Giuta in triunfu cara a una platea de sas grandes ocasiones (non b’at talk show chi potzat règhere su cunfrontu cun sos atopos de Coldiretti) Giorgia Meloni at faeddadu de interessu natzionale.
No est sa prima borta e diat èssere fàtzile a cumprèndere ite cheret nàrrere custu cuntzetu pro una fortza polìtica callentada dae una frama tricolore neocorporativista: sos antepassados issoro redueint a sa categoria de “produttori” traballadores e propietàrios, che chi non b’aeret diferèntzia de classe. De prus, pro aunire cussas duas partes antitèticas, in su bintènniu si faeddaiat de “Italia proletària e fascista”, Ma su cuntzetu de “Italia proletària” non fiat fascista ebbia. Nos l’acrarit bene bene Antoni Gramsci in sos cuadernos suos (“Netzessidade de una preparatzione ideològica de massa”):
«Sos teòricos de sa burghesia italiana – iscrieit su rivolutzionàriu sardu – ant àpidu s’abilidade de fraigare su cuntzetu de sa “natzione proletària”, est a nàrrere chi totu s’Itàlia fiat proletària e chi sa cuntzetzione de Marx cheriat aplicada a sa cumbata de s’Itàlia contra a sos àteros istados capitalistas, no a sa cumbata de su proletariadu italianu contra a su capitalismu italianu. Sos “marxistas” de su Partidu sotzialista ant lassadu chi custas aberratziones colarent che chi mai […]. Custa fuit sa fortuna de su marxismu in Itàlia, impreadu che a pedrusèmene pro cale si siat bagna indigesta gasi serbida dae sos prus bentureris arriscados de sa pinna. De custa manera fiant marxistas Enrico Ferri, Guglielmo Ferrero, Achille Loria, Paolo Orano, Benito Mussolini».
Est fàtzile a cumprèndere chi pro Giorgia Meloni, che chi esseret faeddende comente ghia polìtica de una natzione proletària de su sèculu XXI, «sos àteros istados capitalistas» contra a s’interessu natzionale italianu (che chi bi nd’aeret unu pro totu cantos sos tzitadinos, pro totu cantas sas famìlias e pro totu cantas sas classes) sunt sa Germània e sa Frantza in primis.
Duncas acò una prima continuidade, narrativa, mancari sas fraturas istòricas chi amus connotu. S’àtera continuidade bi l’amus in sa normativa italiana.
Narat s’artìculu 838 de su Còdighe tzivile de su 1942 chi «cando su propietàriu abbandonat sa cunservatzione, sa coltivatzione o s’esertzìtziu de benes chi interessant sa produtzione natzionale, gasi de nòghere gravemente a sas esigèntzias de sa produtzione matessi, s’autoridade amministrativa podet protzèdere cun s’espropiatzione a pustis de su pagamentu de una giusta indennidade». Un’ispètzia de prèmiu, sende chi sa “giustesa” de s’indennidade non fiat e no est mesurada e disinnada dae sos traballadores chi ant sufridu su disimpignu de sos meres.
Non fiat e no est, ca cussu artìculu (galu in vigèntzia francu in sos riferimentos a sas normas de s’ordinamentu corporativu abrogadas su ‘43 cun su Rdl n.721) bivet in sa Costitutzione republicana, in s’artìculu 42.3: «Sa propiedade privada podet èssere, cando lu previdet sa lege e salvu chi b’apat indennizu, espropiada pro motivos de interessu generale». Totu est a bi lòmpere a s’espròpiu, ma, s’in casu chi emmo, a cantu diat dèvere ammontare un’indennizu pro chie noghet a s’interessu generale produende incuinamentu, litzentziamentos, delocalizatziones in àteros Paisos? Chie lu disinnat? Sos traballadores in bulleta? Sas comunidades marturiadas?
Giorgia Meloni, s’imprendidore Guido Crosetto e su neo-no global Giulio Tremonti ant a guvernare in intro de custa continuidade narrativa e normativa in contu de interessos. In sos raportos esternos cun s’Europa ant a fàghere sos “marxistas” contra a «sos àteros istados capitalistas». In sos raportos internos intre sas classes ant a tutelare s’interessu de sos grandes propietàrios italianos colende·nche·lu che a interessu natzionale. Petzi carchi artziada de boghe contra a sas multinatzionales apòlides, pro chi sas delocalizatziones non siant “agrestes” (che chi sas fatas “a norma” andarent bene!) e posca intzentivos pro chi sos imprendidores patriotas non si che fuant conca a àteras “natziones proletàrias” che a sa Polònia o a s’Ungheria. Peruna espropiatzione in programma a su presente, peruna natzionalizatzione. E s’in casu sa crisi (galu isconnota in su devènnere suo) bi l’impòngiat, sulenos istemus chi tantu s’at a protzèdere privatizende sos profetos e sotzializende sas pèrdidas.
Totu in continuidade.
Business as usual! Interessu natzionale che a interessu privadu, duncas.
ps. custos cunsideros meressent un’aprofundimentu pro su chi pertocat sos interessos e sos raportos de fortza intre custos in intro de una natzione sena istadu che a sa Sardigna. A un’àtera borta.
màuru piredda
Leave a comment