Sa fenomenologia

de Giuseppe Corronca

Sa fenomenologia cuntzepit sa filosofia comente una anàlisi de sa cussèntzia in sa intentzionalidade sua. Sos babbos de custa currente filosòfica sunt Bernhard Bolzano (1781-1848) e Franz Brentano (1838-1917), ma s’esponente majore est Edmund Husserl (1859-1938). Intre sas òperas de Husserl ammentamus Subra su cuntzetu de su nùmeru (1887); Filosofia de s’aritmètica (1891); Letziones subra sa fenomenologia de sa cussèntzia interna de su tempus (1928).

Husserl distinghet sa psicologia dae sa fenomenologia. Sa fenomenologia pura no est una iscièntzia de fatos ma de essèntzias, e duncas est una iscièntzia eidètica, e sos fenòmenos de sos cales si òcupat non sunt reales ma irreales. Bisòngiat duncas mudare s’ategiamentu, operende una suspensione de ogni afirmatzione o reconnoschimentu de sa realidade e tocat a fàghere sos ispetadores interessados petzi a regòglire s’essèntzia de sos atos, pro mèdiu de sos cales sa cussèntzia si raportat a sa realidade o la signìficat. Custu cumportamentu est s’epoké fenomenològica, chi no est àteru chi sa suspensione de cussa afirmatzione de sa realidade chi est implìtzita in totus sas atitùdines naturales e in totus sas iscièntzias naturales. Faghende custa operatzione, de pònnere intre parèntesi su mundu, Husserl non cheret negare sa realidade de su mundu. Pro mèdiu de s’epoké fenomenològica, su mundu diventat unu meru fenòmenu de cussèntzia, chi non benit annulladu ma abarrat cun totus sas beridades e determinatziones suas. Su cumportamentu fenomenològicu operat, duncas, una ridutzione eidètica, chi sostituit s’intuitzione de sas essèntzias a sos fatos naturales e operat s’epoké, chi suspendet o ponet intre parèntesi sa tesi de sa esistèntzia de su mundu in generale.

Pro Husserl sa natura de sa cussèntzia est costituida dae s’intentzionalidade, ca ogni manifestatzione de sa cussèntzia est riferida a carchi cosa de diferente dae issa matessi, est a nàrrere a un ogetu pensadu. Cunsiderada comente intentzionalidade sa cussèntzia est s’atu de trascèndere issa matessi e de si pònnere in raportu cun unu ogetu. Husserl, in sos fenòmenos ogetivos, distinghet intre noesis, chi est sa diretzione cara a s’ogetu, comente su pertzepire, s’ammentare, s’immaginare e su noema, chi est s’ogetu cunsideradu in sas maneras diferentes de èssere dadu e duncas su pertzepidu, s’ammentadu, s’immaginadu. Su noema est s’elementu ogetivu de s’esperièntzia bìvida, ma no est s’ogetu matessi, chi est costituidu dae sa cosa. Pro fàghere un esempru, s’àrbore est s’ogetu de sa pertzetzione, su noema est su cumplessu de sos predicados e de sas maneras de èssere in sa esperièntzia sugetiva (s’àrbore est birde). Si cun Husserl sa fenomenologia si est isvilupada in una diretzione sugetivìstica, cun Max Scheler (1974-1928) e Nicolaj Hartmann (1888-1950) si isvilupat in una diretzione realìstica. S’ètica de Scheler est un’analisi fenomenològica de s’esperièntzia emotiva, chi ponet in lughe sos balores, chi sunt sos ogetos ispetzìficos de custa esperièntzia. Issu faghet una iscala de sos balores: bi sunt balores chi agradant e chi no agradant, balores vitales, balores ispirituales e balores religiosos. S’ètica de Scheler est un’ètica materiale, fundada subra de sos balores e si ponet contra s’ètica formale de Kant.

Su mètodu de sa fenomenologia est istadu aplicadu fintzas in àmbitu psicològicu-psichiàtricu da Ludwig Binswanger (1881-1966) e in àmbitu religiosu dae Rudolf Otto (1896-1937), autore de s’òpera Su Sacru (1917). Segundu Otto sa religione depet èssere indagada comente forma autònoma e chi non si podet reduire a àteras esperièntzias, comente sa metafìsica, s’ètica e sa polìtica. Su «sacru», pro Otto, rapresentat sa categoria ispetzìfica de s’esperièntzia religiosa, ca s’òmine si raportat a carchi cosa de “numinosu”, bidu comente misterium tremendum, comente una realidade onnipotente chi incutet timoria e rispetu.

In Italia, sa fenomenologia, est istada introduida dae Antonio Banfi (1886-1957), ma at agatadu in Enzo Paci (1911-1976) su rapresentante màssimu.