Sos primos esempros in Sardigna de su chi costumamus a mutire “architetura” essint a campu cara a su 4000 a.C., e faghent riferimentu a sa cultura de Bonu Ighinu. Sunt sas primas tumbas a “grutighedda artifitziale”, chi testimòngiant a manera segura su bisòngiu de cambiare s’ispàtziu naturale in ue biviant sas pessones.
Cun sa cultura de Otieri, chi benit a pustis, custa netzessidade si mustrat in una forma galu prus crara cun sas chi lis narant domos de gianas, sas “allées couvertes”, sos tzìrculos megalìticos, sos dolmen e sas pedras fitas.
In època nuràgica, a s’acabu de su Brunzu antigu, cumparint sos primos protonuraghes, mentras in su tempus de su Brunzu de mesu si cumentzat a fraigare sos primos nuraghes verdaderos, chi tenet una turre a pianta tzirculare chi astringhet andende cara a artu. In su Brunzu reghente e finale sa forma de su nuraghe mudat e si fràigant fortilesas meras e sìncheras, a inghìriu de sas cales naschent sos bidditzolos. S’architetura nuràgica bogat a pìgiu finas sa tumba de sos gigantes, sos santuàrios e sos putzos sagrados.
Lompende sos Fenitzos e sos Cartaginesos naschet in Sardigna sa prima tzivilidade urbana cun edifìtzios fraigados in tames chi a pedra, fintzas a làdiri e ludu. S’edilìtzia sagrada est rapresentada in Sardigna dae paritzas testimonias, gasi comente dae s’architetura funerària (tumbas a aposentu).
A su tempus de sa dominatzione romana sas tzitades prus mannas de s’ìsula aiant connotu sas tipologias architetònicas chi atenent a s’edilìtzia pùblica, tzivile e religiosa tìpicas de su mundu romanu (foru, teatru, templos e termas) comente testimòngiant sos esempros de Casteddu, Nora, Tharros e Turris Libisonis (Portu Turres).
S’architetura a pustis de sa crisi de s’imperu romanu si distinghet pro su prus cun un’atividade edilìtzia chi pertenet a su sagradu, comente testimòngiant sas crèsias paleocristianas e bizantinas.
Dae sa metade de su de XI sèculos, cando s’ìsula est comomai partzida in bator rennos giuigales, cumentzat a si bìdere s’architetura romànica, cun sos fràigos de crèsias e de monastèrios fatos cun pedras de su logu (calcare, vulcanite, granitu, basaltu, a bortas totu paris pro creare cuntrastos cromàticos).
Cun s’intrada de Gènova e Pisa in s’istòria sarda sas tzitades de s’ìsula si frunint de murallas, turres e bastiones, mentras chi dae su de XIV sèculos, cun sa conchista de s’ìsula dae parte de sos Aragonesos, avantzaiant sas formas gòticu-catalanas.
Custu limbàgiu sighit pro tempus meda, intritzende·si cun formas manierìsticas e barocas, finas a sa lòmpida de s’architetura neoclàssica in s’Otighentos. Sunt sas premissas pro s’ecletismu de sos istiles, chi marcant sos primos annos de su Noighentos. In sos binti annos de su fascismu si sinnalant esempros de importu de edifìtzios ratzionalistas. In su tempus a pustis de sa gherra, lassende a unu chirru sos interventos dados dae s’urgèntzia de sa recostrutzione, naschent esempros detados dae una valorizatzione de capia de sos ispàtzios urbanos e dae sas chircas architetònicas prus modernas. Leave a comment