Atìliu Deffenu fiat nàschidu in Nùgoro su 28 de nadale de su 1890 dae Giosepe e Giuanna Maria Sechi. Beniat dae una famìlia burghesa de orientamentu progressista (su babbu, chi teniat una butega de durches, fiat presidente de sa Sotziedade operaja nugoresa).
A pustis de su ginnàsiu fatu in Nùgoro si nch’est tramudadu a Tàtari pro andare a su litzeu. At logradu deretu una positzione de importu in su grustu de sos giòvanos sotzialistas tataresos, chi cunsideraiant moderadas sas fortzas de sa democratzia burghesa progressista e non podiant bajulare sa majoria reformista de su Partidu sotzialista locale.
Deffenu no at istentadu a essire a campu comente editorialista polìticu de gabbale in su setimanale sotzialista La Via, chi fiat s’òrganu ufitziosu de su movimentu de sos giòvanos. In sos artìculos suos, chi iscòviaiant giai un’ideologia sindacalista revolutzionària, daiat importu mannu a sa cuntierra antimilitarista e anticlericale, denuntziende sas malesas de sa gherra polìtica e sos istentos in s’isvilupu de sa sotziedade sarda.
In custos annos est mescamente in Nùgoro chi Deffenu s’impinnat politicamente.: in s’istiu de su 1907 fundat, in pare cun unu grustu de istudentes nugoresos, unu Sòtziu sotzialista cun sa punna de mòvere sas abbas firmas de sa polìtica e de fàghere propaganda e proselitismu cun sos massàrgios e sos pastores de su fùrriu. Comente organizatzione, s’esperimentu andat male a beru. Però su cuntatu cun sas zonas internas est fundamentale pro Deffenu, ca irrichit su cuntributu suo a sa “chistione sarda”.
In su 1908 s’est marcadu a sa facultade de lege de s’universidade de Pisa. In ie at astrintu ligàmenes polìticos fortes cun sos anàrchicos Pietro Gori e Luigi Fabbri, e at maturadu cun una cussèntzia prus manna s’adesione sua a su sindacalismu revolutzionàriu. Sas collaboratziones cun su giornale Gioventù libertaria de su “Fascio socialista anarchico” de Roma, cun su fògiu anàrchicu Il Pensiero e cun su periòdicu ghiadu dae Paolo Orano La Lupa, cun artìculos chi faeddaiant mescamente de sa Sardigna, l’ant dadu s’ocasione de refinare s’anàlisi subra de sos problemas de sa terra nostra, fintzas tenende contu de sas esperièntzias culturales e polìticas noas de Pisa.
Cando recuiat a Nùgoro proaiat, sena otènnere resurtados mannos, a fàghere propaganda in sos bighinados pòveros de sa tzitade e in sas biddas de su fùrriu. Sa radicalizatzione de sas positziones polìticas suas in intro de su movimentu operaju, contràrias a su partidu comente istitutzione (“pro mene non b’at àteru sotzialismu – at a iscrìere in su mese de abrile de su 1911 – in foras de su chi si isvilupat e si gherrat in intro de sas organizatziones operajas”) s’est espressada in manera prena in su 1910, cando est recuidu a Tàtari e at torradu a cumintzare pro unu pagu de tempus a gherrare in su movimentu sindacale cun sos cumpàngios massimalistas de su Sòtziu giovanile sotzialista. Fintzas sos iscritos de custu tempus cunfirmant s’adesione prena de Defenu a s’ala prus estrema de su sotzialismu libertàriu.
Sa pesada de sa gherra in Lìbia l’at cumbintu a s’impinnare politicamente in sas ideas patzifistas e antimperialistas e a denuntziare “s’ispèntunu terrorosu in ue s’isbèliu patriotardu, s’imbreaghera natzionalìstica ant fatu afogare s’ànima de su pòpulu italianu, e de su proletariadu etotu, a su cale paret chi no apant fatu bene 30 annos de prèigas revolutzionàrias, sindacalistas, anàrchicas, democràticas”. Sa partetziptzione sua a sas manifestatziones contra a sa gherra est andada in pare cun su progetu de su primu nùmeru de unu giornale – chi pustis no l’ant a publicare – cun su tìtulu La Comune, dedicadu “a sa luta contra a sa gherra e sa reatzione”.
