Limba in sa post-colònia: sa responsabilidade de sos intelletuales sardos

 de Federicu Francioni

 Federico Francioni nos at imbiadu s’interventu suo chi at fatu in sa Festa de sa Limba Sarda Ufitziale de Bonàrcadu. Lu publicamus cun praghere.     

«A perpetuale infamia e depressione de li malvagi uomini […] che commendano lo volgare altrui e lo loro proprio dispregiano […]». Dante, Convivio.

Summàriu: In sa dimensione istòrica de sa Sardigna coloniale –  Intelletuales e limba sarda – Sos “negatzionistas” de s’identidade – Non tenimus bisòngiu de mitos – Invention of tradition – Pro l’acabare.

In sa dimensione istòrica de sa Sardigna coloniale. Sa responsabilidade de sos intelletuales est su tìtulu de unu libru de Pierre Bourdieu, sotziòlogu e filòsofu frantzesu de gabbale, chi aiat istudiadu sa “misèria de su mundu”, sas relatziones intre dominantes e dominados e aiat cumpresu, intre sas àteras cosas, chi custos ùrtimos atzetant sa violèntzia “simbòlica” de sos primos sena de nde tènnere cussèntzia. “Intellettuali nella Sardegna contemporanea” fiat su tema de unu cumbèniu ammanigiadu, in su mese de nadale de su 2011 a Casteddu dae sa Fondatzione “Sardinia” de Bachis Bandinu e Boreddu Cubeddu, cun relatas bellas meda de Remo Bodei, filòsofu de s’Universidade de Pisa (nàschidu in Sardigna), de Pràtzidu Cherchi, de sa psichiatra Nereide Rudas e de àteros. Su problema de sos intelletuales devet èssere istudiadu in su cuadru istòricu de sa dipendèntzia coloniale de s’ìsula nostra. Podimus faeddare de època neocoloniale o finas postcoloniale, ma est pretzisu tènnere firmu, craru e ladinu chi in sa dimensione oe cramada postcoloniale est possìbile agatare sas cunseguèntzias graes de sèculos e sèculos de colonialismu econòmicu, polìticu e culturale (comente nos aiant imparadu sos marxistas latinoamericanos chi faeddaiant de raportos metropoli-satellite). Sas peleas de sos pòpulos africanos e asiàticos ant giutu a sa conchista de s’indipendèntzia e a sa falada de su colonialismu clàssicu, triunfante dae s’Edade moderna a s’Otighentos, ma sa lògica de su capitalismu intradu in sa globalizatzione punnat semper a ispogiare sas populatziones de su  mundu coloniale de sas siendas issoro e a las mantènnere in subalternidade.

A pustis de su chi amus imparadu in sos annos setanta dae su Moimentu de su Pòpulu Sardu, devimus ammentare unu libereddu importante meda de Giuanne Frantziscu Pintore (Sardegna: regione o colonia?) e, in su dibàtidu istoriogràficu, sa pessonalidade e sa produtzione issientìfica de John Day, ebreu americanu chi fiat passadu in Frantza e chi at semper mustradu amistade manna e sintzera pro s’ìsula. Day at impitadu pro issa sas espressiones laboratorio di storia coloniale – a intro de s’Europa – e scambio ineguale impoverente (cun sos tzentros de su podere econòmicu dominantes dae s’Edade media fintzas a oe).

A intro e a foras de s’Universidade de Tàtari e de Casteddu – francu carchi esempru de aberu positivu de singulos e de grupos – sunt in maioria sos intelletuales “ufitziales” (o cun sas botas, comente naro deo) chi disigiant s’integratzione in sos mecanismos de su podere e dant unu contributu determinante pro mantènnere sa terra nostra in sa conditzione de satellite coloniale interno chi atzetat puru sa violèntzia simbòlica, linguistica e culturale. Custu sutzedit puru cun sa creatzione de paradigmas, de craes interpretativas – de su tipu arretratezza, dae una banda, modernità e modernizzazione, dae s’àtera banda – chi serbint egregiamente a cuare su problema de sos tzentros de podere econòmicu, de monopòlios, postos a foras de sa Sardigna, chi inoghe sunt semper istados acotados dae grupos dirigentes polìticos e intelletuales funtzionales a su domìniu. Subra custu puntu est importante su chi at iscritu su sotziologu Lisandru Mongili in su libru Topologie postcoloniali, publicadu in su 2015 pro Condaghes dae Frantziscu Cheratzu, editore prenu de atrivimentu.

