de Maurizio Sale 
In contu de Sardigna, de Sardos e de Limba, deo dia chèrrere allegare como de s’impiantu culturale, intelletuale, antropològicu, antroposòficu e pro ite nono, artìsticu chi dae como in susu diat dèpere pònnere cambas, si diat dèvere ispainare.
A Potzo?
Pro ite ca andat bene a chircaremus una polìtica onesta e giusta, ma a nche diat èssere finamentas ora, de nche tramudaremus s’atentu e su disìgiu subra a is argumentos chi no amus mai tocadu o chi amus cunsideradu tropu pagu? A si diat pòdere pensare a non nche fàghere colare totu in intro a su chilivru de s’economia e de s’amministratzione, ma a cumintzare a chistionare fintzas ecantu de abbistesa, de creatividade, mistèriu, inventiva, connoschèntzia e non petzi de mercadu, produtividade o ratzionalidade econòmica? A si diat pòdere? A diamus pòdere chèrrere finas prus filosofia, prus literadura, prus atentu cunforma a su de Èssere Òmines, bios in antis comente ànima, cussèntzia, ispiritualidade (e non naro religione),fintzas si in pare cun s’idea de tzitadinu, de tzìvicu e de amministrativu?
Male nos diat fàghere?
A diamus pòdere àere in antis de s’identidade natzionale o regionale o provintziale un’àtera ispètzia de atentu a in tundu de cussu chi s’òmine rapresentat in antis de èssere sardu,nugoresu o durgalesu? A diamus pòdere pedire, esigire chi totu custa “discultura”, fata de televisione, de ràdiu e de internet, chi punnat a su “bogiamus·nos bene” colende intre su maluchèrrere, su tzascu, sa retòrica o sa traditzione (chi nos ant impostu pro annos e annos), inghitzet imbetzes a leare parte de unu programma non polìticu ebbia, ma finamentas ontològicu, deontològicu e culturale dislindadu? A si podet? A lu cherimus o nono unu càmbiu àrridu de rota dae s’idea de andare a chircare sa connoschèntzia fatu de sos libros,de sas bibliotecas, de sas mustras ma petzi pro ispàssiu ,torrende a pustis a domo nostra a nos istèrrere in su divanu e a lèghere is matessi putènias de semper o a pompiare is matessi trasmissiones aghedas che lua, chi nos sunt morende sa libertade de sa cultura, de s’ispìritu,de sa diferèntzia intre animales e de su sentidu intelletuale?
A podimus chircare de nos nch’intrare a intro de àteras veridades, pro nche mòvere dudas subra cussa chi oe cunsideramus s’ùnica veridade possìbile?
A lu diamus chèrrere o nono?
E tando si lu cherimus a beru, la diamus dèvere acabbare de nos nche bogare sos ogros a pare pare, pro chistiones chi non mèritant atentu perunu e inghitzare imbetzes a pensare a su dèpidu mannu chi amus cun su benidore e mesches cun fìgios nostros.
Deo penso chi si potzat fàghere, ma tocat a si mòvere, ca su tempus tenet làcanas chi nemos nche podet brincare. E mesches, nch’est belle acabbadu!
Ammentemus·nos·nde cando nos prenamus sa buca cun paràulas che a Rispetu, Amighèntzia,Paghe o puru cun nùmenes nòbiles che a Gandhi, Steiner,Gramsci,Lussu e chissai cantos àteros nos nde diat pòdere bènnere a conca.
Ammentemus·nos·nde!