In s’ìnteri fiat traballende a un’istùdiu chi no at publicadu mai, subra de sa teoria de su balore- traballu in Marx e in su matessi tempus a sa tesi de làurea subra de sa teoria marxista de sa cuntzentratzione capitalista, cun sa cale s’est laureadu in s’agabbu de su 1912.
Sa recuida a Nùgoro, chi a issu no l’agradaiat ca cunsideraiat “sa vida de Nùgoro miserina, bòida, anneulada, vida provintziale”, l’at obligadu a sèberos segundàrios in su traballu de giornalista (at atzetadu de fàghere su currispondente dae Sardigna pro Il Giornale d’Italia) e in s’atividade polìtica (in cussu tempus s’est interessadu de s’organizatzione sindacale de sos minadores de Lùvula e at leadu parte in sa protesta de sos pastores e massàrgios de Orune, chi fiant contra a su manìgiu de sas terras cumonales e cheriant a las partzire cun totu sa gente).
In sas votatziones istatales de su 1913 Deffenu, mancari no esseret candidadu, at fatu – pròpiu pro s’importàntzia polìtica de cussas eletziones – una propaganda ativa, faghende parlatas antimilitaristas e contra a su guvernu. Ma est istada mescamente sa batalla antiprotetzionista chi l’at impinnadu, fintzas pro su chi pertocat s’elaboratzione teorica. In custa fase s’est acurtziadu a su meridionalismu democràticu de Salvemini e de De Viti De Marco, pro more de sas currispondèntzias de custu movimentu de opinione cun su sindacalismu revolutzionàriu, est a nàrrere pro more de sa sensibilidade meridionalìstica comuna e de su refudu assolutu de sa polìtica protetzionìstica de s’ Istadu chi fiat gasi dannàrgia pro s’economia meridionale. Cun sa batalla liberista, sa Sardigna aiat àpidu dèpidu pònnere, a pàrrere de Deffenu, sos presupostos pro “sa renàschida econòmica e sotziale sua”. Sa cuntierra contra a su protetzionismu, chi at tentu meda logu in sos giornales sardos, at agatadu in Deffenu, in pare cun Nicolò Fancello, segretàriu de su “Comitato nazionale di propaganda e d’azione a favore del Mezzogiorno”, s’amparadore prus testorrudu e mentifine.
In su mese de abrile de su 1913 Deffenu e Fancello ant fatu nàschere unu Grupu de atzione pro sos interessos de sa Sardigna, chi b’ant aderidu sas individualidades prus de importu de s’intelletualidade e de sa polìtica. In su manifestu publicadu dae su Grupu in cussa ocasione b’aiat iscritu chi “su de nche bogare su protetzionismu est sa cunditzione chi non si nde podet fàghere a mancu, si si cheret fàghere crèschere s’economia de sa Sardigna”.
Ma in su matessi tempus Deffenu s’est impinnadu fintzas in su campu culturale. In s’agabbu de su 1913 at disinnadu una revista regionale (in s’idea sua sa revista, chi si depiat nàrrere “Sardegna”, si proponiat “de espònnere a su pùblicu prus mannu sos problemas sardos prus importantes – chi pertocaiant s’economia, s’arte, sa literadura, sa polìtica – e gherrare pro agatare unu remèdiu”).
“Sardegna”, chi b’at essidu bator nùmeros ebbia dae ghennàrgiu a làmpadas de su 1914, est de seguru su produtu prus interessante de sa publitzìstica sarda de s’època liberale: a fùrriu suo, mancari cun dificurtades mannas e peleas organizativas, Deffenu est resessidu a collire sas mègius energias intelletuales sardas; ma, prus de totu, n’at fatu un’istrumentu importante de anàlisi de sa sotziedade sarda. Si si lassant a un’ala sas setziones literàrias e artìsticas – chi presentant, pro su prus, cuntenutos metzanos e provintziales – Sardegna est sa sede in ue sas arresonadas polìticas subra de sa chistione sarda leant sos tonos prus elevados, e dae ue essint a campu sas propostas politicamente prus abbistas pro sa solutzione de su problema sardu e meridionale. Sa chistione meridionale, e sarda, cheriat solutzionada – a pàrrere de Deffenu e de sa revista sua – in su cuntestu prus generale de sa polìtica de s’Istadu italianu, su cale depiat lassare a un’ala sa lìnia improdutiva de sos providimentos ispetziales e si depiat dare una polìtica econòmica globale e echilibrada, a manera de nche superare sas diferèntzias regionales istòricas e sa chi issu li naraiat “disunidade natzionale”. Ma pro promòvere sa crèschida sotziale e econòmica de s’ìsula bi cheriat chi sa Sardigna s’esseret evòlvida cunforma a sos grados normales de s’isvilupu capitalìsticu sighidos istoricamente dae sas regiones avantzadas.
