de Sarvadore Serra.
Sa limba italiana, nàschida dae su “vulgare” toscanu, s’est ispainada a bellu a bellu in sa chi li narant “Itàlia geogràfica”. Ma sa “chistione de sa limba” est istada unu tema chi sos intelletuales ant sighidu pro unu tempus mannu, dae su 1300 a totu su 1800, su sèculu chi totu sos Istados preunitàrios italianos sunt istados annessos a su Rennu de Sardigna, pustis Rennu de Itàlia (1861).
In s’otighentos, su protagonista prus mannu de sa chistione linguìstica est istadu s’iscritore lombardu Alessandro Manzoni, nàschidu in su 1785 e mortu in su 1873 , chi est istadu fintzas senadore de su Rennu de Italia e at tentu s’incàrrigu de espertu linguìsticu in s’Istadu in pessu nàschidu.
Manzoni est istadu iscritore, poeta e dramaturgu. S’òpera sua prus de importu est su romanzu istòricu “I Promessi Sposi”. Coladu dae su neoclassitzismu a su romantitzismu, catòlicu cun tendèntzias liberales, issu at lassadu unu sinnu fintzas in s’istòria de su teatru italianu (ca at truncadu sas tres unidades aristotèlicas) e in sa poètica (nàschida de su pluralismu vocale, cun sos “Inni Sacri”, e de sa poètica tzivile).
Sa riflessione linguìstica sua at sighidu duas àndelas printzipales:
- Sa limba, moende dae premissas “illuminìsticas”, est cunsiderada in antis de totu comente “mèdiu de comunicatzione”, e, ca est gasi, devet èssere essentzialmente crara e la devet cumprèndere su nùmeru prus mannu de pessones chi si podet. Custu, duncas, est s’aspetu “pràticu” de sa limba.
- Sa segunda motivatzione, imbetzes, est de caràtere ideale e patriòticu(fiant sos annos de sas primas gherras de indipendèntzia italianas): una natzione non si podet nàrrere chi est una natzione si no est unida dae su puntu de vista militare (“unione de armas”) e religiosu (“unione de artare”); ma nemancu podet èssere cunsiderada “una” si no est unida in sa limba e in su sentimentu.
Manzoni at chircadu semper, in sos traballos suos, e mescamente in su romanzu-òpera maistra sua, “I Promessi Sposi“, (galu oe istudiadu in totu sas iscolas de Itàlia comente pedra fundamentale in sa formatzione de sa limba italiana moderna), de s’impinnare in manera ativa in sa chirca de un’italianu literàriu nou, chi esseret resurtadu, pustis, cumpatìbile cun sa limba de impreu comunu, sena si dèvere a mala bògia identificare cun issa.
Custos caràteres tenent, dae su puntu de vista linguìsticu, sa realizatzione issoro prus manna pròpiu in “I Promessi Sposi”, chi s’evolutzione sua, cun bator versiones diferentes (1821, ’23, ’27, ’40), nos faghet cumprèndere su caràtere dinàmicu de sa problemàtica linguìstica de Manzoni, chi agatat, in fines, una solutzione in sa chi li narant “quarantana” (ca est essida in su 1840), est a nàrrere s’editzione famada de su romanzu chi totus connoschimus, publicada dae s’autore a pustis chi aiat “sabunadu sos pannos in s’Arnu”; est a nàrrere, a pustis chi, cun s’adeguamentu a su fiorentinu modernu de cussos tempos, aiat innetadu s’italianu lombardu suo dae sos regionalismos.
Si duncas Dante at cumintzadu faghende una limba noa pro sos intelletuales de sa penìsula, Manzoni at cuntribuidu a creare sa limba de sos tzitadinos de s’Istadu italianu nou chi fiat naschende, faghende a manera chi s’italianu literàriu esseret unu pagu prus a curtzu a su chi si impitaiat in sa vida de cada die, mancari petzi dae una parte minore meda de sa populatzione e no in totu sos cuntestos.
Leave a comment