«A sa narada bostra ais botzadu simprones e disganados. Est comente a nàrrere chi Deus ddos fatzat nàschere me is domos de is pòberos. Ma no est faina de Deus custu dispetu, contra a is pòberos. Capatze chi siais bois sos dispetosos». Custos faeddos sunt parte de Lettera a una professoressa, libru de vàllia galu a ddu bortare in sardu, in ue su protagonista est Gianni.
Autores babbai Milani (Lorenzo Carlo Domenico Milani Comparetti, nàschidu 100 annos a eris) e oto dischentes suos de s’iscola de Barbiana, unu bidditzolu aoradu dae sa sotziedade e fintzas dae sa geografia. Cun su preìderu aoradu dae una Crèsia chi “sa giustìtzia no est de custu mundu”.
Deretu in custa lìtera b’agatamus unu collegamentu cun su connotu nostru, de sardos. Sena ddu bòlere, o sena dd’ischire (ite si dd’aeret connota), babbai Milani paret chi movat dae partes mannas de sa Mundana Cummèdia de Bore Pòddighe: «Deus at fatu ogni bene comunu, però ricu ne pòveru a nessunu».
Diferèntzias a banda intre is duos, prus chi no òvias, ambos moviant dae sa sotziedade classista- capitalista e dae sa mancàntzia de s’iscola pro totus. In sa penùrtima otada de sa Mundana, Pòddighe iscriet: «E tue zente, pàtria isolana / senza istruzïone e senza iscola / no t’istes prus che àinu de mola / chi rezzit colpos cantu nde li dana». Don Milani imbetzes naraiat chi «un’operaju connoschet 100 faeddos, unu mere 1000. Pro custu est su mere».
Àtera chistione pertocaiat sa gherra. «Si pro cappricciu dogni latitùdine / de su globo terrestre oe girades / paghe né libertade no incontrades / ma solu gherras e isclavitùdine / cun ódiu, avarìzia, ingratitùdine / comente, tando, su Messia nades / ch’at postu paghe, in su globo terreste / s’in gherra e in discórdia ancor’este?». Inoghe cheret chi legamus sos faeddos de su preìderu indiritzados a is capellanos militares.
«Si bois tenides su diritu de partzire su mundu in italianos e istràngios, tando bos apo a nàrrere chi deo non nd’apo de pàtria». Pro babbai Milani su mundu fiat partzidu comente in sa Mundana Cummèdia: «in diseredados e oprimidos a un’ala, sa pàtria mea, in privilegiados e opressores a s’àtera, sos istràngios meos».
«E si bois – sighiat sa lìtera – tenides su diritu, sena chi sa Cùria bos ammonestet, de imparare a is italianos chi si podent iscuartare pari-pari che eroes cun is istràngios, tando deo chèrgio su diritu de nàrrere chi is pòberos gherrent contra a is ricos. E nessi su sèberu de is mèdios est mègius de su bostru: is armas chi bois aprovades sunt màchinas orrorosas pro ochìere, mutilare, ispèrdere, pro lassare òrfanos e viudas. Is armas chi aprovo deo nòbiles sunt e sena sàmbene: s’isciòperu e su votu».
Babbai Milani si rendeit su 26 de làmpadas de su 1967. Custu su testamentu suo: «Apo contivigiadu prus a bois chi no a Deus, ma s’ispera mea est chi issu non diat atentu a custa minudàntzias e chi apat marcadu totu a banda sua. Un’afrangiada, Lorenzo bostru». Bore Pòddighe si morgeit su 1938, prus chi non tzensuradu. Ma s’afrangiada sua la retzimus che pare.
mauro piredda