de Giuseppe Corronca
Søren Kierkegaard naschet in Copenhagen in su 1813 e morit in su 1855. Frecuentat sa facultade de teologia e si laureat cun una dissertatzione Subra su cuntzetu de ironia cun particulare atentu a Sòcrate. Intre sas òperas suas printzipales ammentamus Su cuntzetu de s’ironia (1841), Aut Aut de sa cale faghet parte Diàriu de unu sedutore (1843), Timoria e tremore (1843).
Su fundamentu de sa filosofia sua est sa defensa de sa singularidade de s’òmine contra a sa universalidade de s’ispìritu, s’esistèntzia contra a sa resone, sa libertade comente possibilidade contra a sa libertade comente netzessidade. A sa riflessione ogetiva, pròpia de sa filosofia de Hegel, issu ponet contra sa riflessione sugetiva, ligada a s’esistèntzia.
Issu chircat de torrare a conduire sa cumprensione de tota s’esistèntzia umana a sa categoria de sa possibilidade e de àere postu in lughe su caràtere negativu e paralizante de sa possibilidade. Kierkegaard iscoberret e ponet in evidèntzia s’aspetu negativu de ogni possibilidade chi intret a costituire s’esistèntzia umana. Ogni possibilidade, difatis, est possibilidade-chi-si ma fintzas possibilidade-chi-non. In antis a ogni initziativa Kierkegaard si intendet paralizadu. S’angòscia est sa cunditzione generada in s’òmine dae su possìbile chi lu costituit.
Una segunda caraterìstica de su pensu de Kierkegaard est s’isfortzu suo costante de dislindare sas possibilidades de fundamentu chi si offerint a s’òmine, sos istàdios o momentos de sa vida chi costituint sas alternativas de s’esistèntzia e intre sas cales s’òmine depet seberare.
Sa de tres caraterìstica de su pensu de su filòsofu danesu est su tema de sa fide. In su Cristianèsimu ebbia issu bidet galu una àncora de agiudu. Issu at gherradu tota sa vida sua contra a su panteismu idealìsticu, est a nàrrere contra a sa pretesa de identificare s’òmine cun Deus, sustenende imbetzes s’infinida diferèntzia de calidade intre su finidu e s’infinidu, est a nàrrere s’abissu mannu chi partzit sa manera de èssere de su sìngulu dae cussu de s’Assolutu.
In s’òpera Aut Aut Kierkegaard presentat s’alternativa intre duos istàdios de fundamentu de sa vida: sa vida estètica e sa vida morale. Intre unu istàdiu e s’àteru bi est unu abissu e unu brincu. Ogni istàdiu format una vida pròpia.
Esteta est chi bivet poeticamente, bivet paris de immaginatzione e de riflessione. Sa vida estètica no ammitit sa ripetitzione, chi implicat semper monotonia. Sa vida estètica est rapresentada dae Kierkegaard in Giuanne, su protagonista de su Diàriu de unu sedutore, chi ponet su gosamentu suo no in sa chirca sena frenos de su praghere, ma in sa limitatzione e in sa intensidade de s’apagamentu. Pro Kierkegaard chie bivet esteticamente est disisperadu.
Sa vida ètica, imbetzes, implicat una istabilidade e una continuidade chi sa vida estètica, comente intzessante chirca de sa variedade, escludet dae issa matessi. Si sa vida estètica est incarnada dae su sedutore, sa vida ètica est incarnada dae su maridu. Su matrimòniu est s’espressada tìpica de s’etitzidade.
S’istàdiu de tres de s’esistèntzia est sa vida religiosa, chi est rapresentada pro mèdiu de sa figura bìblica de Abramu, chi, cun su sacrifìtziu de su fìgiu suo Isacu, mustrat comente intre vida ètica e vida religiosa b’est unu distacu mannu. S’afermatzione de su printzìpiu religiosu suspendet de su totu s’atzione de su printzìpiu morale.
Sa religione est duncas pro Kierkegaard sa bia pro si sarvare, est a nàrrere s’ùnica manera pro non rùere in s’angòscia e in sa disperatzione.
Leave a comment