Intelletuales e limba sarda. Intre sas àteras cosas, Mongili at postu in evidèntzia sas responsabilidades de sos intelletuales de sa Manca ufitziale, sa disamistade manna issoro – dae sos annos setanta – pro sa limba. Su cùcuru prus artu – e birgongiosu – est istadu rapresentadu dae sa campagna de imprenta, chèrfida mescamente dae Antine Cossu, contra a sa Limba sarda unificada in antis e a sa Limba sarda comuna a pustis, ambas cualificadas cun minisprèssiu che lingua transgenica. Pensamus a unu muntone de artìculos cumpàrfidos in “La Nuova Sardegna” (organu de dipendèntzia coloniale o postcoloniale inue, tzertu, podent publicare puru giornalistas e collaboradores sèrios, cumpetentes e professionales). Una borta unu professore de s’Universidade de Tàtari – chi fiat in pro de sa Lsu – m’aiat contadu, sintzeru, de sa timòria proada dae isse pro sa cuntierra de “La Nuova” contra a sa gai cramada lingua transgenica: a s’agabbu, pro sa crèschida de sos artìculos contra a su standard, si fiat cuasi caggaddu (lu naramus in tataresu). Sos chi fiant contra a sa Lsu e a sa Lsc afirmaiant chi sa koiné rapresentaiat  una mineta pro sas bariedades locales, ma est craru chi issos cheriant firmare su brincu cualitativu de sa limba a sa dimensione gutenberghiana, massmediatica, ufitziale, giai conchistada dae natziones sena Istadu in Europa. De su tempus benidore de tataresu, gadduresu, aligheresu e tabarchinu, pro nàrrere su beru, a issos non nde afutiat pròpriu nudda. Gherrande contra a sa Lsu e a sa Lsc, issos pensaiant de dare un’àteru corfu detzisivu, mortale, a su sardu, a limbas e bariedades locales e territoriales, chi prusaprestu rapresentant totugantas un’identidade complessa e in su tempus matessi unidària, duncas una richesa, unu balore pro sa Natzione nostra. Bisòngiat puru reconnòschere chi, cando su presidente de sa Regione Renadu Soru at nadu emmo a sa Lsc e l’at sustènnida, unos cantos intelletuales “ufitziales” – chi fiant contra – sunt diventados masedos, cuasi angioneddos.

Un’àtera campagna de imprenta iscadenada in sas pàginas de “La Nuova” – e chi faghiat bènnere s’ascamu – est istada cudda contra a “Sa die de sa Sardigna”: ma pro piaghere, lassamus pèrdere, naraiant sos crìticos “ufitziales”, it’est custu 28 de abrile de su 1794? Una cosighedda goi, bàtoro gatos de sardos contra a bàtoro gatos de piemontesos, de sabaudos, iscatzados e a pustis recuidos. Gai, a bi pensades, beniat giuigada una rebellia de 2.500 pessones, betzos e giòvanos, òmines e fèminas, passada a pustis a Tàtari e a S’Alighera. Però sos chi ant ammanigiadu custa campagna de imprenta si sunt dados, sena de lu chèrrere, unu corfu forte meda a sos pees. Solu in su 1997-98 amus legidu unu muntone de artìculos chi, cun cunferèntzias, cumbènios e ispetàculos in totue, ant provocadu su primu dibàtidu de massa a subra de s’istòria sarda.

Sos “negatzionistas” de s’identidade. Sa cundenna, sena piedade, de su cuntzetu de identidade – in calesisiat forma rapresentada – est istada un’àteru momentu de s’impignu de sos intelletuales teracos: pro issos, identidade est paràula mala, fea, chi serbit a semenare òdiu, a bochire diferèntzias e alteridades. Ma custos omines ignorantes ant lèghidu mai sas òberas de Fernand Braudel, Edgar Morin, Manuel Castells, Giovanni Jervis e àteros, est a nàrrere de istòricos, filòsofos, sotziòlogos, antropòlogos e psicoanalistas chi ant disignadu un’àndala positiva pro arribbare a rapresentatziones de sos singulos e de sas comunidades? (Si calecunu lu disigiat, podet bìdere su chi apo iscritu contra a sos negazionisti e riduzionisti dell’identità in sa rivista “Mathesis-Dialogo tra saperi”, www.filosofiscienza.it. Bìdere puru F. Francioni, A Generic Cosmopolitanism is not an Alternative to the Damages of Globalization, in Interdisciplinary Essays on Environment and Culture. One Humanity, One Planet and the Media, eds. L. Manca e J. M. Kauth, Lexington Books, New York-London, 2016, pp. 27-45).

Non tenimus bisòngiu de mitos. Istudiande Mont’e Prama e i guerrieri di pietra (Delfino, Sassari, 2015), s’archeòlogu Paolo Bernardini (chi refudat sa paràula “giganti”) s’est postu atesu meda dae su campanilismo militante (gai l’at cramadu) e àteros ant iscritu: atentzione a non fraigare mitos! Ma cale mitu? Non nde tenimus bisòngiu, assolutamente. Sas istatuas mannas de Monti Prama si podent tocare cun sa manu, non sunt imbentziones; tzertu, si podent impitare, pro las cumprèndere, craes interpretativas diferentes. Un’àteru istudiosu, Renadu Sirigu, – in un’artìculu cumpàrfidu a subra de “Darwin Quaderni”, n. 1 – in antis de faeddare de sos Gigantes, at fatu in’isterrida, longa meda, contra a sos indipendentistas e a sos blog de cultura “sardista”, pro nàrrere chi issos non disigiant  s’ammesturamentu, non cherent su diàlogu cun àteras comunidades e impreant sas istatuas che fundamentu de sas preguntas e resessidas issoro. Cudda de Sìrigu est una lògica de su mettere le mani avanti, naramus gai, pro atzetare sas positziones dominantes, minimare, cuare, non dare balore a sa tzivilidade nostra.

