destinu; in su segundu comente natura e in su de tres comente providèntzia.
In custu periodu bi est sa definitiva realizatzione de sa sìntesi intre libertade e netzessidade. S’arte est s’òrganu de rivelatzione de s’Assoludu: in sa creatzione estètica s’artista est dominadu dae una fortza chi lu ispirat e chi faghet in manera chi s’òpera sua si presentet comente sìntesi de unu momentu, incònsciu o ispontàneu (s’ispiratzione) e de unu momentu cònsciu e mediadu (s’esecutzione cusciente).
Situada intre su sugetivismu assolutu de Fichte e su ratzionalismu assolutu de Hegel, s’ispeculatzione de Schelling at dèpidu atzetare su matessi printzìpiu de s’infinidade chi est a sa base de s’unu e de s’àteru e at dèpidu garantire a custu printzìpiu unu caràtere de de ogetividade o de realidade capatzu de lu torrare adatu a ispiegare su mundu de sa natura e de s’arte.
Leave a comment