– de Giuseppe Corronca
Sàbadu 19 de santandria in Casteddu b’est istada sa presentada de duas òperas de sa literadura internatzionale traduidas in sardu dae Sarvadore Serra, intelletuale de balore mannu e risursa de fundamentu de su CSU. Sas òperas in chistione sunt Su pantasma de Canterville de Oscar Wilde e Dublinesos de James Joyce. A sa presentada fiat presente gente meda e, paris cun su tradutore, fiat presente fintzas Pepe Coròngiu, chi at moderadu sa dibata e at fatu una introduida subra sos duos autores irlandesos, marchende.nde non petzi sos aspetos biogràficos, ma fintzas sas caraterìsticas e sos contenutos de sas òperas issoro. A mie est tocadu su difìtzile còmpitu de pònnere in evidèntzia sos aspetos filosòficos presentes in sas òperas de custos autores.
In antis de totu, pro cumprèndere Wilde, est netzessàriu faeddare de cussu chi est su cuntestu istòricu e culturale de s’Inghilterra de s’Otighentos. Wilde bivet e òperat in prena edade vitoriana (1837-1901), una època, custa, caraterizada dae una istabilidade a livellu polìticu, florididade econòmica pro more de sa polìtica imperialista bortada a s’espansione commertziale e coloniale. Ma est fintzas una època chi est caraterizada dae unu marcadu moralismu e individualismu e dae problemas sotziales comente su traballu minorile.
A su puritanèsimu vitorianu si oponet pròpiu Oscar Wilde (1854-1900), chi cun sos iscritos e cun s’istile de vida suo at incarnadu sa figura de intelletuale e iscritore etzèntricu e anticonformista. In custu disìgiu de si liberare dae sas cadenas de sos farsos valores èticos e sotziales, si podet bìdere una analogia cun s’Übermensch, su super-òmine de Nietzsche, chi si oponet a s’ispìritu apollìneu e a sa filosofia de Sòcrate e esaltat sos valores vitales de s’ispìritu dionisìacu.
Sa vida e sas òperas de Wilde sunt caraterizadas dae s’estetismu. Comente narat issu etotu in unu de sos aforismas suos, “Life imitates art far more than art imitates life”: sa vida imitat s’arte meda de prus de cantu s’arte imitat sa vida, marchende in custu raportu intre arte e vida sa preminèntzia de sa prima.
A s’estetismu est ligadu s’edonismu, est a nàrrere su cultu de su praghere: “I can resist everything but temptation”, potzo resìstere a totu francu chi a sas tentatziones. Si s’òpera sua prus famada The picture of Dorian Gray (1891) est cunsideradu su vangèliu de su Decadentismu e de s’estetismu, una àtera opera sua The soul of man under socialism, S’ànima de s’òmine suta de su sotzialismu (1891) est s’òpera in ue Wilde frunit s’interpretatzione filosòfica e polìtica sua. Issu si decrarat a favore de unu sotzialismu libertàriu chi lompet a s’individualismu.
Segundu su crìticu literàriu istatunitense Karl Beckson (1926-2008), Wilde est precursore de su post-modernismu, indirìtzu culturale chi prospetat sa crisi de sa modernidade in sa sotziedade de su capitalismu avanzadu.
Ironia e tzinismu sunt sos ingredientes chi acumpangiant s’istile literariu de Wilde e chi sunt presentes fintzas in su “Pantasma de Canterville” (The Canterville Ghost) in ue fintzas su materialismu de Wilde si podet intrabìdere in su riferimentu a su “materialismu grusseri de sa sennora Otis”.
Un’àtera costante de Wilde est su tema de su dolore, tema custu chi agatat analogias cun sa visione de su dolore de Spinoza e de Schopenhauer. Faghende riferimentu a custu ùrtimu, Wilde cunsiderat sa cumpassione comente bia pro si sarvare.
S’àteru iscritore irlandesu, James Joyce (1882-1941), est unu de sos esponentes de su Modernismu, movimentu literàriu tìpicu de sos paisos de limba inglesa, ativu prus o mancu intre su 1900 e su 1945. In s’annu 1914 cumponet Dubliners (Dublinesos), una regorta de bìndighi paristòrias chi faeddant de sa vida fitiana de sa gente de Dublinu e chi at comente tema de fundu sa ruta de sos valores morales ligados a sa polìtica, a sa religione e a sa cultura de Dublinu. Custa òpera est caraterizada dae custas chi benint definidas epifanias, est a nàrrere intuitziones improvisas presentes in sa mente de sos pessonàgios. Una esperièntzia “interrada” dae annos in sa memòria, torrat a pìgiu e in custu si podet agatare s’influentzia de sa psicanàlisi e de Freud, essende fintzas chi in Dublinesos si fundent realidade, mente, cussèntzia e incònsciu.
Un àteru elementu presente in s’ òpera de Joyce est sa paràlisi, est a nàrrere una forma de indetzisione chi non permitit a sos pessonàgios de fàghere sèberos chi diant megiorare sa situatzione issoro. Cussighèntzia de sa paràlisi est sa fuida chi serbit pro essire dae custa paràlisi ma chi a sa fine si revelat unu fallimentu.
Su elementu de tres, a pustis de sas epifanias e de sa paràlisi est su flussu de cussèntzia (stream of consciousness), pròpiu de sos romanzos psicològicos in ue benit a pìgiu s’individu cun sos cunflitos interiores suos.
Ultres chi dae Freud, Joyce est influentzadu fintzas dae Bergson pro su chi pertocat sa cuntzetzione de su tempus. Su filòsofu frantzesu Henri-Louis Bergson (1859-1941), distinghet intre tempus esteriore e tempus interiore. Su primu est su tempus in sensu cronològicu e cuntzepidu comente sèrie de istantes (coladu, presente, benidore). Custu tempus est pròpriu de sa connoschèntzia empìrica (su chi benit in antis e su chi benit a pustis). Su segundu est irridutzìbile a su istante est cuntzepidu comente “durada”, protzessu flùidu. In sa cussèntzia est presente a su tempus matessi su chi est coladu e su chi est presente. Joyce leat dae Bergson sa cuntzetzione de su tempus comente durada.
Comente si podet bìdere Wilde e Joyce presentant una richesa de elementos fungudos de meledu chi faghent de issos intre sos prus mannos iscritores modernos e, in sensu impròpriu podent èssere annoverados “esistentzialistas” ante litteram pro su fatu de èssere atesu dae sa cuntzetzione pròpia de su positivismu e de su ratzionalismu e pro su valore chi ant dadu a s’esistèntzia umana individuale.
Leave a comment