In s’agabbu de su 1913 si nch’est tramudadu a Milanu pro fàghere s’avocadu. In su mese de maju de su 1914 s’est fatu legale de s’ “Unione sindacale italiana”, afortende sos ligàmenes suos cun su grustu de sos sindacalistas revolutzionàrios milanesos. Cando s’est pesada sa gherra s’est postu a s’ala de sos interventistas, iscriende in artìculos medas, in su Popolo d’Italia, in sa Avanguardia de Milanu e in s’Internazionale de Parma, chi cussa gherra fiat netzessària “in nùmene de sa tzivilidade europea e de su venidore de sa classe operaja”. In su mese de santugaine at fundadu cun A. De Ambris, M. Bianchi, F. Corridoni, T. Masotti e àteros su “Comitato dei fasci di azione interventista rivoluzionaria”, intrende deretu in su Comitadu tzentrale. S’istòricu Sarvadore Sechi l’at atribuidu sa paternidade de su manifestu Ai Lavoratori d’Italia, chi in antis si pensaiat chi l’aeret iscritu Mussolini.
A pustis chi s’Itàlia est intrada in gherra at proadu a s’arrolare comente ufitziale, ma, siat ca non teniat unu fìsicu bonu, sia pro more de s’atividade polìtica sua, l’ant iscartadu e nche l’ant mandadu a Sardigna comente sordadu ordinàriu, e controllendeˑlu puru. Pustis est resessidu a frecuentare s’iscola pro alunnos ufitziales, e in su mese de austu de su 1917 l’ant imbiadu in zona de gherra. In su mese de martzu de su 1918 l’ant incarrigadu de sa propaganda in sa brigada tataresa.
In custu incàrrigu at tentu manera de iscrìere relatas e istrutziones subra de sa casta de propaganda de fàghere cun sos sordados sardos: in sustàntzia, ponende in craru su valore nou a beru, si non revolutzionàriu, in su pranu polìticu e sotziale, de sa partetzipatzione a sa gherra in su matessi repartu de sas massas populares sardas, at postu sas premissas teòricas, cun s’anàlisi sua antetzipadora, de sa chi at a èssere in Sardigna sa realidade su movimentu de sos ex cumbatentes e de su Partidu sardu de atzione.
Cando fiat a sas bistas sa batalla de su Piave, issu at renuntziadu a sa lissèntzia e at pedidu de leare parte in sas atziones bèllicas. Su sèighi de làmpadas de su 1918 est essidu in esploratzione cun sos sordados de su plotone suo; ma sos inimigos los ant inghiriados e issu at pèrdidu sa vida.
Bibliografia: Roma, Arch. centr. dello Stato, Ministero dell’Interno, Direzione generale di Pubblica Sicurezza, Casellario politico centrale, fascicolo Deffenu Attilio; Nùgoro, Arch. Deffenu (collidu anco sa famìlia sua); A. Deffenu, Epistolario 1907–1918, a incuru de M. Ciusa Romagna, Casteddu 1972; A. De Ambris, Corridoni, Piacenza 1922, ad Ind.; C. Bellieni, A. D. e il socialismo in Sardegna, Casteddu 1925; T. Masotti, A. D., in Celebrazioni sarde. 2–27 ott. 1937, Urbino 1937; L. Del Piano, A. D. e la rivista “Sardegna“, Casteddu 1963; S. Sechi, Dopoguerra e fascismo in Sardegna, Torinu 1969, ad Ind.; G. M. Cherchi, La collabor. di A. D. al settimanale socialista “La Via” (1907–1908), in Movimento operaio e socialista, XXI (1975), 1-2, pp. 141-54; Sardegna. La rivista di A. D., a incuru de M. Brigaglia, Casteddu 1976; F. Manconi, Il PSI in Sardegna dalle origini alla grande guerra, in F. Manconi-G. Melis G. Pisu, Storia dei Partiti Popolari in Sardegna (1890–1926), Roma 1977, ad Ind.; M. Brigaglia, La classe dirigente a Sassari da Giolitti a Mussolini, Casteddu 1979. ad Ind.