“Donna Berta” de Leopoldo Clarín Alas, òpera traduida in sardu dae Giovanni Muroni e publicada dae Condaghes in su 2012 (colletzione Àndalas).
“S’artista aiat atzetadu su tziculate e su durche de confitura chi dd’aiat cumbidadu donna Berta de bona gana. Aiant friscuradu in s’ortu, a suta de unu làuru reale, fìgiu o nebode de s’àteru. Aiant faeddadu meda. Mancari issu aeret chircadu chi su chistionu dd’esseret lassadu in s’umbra, pro remirare mègius, e chi totu sa lughe esseret ferta a s’istòria de sa betza e de sos terrinos suos, sa curiosidade de donna Berta, e a sa fine su praghere chi dat semper a fàghere a ischire sas penas e isperàntzias nostras a sas persones chi sunt inteligentes de coro, dd’aiant fatu ismentigare a su pintore de pagu in pagu s’istùdiu suo pro pensare a issu etotu. Issu puru aiat contadu s’istòria sua, chi fiat una sèrie de bisos e un’àtera sèrie de cuadros.
In sos cuadros ddoe fiat su caràtere suo. Natura rica, risulana, però misteriosa, agiumai sacra, e figuras dultzes, carignosas, tristas o eròicas, semper modestas, onestas… e sanas. Aiat pintadu un’amore chi aiat tentu in una funtana; su pùblicu si fiat innamoradu finas de sa colunghesa17; ma issu, su pintore, torrende in beranu, forsis pro si cojuare cun issa, dd’aiat agatada morende de tisichèntzia. Sigomente custu ammentu ddi doliat meda a su pintore, pro egosimu si fiat torra ismentigadu de se; e pro assòtziu de ideas, puntu dae sa curiosidade, si fiat atrividu a pregontare a cudda segnora, intre milli delicadesas, si issa no aiat tentu amores e ite fine aiant fatu.
E donna Berta, in dae in antis de cudda dultzura, in dae in antis de cuddu candore ritratu in cuddu risitu de su gèniu cun sos pilos nieddos, totu barbudu; in dae in antis de cuddu dolore de un’amante chi fiat istadu leale, aiat sentidu su petus prenu de sa gioventude morta, comente chi dd’esseret aundadu de lughe misteriosa sa presèntzia de un’aparitzione, s’amore suo; e cun s’ispìritu amistantziosu e aventureri chi dd’aiat fata cantare pagu in antis e essire a su padente, aiat detzìdidu de faeddare de sos amores suos, francu s’intzidente disonrosu, ma dd’aiat cuadu gasi male, chi su pintore, òmine de mundu, nd’aiat bogadu atzola intzertende dae su chi dd’aiat contadu in antis de sos Rondaliegos e fiat resurtadu a s’acostare a carchi cosa de sìmile a sa beridade; uguale in sa sustàntzia.
Gasi chi, cando issa ddu pregontaiat si, a pàrrere suo, su capitanu fiat istadu unu traitore o si fiat mortu in gherra, issu aia pòdidu apretziare in su coràgiu sa genia de traitoria chi diat àere fatu su liberale, e creiat, dae su caràtere chi issa dd’aiat descritu, ca s’amante de donna Berta non fiat torradu… ca no aiat pòdidu. E sos duos fiant abarrados a sa muda, pensende a cosas diferentes. Donna Berta pensaiat: “Non paret beru, ma est sa primu bia in vida mea chi faeddo cun àtere de custas cosas!”. E fiat sa beridade; mai aiat giùghidu in lavras cussos faeddos, chi fiant totu s’istòria de s’ànima sua.
Leave a comment