-de Giuseppe Corronca –
Sòcrate naschet in Atene in s’annu 470-69 a.e.v. e no lassat nudda de iscritu. Issu, comente sos sofistas, si òcupat de sas problemàticas chi pertocant s’òmine, ma crìticat sos sofistas pro s’arte dialètica, cuntzepida comente esibitzione e pro sa deriva relativista issoro. Pro sa manera sua de “fàghere filosofia”, est acusadu de empiedade e de giùghere sos giòvanos in sa bia mala. Pro custu benit protzessadu e obligadu a bufare sa tzicuta.
Sòcrate faghet suo su ditzu de s’oràculu de Delfi chi narat «connosche a tie etotu». Sa connoschèntzia cumentzat dae su fatu chi s’òmine si depet abbaidare a intro e reconnòschere s’ignoràntzia sua: «sabidore est su chi ischit petzi de no ischire», chi est a nàrrere chi no bi sunt beridades assolutas e, subra de sa realidade, no si podet nàrrere nudda de seguru. Ma custu no cheret nàrrere chi Sòcrate est iscèticu; sa punna sua est cussa de fàghere a cumprèndere chi s’òmine non tenet sa beridade in butzaca, ma depet èssere istimoladu a la chircare.
Pro nde bogare a pìgiu sa connoschèntzia, Sòcrate si serbit de duos mètodos: unu mètodu negativu chi est s’ironia e unu positivu chi est sa maièutica.
Sa punna de s’ironia est cussa de ispogiare s’òmine dae sas cunvintziones suas, poninde·li dudas e faghinde·li bìdere s’ignoràntzia sua pro lu cumbìnchere a chircare sa beridade. Pro mèdiu de s’ironia, Sòcrate leat in giru chie pensat de èssere sabidore, in antis faghinde·li cumplimentos, e a pustis carrigande·lu de dimandas e chistiones pro lu pònnere in dificultade.
Una borta chi est cunfirmadu chi su “sabidore” no ischit nudda, tocat a lu agiudare in su protzessu de sa connoschèntzia, pro mèdiu de sa maièutica chi est “s’arte de fàghere nàschere”: comente sa fèmina pràtiga agiudat a fàghere nàschere sos pitzinnos, a sa matessi manera, Sòcrate, agiudat a fàghere nàschere sa connoschèntzia. Duncas, sa dimanda chi Sòcrate faghet est «ite est?», in grecu tì èsti. Cun custu interrogativu Sòcrate cheret una definitzione de ite si est faeddende e, duncas, cheret lòmpere, segundu s’interpretatzione de Platone e Aristotele, a su “cuntzetu” pro mèdiu de unu mètodu “indutivu” chi partit dae sas cosas particulares pro arribare a sas cosas universales.
Àtera chistione chi est comuna a sos sofistas, est su problema èticu. Sa virtude no est prus bida comente unu donu de sas divinidades o de sa natura, ma depet èssere chircada die pro die, pro mèdiu de s’educatzione e de sa cultura (paideia). Sa virtude, chi est fundada subra de sa resone, giughet s’òmine a sa felitzidade. In cunformidade a s’Illuminismu grecu, su Bene e sa Giustìtzia, pro Sòcrate, non sunt entidades metafìsicas, ma sunt balores chi apartenent a totus sos òmines: issu pensat de àere unu dèmone o divinidade chi lu cussigiat, chi no est àteru chi sa boghe de sa cussèntzia.
A pustis a sa morte de Sòcrate, sunt nàschidas bator iscolas: s’iscola megàrica, s’iscola tzìnica, s’iscola tzirenàica e s’iscola eretrìaca. De custa urtima no si ischit nudda.
Su pensu de Sòcrate at lassadu unu marcu mannu in s’istòria de su pensu otzidentale moende dae su pensu grecu matessi, moende peri sa cultura de s’Edade de mesu e de s’Umanèsimu, lompende fintzas a Kant, Hegel, Kierkegaard e Nietzsche. Ognunu de custos filòsosfos collint unu aspetu particulare e dant s’interpretatzione issoro de su pensu de custu maistru mannu, cale est istadu Sòcrate.
Giuseppe Corronca
Leave a comment