Su CSU est contràriu a su Testu Únicu de lege pro sa limba sarda chi b’est in Cussìgiu Regionale. S’assòtziu, formadu dae militantes e espertos chi gherrant pro su bilinguismu, narat chi no andat bene custu testu pro su cale ant fatu unu muntone de auditziones in su parlamentu de carrera de Roma.
A pàrrere de su CSU, chi at imbiadu a sa cummissione una relata cun sas osservatziones de sos espertos, sa proposta est inùtile, si non dannàrgia, ca interessat cosas giai prevididas dae sa legge 482/99 in contu de iscola e ufìtzios linguìsticos, e ponet normas chi faghent torrare su sardu a unu status folclorìsticu dialetale faghende aumentare sos costos pro sas cassas pùblicas.
Su testu est una còpia no agiornada de sa lege 26/97 fallimentare, chi ammesturat su problema de sa polìtica linguìstica cun sa netzessidade de agiuare unos cantos setores culturales e folclorìsticos. Est pròpiu custu connùbiu chi no andat bene pro su CSU, ca non si cumprendet pro ite si devet ghetizare sa chistione linguìstica in formas folclorìsticas traditzionales comente is mutetus o sa repentina, imbetzes de punnare a formas innovadoras comente su rap, su pop o su rock in sardu chi imbetzes sunt esclusos dae sa lege. In prus no leant in cunsideru su setore innovadore de s’informàtica o de sa retza intelligente. In àteras paràulas proponent su contràriu de su chi inditant totu sas esperièntzias europeas modernas de sas minorias linguìsticas: intepretare sa cuntemporaneidade pro revitalizare sa limba de minoria.
In prus diat èssere dramàtica sa situatzione de sas variantes gadduresa, tataresa e tabarchina, chi s’insiìnnamentu issoro no at a pòdere èssere garantidu in iscola a diferèntzia de sardu e catalanu.
Su testu, difatis, no est diferente dae sa lege istatale 482 chi non reconnoschet a custos tres idiomas sa matessi dinnidade de su sardu e de su catalanu. Sa lege noa non resolvet su problema, lassende in foras de sas àulas tres limbas chi sunt patrimòniu de sa Sardigna. Pro su CSU custu non si podet atzetare fintzas ca diat fàghere nàschere una cunflitualidade linguìstica chi imbetzes sa lege noa deviat evitare. Sa solutzione b’est, ma si bidet chi sa cummissione no la connoschet.
B’at crititzidades mannas in sa definitzione de limba e cultura “pròpia ” de Sardigna pro literadura, tzìnema e teatru chi, cunforma a sa proposta, diant èssere petzi sas chi s’espressant “in limba sarda e catalana” (escludende sas fomas espressadas in italianu), e proponent una plètora de organismos sena unu disinnu de reorganizatzione de sos gastos. Sunt ambas duas atziones velleitàrias e non realìsticas chi esponent sa chistione linguìstica a cuntierras istrumentales chi imbetzes diant chèrrere evitadas. B’est su perìgulu mannu de una gestione demagògica, populista e assistentziale.
Paradossale, paternalìsticu e clientelare s’interventu subra de sa chistione de sa limba sarda istandard unitària. Est crara sa voluntade de cantzellare s’esperièntzia de sa LSC e dare a sa Giunta sa tarea de torrare a leare sa chistione neutralizendeˑla, nointames sas esperièntzias positivas de isperimentatzione de sos ùrtimos annos. Ma non bastat.
Pro non discuntentare a nemos, sa lege proponet, paris cun sa LSC, s’aprovatzione de normas ortogràficas noas chi cunsentint sa creatzione de limbas comunas noas in territòrios medas. B’ant a èssere unu campidanesu, logudoresu e barbaritzinu comunos (e forsis fintzas àteras lsc locales chi sos espertos lis narant “limbas cumplementares”) chi, si a un’ala chircant de acuntentare cada campanile e cada linguista sìngulu, a s’àtera ant a fàghere aumentare sos gastos pro tradutores, ditzionàrios, espertos e publicatziones in limbas diferentes. Una babele interna costosa e ridìcula chi però permitit a sa polìtica de cuntentare a totus comente in su tempus de sas provìntzias chi non si negaiant a nemos.
