Filosofia in sardu. S'iscola eleàtica, Parmenide e Zenone

– de Giuseppe Corronca –

S’Eleatismu si isvilupat in sas colònias grecas de su cabu de giosso de s’Itàlia. A diferèntzia de s’iscola jònica, chi aiat chircadu su printzìpiu e sa sustàntzia fìsica de sas cosas, pro ispiegare sa molteplitzidade e su mudòngiu de sa Natura, s’Eleatismu cheret lòmpere a unu Èssere, ùnicu, eternu e chi non mudat.

Senòfane (580-565 a.e.v.) est cunsideradu su chi at dadu cumentzu a custu movimentu filosòficu. Isse est ammentadu mescamente pro àere criticadu s’antropomorfismu religiosu, est a nàrrere sa rapresentatzione de sas divinidades cun caraterìsticas umanas, sustènnidu massimamente dae poetas comente Esìodu e Omeru.

Ma su fundadore verdaderu de s’iscola eleàtica est Parmènide, nàschidu in Elea e bìvidu intre su 550 e su 450 a.e.v. Isse at lassadu unu poema intituladu “Subra de sa natura”. Sos versos chi dant cumentzu a s’opera sunt meda nòdidos: isse pensat de èssere giutu subra unu carru ghiadu dae ebbas in antis a sa Veridade bella e tunda.

Pro Parmènide duas sunt sas bias chi si aberint a s’òmine: sa bia de sa Veridade (alétheia) e sa bia de s’Opinione (dóxa). Sa prima est cussa chi depet leare su filòsofu e est fundada subra de sa resone: issa giughet s’òmine a connòschere s’Èssere beru, gasi comente est; sa segunda est fundada subra de sos sensos e faghet connòschere petzi s’Èssere gasi comente paret. Segundu Parmènide petzi s’èssere est e non podet no èssere; su no-èssere no est e non podet èssere. In àteras paràulas, b’est s’èssere petzi; su chi no bi est no podet esistire e, duncas, non podet èssere pensadu, ca pensare e èssere sunt sa matessi cosa.

Ma cales sunt sos atributos de s’èssere? S’èssere no est istadu generadu, non morit mai, est unu eternu presente, non mudat e abarrat firmu, est finidu e duncas perfetu, est ùnicu e netzessàriu.

S’unitzidade e sa istatitzidade de s’èssere sunt defensados dae Zenone, amigu de Parmènide, cun duos argumentos. Su primu est contra a sa pluralidade de sas cosas: si bi sunt medas cosas su nùmeru issoro est a su matessi tempus finidu e infinidu. Finidu, ca issas non podent èssere ne in prus, ne in mancu de cantas sunt; infinidu pro ite intre duas cosas bi nde at a èssere semper un’àtera, e gasi a sighire a s’infinidu. Duncas est a si cungiare in una contraditzione.

Su segundu argumentu est contra a su movimentu. Sas provas o argumentos chi Zenone sustenit sunt bator: a) argumentu de s’istàdiu; b) argumentu de Achille e de sa testòine; c) argumentu de sa fritza; d) argumentu de sas massas in s’istàdiu.

Pro simplitzidade ammentamus petzi s’argumentu de s’istàdiu: non si podet lòmpere a s’àtera ala de s’istàdiu, ca in antis tocat a lòmpere in mesu e galu in antis a sa metade de sa metade e gasi a sighire a s’infinidu. Duncas, segundu Zenone, su movimentu no esistit.

Custos paradossos, chi parent petzi puras esertzitatziones dialèticas, sunt istados de importu in su cursu de sos sèculos pro àere cuntzentradu s’atentu a problemas filosòficos comente s’infinidu, sa divisibilidade, su movimentu e su raportu intre fìsica e matemàtica, dende fintzas unu contributu in s’àmbitu de sa lògica.

Giuseppe Corronca

Leave a comment