Devimus repìtere torra chi non tenimus bisòngiu perunu de mitos. Su chi at sutzessu a s’agabbu de su Setighentos in Sardigna – cun Giuanne Maria Angioy (professore in s’Universidade de Casteddu, giùighe, de sa Reale Udièntzia, imprendidore, bancheri, capu polìticu de sas lutas antiassolutìsticas e antifeudales) e sos cumpàngios suos de luta Frantziscu Cilocco e Gioachinu Mundula – non timet su cunfrontu, pro sa presèntzia de massas urbanas e rurales, cun sos printzipales momentos de su triènniu revolutzionàriu italianu 1796-99. Intre sas àteras cosas, custu benit a pustis de cuddu sardu de su 1793-96 (chi cumprendet s’arrempellada de su 28 de abrile 1794). Totu custu si podet mustrare cun fatos, nùmeros, analìgios, non est mitu, non b’at imbentzione peruna!.

Invention of tradition. Custa est sa brulla, antzis, sa trampa prus manna chi est bessida a campu in totu su dibàtidu istoriogràficu dae su Noighentos in a pustis! Difatis, in su libru dae su tìtulu matessi (cuntivigiadu dae s’istòricu inglesu Eric Hobsbawm), agatamus pàginas de un’àteru istudiosu, Hugh Trevor-Roper, chi mustrant pròpriu su contràriu. Su kilt iscotzesu non est istadu imbentadu, su disignu esistiat dae su Chimbighentos e in su Setighentos est istadu atzetadu e impitadu dae sos grupos dirigentes iscotzesos. Tzertu, non esistiat dae s’Edade mèdia, ma est semper carchi cosa chi tenet una vida de sèculos! In Sardigna invention of tradition at àpidu una sorte de aberu manna in sa intellighentzia ufitziale pro cuare o minispressiare una chistione tzentrale: de fatis sas limbas non podent èssere imbentadas, proite non sunt subra istruturas, ma istruturas chi tenent raighinas in sa profundidade e a suta de sa cussèntzia, sunt fundamentales pro determinare unu cuntestu, pro sa formatzione de sa personalidade e de sas relatziones chi resessimus a fraigare e a tènnere cun sos àteros. Custu si podet mustrare passende dae su pensieru de Antoni Gramsci e àteros autores a cuddu de Ludwig Wittgenstein. Sa limba est unu fatu istòricu, polìticu  e sotziale, non est solu una chistione de grammàtica. Dae un’àter’ala sa psicolinguistica, cun sa neurologia, at mustradu chi su cherveddu, pro fàghere un’esempru, de su pitzinnu bilìngue sardu-italianu tenet un capatzidade de imparare prus limbas, sena duda magiore de sos monolingues, cuddos a sos cales est istada sufogada o non est istada comunigada sa limba de sa mama.

Pro l’agabbare. Cal’est duncas su problema intelletuale tzentrale in sa comunidade nostra? Chi non resessimus a dare su balore giustu, adeguadu, a su chi semus de aberu ressessidos a fraigare in sèculos e sèculos. Sunt istados preponderantes sos acadèmicos – sos intelletuales cun sas botas – chi, pro cuntratare s’intrada issoro in sos mecanismos de su podere, ant cuadu o minispressiadu unu patrimòniu de architetura, arte, limba, istòria e cultura chi est in fruntene a dognunu de nois. Giusta duncas sa crìtica a sa cultura ufitziale chi est istada mòvida dae Bandinu, Cherchi e Rudas. Issos ant mustradu chi est istadu dominante non unu sentidu de bantu, de orgògliu ma, prus a prestu, de culpa, de birgòngia pro totu – o cuasi – sa tzivilidade sarda at produidu.

E tando, contra a sa maioria de sos intelletuales acadèmicos, devimus chircare sos chi non sunt disponìbiles a sa terachia (proite in sas duas Universidades bi sunt); bisòngiat a pustis sighire paris, intelletuales cun sas botas o sena botas, est a nàrrere de una intelletualidade difundida, in sa pelea pro sa ufitzialidade de su sardu e subra de àteros temas, mescamente in sa luta a monopòlios e monopolistas (chi si crament Rovelli, Eni o emiru de su Qatar), pro una Sardigna diferente inue economia, produtziones, natura, ambiente, cultura e limba non siant in gherra. E custu lu devimus fàghere in s’iscola, in sa sotziedade, in sos mass media, in rivistas comente “Camineras” e àteras, a intro e a foras de su web, a intro de una batalla, de unu progetu pro sa liberatzione de s’ìsula chi siat sòtziu-polìtica, culturale e ispirituale.

 

 

Leave a comment