In prus su testu non tenet una relatzione tècnicu- sientìfica de suportu comente si faghet a su sòlitu pro sas normativas linguìsticas. Chie sunt sos linguistas chi ant inditadu sos sèberos? E sos giursistas cunsultados? E non b’est mancu sa cobertura finantziària chi, cunforma a valutatziones obietivas, cunsideradu su nùmeru de organismos e interventos prevididos, at a èssere nessi de 20 milliones a s’annu. Una tzifra inferiore diat èssere ridìcula e diat trasformare s’interventu in una pràtica teòrica de su deretu.
Totu custu est pagu sèriu – narat su CSU – e mustrat pagu maturidade in su de parare fronte a su problema. S’efetu at a èssere de iscreditare in manera definitiva sa limba sarda a livellu internatzionale sena nde permìtere su reconnoschimentu in cada livellu. Un’operatzione tzìnica e impiastrona de destruimentu de su movimentu liguìsticu chi in custas deghinas de annos at chircadu de propònnere un’idea noa de sardu “normale e modernu”.
In prus, partes medas de sa lege las diat pòdere impugnare su guvernu; ma b’est s’impressione chi a bortas chircant custa solutzione pro si ghetare a vìtimas e cuare s’incapatzidade issoro. E, a pustis de àere fatu sa finta pro tres annos chi su Pianu Triennale, sa Conferèntzia Annuale e s’Osservatòriu non b’esserent, los torrant a propònnere comente chi nudda.
In sa lege, in prus, non b’at perunu interventu chi pertochet in manera direta su Cussìgiu Regionale.
S’alternativa – narat su CSU – sunt pagos atos amministrativos e tècnicu-giurìdicos chi podet propònnere sa Giunta e, in fines , una proposta de riforma de s’Istatutu chi diat a sa Regione cumpetèntzias comente si tocat in custa matèria.
Acò a sighidura su testu iurìdicu argumentadu in sas crititzidades suas. Sos artt 1 e 2 sunt bastante curretos cando presentant sos printzìpios de lege e distinghent sa limba sarda dae sas àteras variedades idiomàticas de Sardigna, comente faghiat sa lege regionale 26/97 sena agiùnghere o bogare nudda.
S’art. 3 introduit su cuntzetu de “cultura” e “artes” “pròpias ” de Sardigna, insertende in sa legislatzione unu cuntzetu pagu craru, dannàrgiu pro sa polìtica linguìstica, e fintzas malu a l’individuare. Tantu pro cumintzare, su misturitzu “limba” e “cultura”, a pàrrere nostru, est su chi dae semper at fatu andare male sa polìtica linguìstica, e est unu de sos puntos crìticos chi at fatu imbetzare in antis de su tempus sa lege regionale 26\97. Pro ite a torrare a propònnere unu dualismu gasi dannàrgiu? Infatis, ite cheret nàrrere “cultura”? Custu no lu crarint, ma dae su cuntestu diat pàrrere de cumprèndere chi si tratat de una casta de “cultura sarda regionale”. Ma cales sunt sas làcanas de sa cultura sarda regionale? Sos argumentos, sos tretos geogràficos? Sas limbas? Sos autores? Mistèriu fundudu de sa proposta de lege. Mancat un definitzione crara. Antzis, gasi comente pro sa lege regionale 26, bi diat àere logu pro un’interpretatzione estensiva, comente a nàrrere chi sa “cultura sarda” est totu sa chi si produit in Sardigna, e duncas fintzas sa chi si produit in italianu, inglesu o àteras limbas. E tando, comente est giai acuntèssidu cun sa lege 26/97, sas resursas nche diant fèrrere, pro su prus, in cue. In prus, su cuntzetu de “artes