de Roberto Carta.
Sa memòria est semper promòvida dae modas de ammentu pùblicu. Festas tziviles e religiosas, libros de istòria, impitu de una limba. Su tempus de onniunu benit pesadu cun su tempus istòricu de custos ammentos (su 25 de abrile, sa morte de Kennedy, sa ruta de su muru de Berlino, s’11 de cabudanni). Cando unu mundu ruet a mala manera, pro sa polìtica o pro unu terremotu, sas modas connotas pro ischirrare ite ammentare e ite ismentigare non balent prus.
S’iscoberit, tando, chi sa memòria est unu campu de batàllia, unu logu in ue si gherrat pro si fàghere meres de su passadu; cun un’olvidu curiosu sos cristianos ant semper fraigadu crèsias subra de sos tèmpios paganos. Ammentos e olvidos non iscrobant e nois amus bisòngiu de ambos duos, comente disterrados de su tempus impreamus s’ammentu de su passadu pro nos acurtziare a un’incràs cuadu. Che a cuddos disterrados de sèculos faghet chi, pro illebiare s’aprodu in terra disconnota, cramaiant sas tzitades noas cun sos lùmines de sos logos issoro.
Sa memòria chi cherimus pònnere a cumone est comente una litorina chi andat a carbone: si non benit aproendada s’istudat e si firmat. S’olvidu est una dieta de ammentos, si a una memòria li catzas s’ograda cheret nàrrere chi est mudada sa proenda. Niunu podet campare in unu mundu de nudda, s’identidade chircat de si fàghere semper noa ponende paris cantos de istòria e figuras mancantes.
George Orwell, in 1984, naraiat chi chie murigat su passadu at in manu su tempus de oe e finas s’incràs. Su Ministeru de sa Veridade manigiaiat su tempus barigadu comente cheriat isse, a segunda de sas cumpangias chi su Frade Mannu fiat ordimingende. Sa memòria diat dèvere sarvare dae sos istrumos de sa vida e de s’istòria. Medas bias s’istòria benit torrada a iscrìere (e finamentas mudada pro legitimare chie at leadu su podere), ma est finas beru chi esistit un’ètica de s’ammentu chi non si betat a bandidare ponende in fatu a s’ùrtimu acollidu.
Sa Die de sa Sardigna naschet pro totu custu, brotat comente disìgiu bonu a inghiriare una memòria chi non torrat. Est una paristòria a crèere chi sos ammentos nostros abarrent semper sos matessi, ma est finas beru chi detzidimus nois ite ammentare e ite pònnere a un’ala. Si sa memòria e s’olvidu isterrent unu campu de batàllia chi detzidet comente si pesat e cumponet s’identidade de unu pòpulu, tando, est beru chi onni gherradore at a chircare de si leare unu cantu de su passadu, at a pònnere in unu cugiolu tzertas orminas e nd’at a marcare àteras, a segunda de sos disìgios chi bivent in cussu pretzisu momentu.
Ite disìgiat sa Regione Sarda cun una Die de sa Sardigna in antis — ocannu passadu — dedicada a su màndigu e como a sos emigrados? Faeddare de su mundu de totu e de su mundu de sos sardos, chena mancare. Ma, bidu chi sa festa cheret èssere una Die de sos sardos, si diant pòdere pònnere paris disterrados de su tempus, de su mundu e de sa Sardigna? Deo naro chi emmo, cun àpena de ànimu. Si podet faeddare de su mundu impitende sa limba chi in Sardigna at ischidu cantare/contare su mundu suo e su mundu de totu, su sardu.
A custa manera, forsis, sa cosa podet èssere serada comente Sa Die chi ponet paris sa memòria de inoghe — finas Angioy est istadu unu disterradu e in su Noighentos semus lòmpidos a 500.000 sardos in foras de Sardigna — cun sos ammentos de su mundu. Ma si si cheret ammentare ‘su mundu’ comente faghent in totue e comente si faghet in àteras dies de s’annu, tando, si fiat pòdiu seberare ateruna die e non Sa Die. In Sardigna ammentamus sa Shoa e sas Foibas, su calendàriu marcat a festa sa Resistèntzia, su Primu de Màgiu e sa die de sa Repùblica. Dies chi ammentant cosas dìligas, sos rios carrant semper abba a su lagu de custas memòrias.
Si impitamus sa Die de sa Sardigna pro istesiare s’arresonu de canta memòria nos mancat, finas faeddende de cosas nòdidas e de importu, semus fatende una cosa pro un’àtera. Sos disterrados sardos, nessi su prus, naschent dae una memòria romasa chi at solobradu maneras de istare e de fàghere su logu sardu. Sa raighina de su disterru est in su chi ammentamus e in su chi olvidamus. E custu balet finas in s’atzetare su disterru angenu, siat isse in su tempus siat isse in su logu. Ma si unu no at memòria de a isse est prus difìtzile chi potzat cumprèndere sa memòria de sos àteros, est comente a si bòlere a caddu de s’arrivu brinchende·nche sa partèntzia.
Tando pregunto, in cussu campu de batàllia chi est sa memòria, intre ammentos e olvidos, sa Regione Sarda a cale ala est?
Leave a comment