de Giuseppe Corronca
Karl Marx naschet a Trèviri, in Germània in s’annu 1818 e morit in su 1883. Sa filosofia sua si ponet comente una anàlisi generale de sa sotziedade e de s’istòria. Isse crìticat su “mistitzismu lògicu” de Hegel, chi cunsistit in su fàghere de sa realidade empìrica manifestatziones netzessàrias de s’ispìritu. S’idealismu faghet de su cuncretu, una manifestatzione de s’astratu.
Marx criticat s’istadu burghesu liberale modernu, fundadu subra s’individualismu, chi persighit sos interessos particulares contra cussos generales. Crìticat sa propriedade privada, printzìpiu de sa disagualidade intre sos òmines e àuspicat una sotziedade comunista, in ue bi siat una unitade intre individu e sotziedade.
Sos Manoscritos econòmicos-filosòficos, cumpostos in Parigi in su 1844, sinnant su primu adòbiu de Marx cun s’economia polìtica. Isse crìticat su sistema capitalìsticu, espressione de s’economia burghesa, chi si oponet a su traballu salariadu. S’alienatzione no est àteru chi sa cunditzione de s’operaju salariadu chi bivet una cunditzione funguda de partzidura. S’alienatzione est causada dae sa propriedade privada de sos mèdios de produtzione, pro mèdiu de sos cales su capitalista, chi est su mere de sa fàbrica, impreat sos traballadores salariados pro fàghere crèschere sa richesa sua, segundu una lògica de isfrutamentu e de profitu. Sa essida dae s’alienatzione est possìbile pro more de su comunismu.
Pro Marx, est de importu mannu s’unione intre teoria e prassi: a custu propòsitu issu crìticat su teoretitzismu de Feuerbach, ma cumpartzit s’importu chi Feurbach at dadu a sa naturalidade e cuncretesa de sos indivìduos umanos. Sa religione est bida dae Marx comente «òpiu de sos pòpulos», produtu de una umanidade alienada chi sufrit pro sas ingiustìtzias sotziales e chircat in un àteru mundu, su chi li est negadu in custu mundu.
Sa visione de Marx est cramada materialìsmu istòricu, ca s’istòria no est unu eventu ispirituale ma unu protzessu materiale, fundadu subra de sa dialètica bisòngiu-satisfaghimentu. Marx faghet una distintzione intre fortzas produtivas e protzessos de produtzione. Sas primas sunt sos elementos netzessàrios a su protzessu de produtzione: sos òmines chi produint, sos mèdios chi si impreant pro produire, e sas connoschèntzias tècnicas e iscientìficas chi serbint pro megiorare sa produtzione. Sas fortzas produtivas e sos mèdios de produtzione costituint, in sa globalidade issoro, sa “manera de produtzione”. Marx distinghet s’istrutura, chi est s’ischèletru econòmicu de sa sotziedade, dae sa sovra-istrutura, chi cumprendet sos raportos giurìdicos, sas fortzas polìticas, sas dotrinas èticas, filosòficas e religiosas. Duncas non est sa sovra-istrutura chi detèrminat s’istrutura econòmica de sa sotziedade (idealismu istòricu), ma est s’istrutura chi detèrminat sa sovra-istrutura (materialismu istòricu).
In su 1848 Marx paris cun Engels (1820-1895), pùblicat su Manifestu de su partidu comunista, in ue faghet una anàlisi de sa funtzione istòrica de sa burghesia, e in ue su protzessu istòricu est bidu comente «gherra de classe» intre sa burghesia e su proletariadu, chi depet lòmpere a barigare su capitalismu. Sa visione de sa sotziedade de Marx est dualìstica: dae un’ala bi est una minoria industriale chi tènet una richesa manna e, dae s’àtera ala, bi est una majoria de traballadores isfrutados.
In un’àtera òpera, Su Capitale, Marx crìticat s’economia classica burghesa. Isse narat chi su tziclu econòmicu capitalìsticu si podet sintetizare cun sa sigla D.M.D’., chi cheret nàrrere Dinari, Mertze, prus Dinari. Sa produtzione capitalista, difatis, no est finalizada a su consumu ma a s’acumulatzione de su dinari. Dae su traballu chi s’operàju faghet in prus, derivat su plus-valore de sas mertzes. Dae su plus-valore derivat su profetu.
S’ùnica manera pro mudare sas cosas est fàghere una rivolutzione in ue s’aposentet sa “ditadura de su proletariadu”, un’atzione polìtica de importu mannu pro colare dae su capitalismu a su comunismu. Sa ditadura de su proletariadu est una fase de transitzione chi depet lòmpere a s’estintzione de s’Istadu.