de Giuseppe Corronca
Friedrich Nietzsche (1844-1900) est una de sas personalidades prus cumplessas de s’Otighentos. Intre sas òperas suas ammentamus Sa nàschida de sa tragedia (1872), Umanu, umanu meda (1878), Sa iscièntzia gaia (1882), Gasi at faeddadu Zarathustra (1891), A pustis de su bene e de su male (1885).
Issu ponet in discussione sa tzivilidade otzidentale, chi at produidu un òmine anti-vitale e sutamìtidu a sas autoridades costituidas. S’òmine chi depet bènnere est su «super-òmine», chi est in gradu de atzetare sa vida gasi comente issa est, chi refudat sa morale traditzionale e s’ascetismu e si ponet comente «voluntade de potèntzia», pro mèdiu de sa cale issu si imponet in sa vida. In Nietzsche sa voluntade de potèntzia si identìficat cun sa manera de èssere pròpia de su super-òmine, bidu comente libertade creadora chi si pesat subra de su caos de sa vida e imponet a sos àteros sos significados e sas interpretatziones suas. Sa voluntade de potèntzia cointzidet fintzas cun su barigare intzessante chi sa vida faghet de issa matessi, in su isfortzu de torrare a imbentare issa matessi e su raportu suo cun su mundu.
Sa morte de Deus sinnat s’acabu de sas illusiones metafìsicas e proclamat sa bènnida de su super-òmine o ultres-òmine. Famadas sunt sas paràulas chi su filòsofu tedescu pronùntziat in Sa iscièntzia gaia: “Deus est mortu! (Gott ist tot!). Deus abbarrat mortu! E nois l’amus ochidu!”. Custu est su famadu “annùntziu mannu”.
Nietzsche faghet una distintzione intre «ispiritu apollìneu» e «ispiritu dionisìacu». Su primu si espressat in una fuida dae sos eventos e in unu ategiamentu bortadu a sa serenidade e a s’armonia. Su segundu naschet dae sa fortza vitale e si manifestat in s’esaltatzione creadora de sa mùsica. S’ispìritu dionisìacu rinùntziat a fuire dae sa vida ma esaltat e atzetat sa vida: issu est cuntentesa, amore, energia. Diònisu est sa metàfora de su “eja” totale a sa vida e a sos valores vitales.
Nietzsche crìticat su platonismu, chi est sa metafìsica chi at influentzadu su mundu otzidentale e non rispàrmiat crìticas a sa morale de sos ebreos e de sos cristianos, chi no esaltat sa vida ma mortificat s’òmine. S’ategiamentu de fuida e de refudu pro sas cosas mondanas, est cramadu dae Nietzsche «nichilismu», rapresentadu dae su platonismu e dae su cristianèsimu. Su nichilismu est sa situatzione pròpia de s’òmine modernu chi non creet prus in unu sensu o una punna metafìsica de sas cosas e in sos valores supremos e duncas si agatat in una situatzione de bòidu e de nudda in antis de s’èssere.
Comente si podet bìdere, Nietzsche, recùperat motivos filosòficos desuntos dae sa Grètzia antiga: apollìneu e dionisìacu; s’eterna torrada testimoniant un entusiasmu romànticu pro s’antighidade greca. Cun sa teoria de «s’eterna torrada», su filòsosfu tedescu recuperat una cuncetzione chi bènit in antis de su cristianesimu, chi est presente in sa Grètzia in antis de Socrate e chi prospetat sa ripetitzione eterna de totus sos fatos de su mundu; duncas una visione tzìclica de sos eventos, in cuntrastu cun sa visione lineare de sa religione cristiana.