pròpias” est misteriosu meda ca no lu crarint; ma si riferit de seguru a atividades artìsticas musicales, poèticas o de càntigu traditzionales o folclorìsticas. Benint a conca unas cantas dudas chi b’amus a torrare a pustis cando amus a tratare sos particulares. Sa prima duda est: pro ite ant seberadu unas cantas “artes” pròpias e no “àteras”. Su cuntzetu de cultura “pròpia”, gasi comente su de limba “pròpia”, si puru nos podet agradare, b’est su perìgulu chi su Guvernu l’impugnet. Est unu cuntzetu presente in sa giurisprudèntzia ibèrica e cheret nàrrere, in sustàntzia, limba e cultura istòrica de su logu, in su sentidu de limba e cultura natzionale. Duncas pensamus chi a s’Istadu italianu li bèngiat male a beru a atzetare custu cuntzetu e cheret evitadu in unu testu chi cheret èssere pragmàticu. Non creimus chi, in su cuadru legislativu italianu in vigore, chi est enucleadu in sos tres commas de s’artìculu 2, custu cuntzetu lu podant atzetare. Duncas tocat a leare in cunsideru su cuntzetu de limba de minoria istòrica comente l’espressat sa lege 482/99, o cuntzetos simigiantes pro su chi pertocat s’artìculu 2. Sa cunfusione de custas terminologias est crara meda in s’artìculu 3, chi definit “limbas de sas minorias istòricas” sa limba sarda e sa limba catalana de S’Alighera, e “limbas pròpias de sa Sardigna” su cumplessu de sas limbas de sas minorias istòricas e de su gadduresu, tataresu e tabarchinu. Est una fortzadura crara, chi podet incausare interpretatziones malas e b’est su perìgulu chi su guvernu l’impugnet. Si abbaidamus sas cosas comente sunt, sa legge 482/99, a dolu mannu, non reconnoschet sas variedades gadduresa, tataresa e tabarchina, e totu sas proas pro introduire variedades noas, comente pro nàrrere su vènetu e su piemontesu, sunt andadas male, ca sa Corte costitutzionale at naradu chi tocat a s’Istadu a individuare sas limbas ammissas a tutela e no a sas Regiones. Cun custas definitziones noas (chi cherent evitadas) su legisladore potentziale non solu reconnoschet tres “limbas” noas in foras de cuadru de sa 482, ma, in prus, lis dat su status de “limbas pròpias”, in manera arbitrària e abusiva a cunfrontu de sos paràmetros de s’Istadu Italianu. Duncas s’impugnativa est belle segura e sa norma cheret torrada a iscrìere.
Sa proposta de lege no agatat unu remèdiu a su problema de su gadduresu, tabarchinu e tataresu; antzis, los esponet a una botzadura segura dae bandas de su Guvernu e de sa Corte Costitutzionale e a sa cantzellatzione de cale si siat forma de tutela, fintzas cussa residuale de sa lege 26/97, si in parte de custa intrat sa lege noa. Sa solutzione est pronta, sos autores de custu iscritu l’ant individuada, ma l’ant a comunicare in unu segundu tempus. In prus, b’at una definitzione longa de cuntzetos e espressiones chi pertocant sa produtzione culturale, tzinematogràfica, teatrale e folclorìstica chi, a pàrrere nostru, diant chèrrere pensados mègius in custa lege, o fintzas bogados a foras pro èssere cuntzetos chi non b’intrant nudda. De su restu, pro fàghere un’esempru, si su tzìnema, su teatru esserent definidos dae custa lege “pròpios de sa Sardigna” petzi si sunt in limba sarda e sìmiles, diat nàschere in su cussìgiu regionale e in sa sotziedade sarda una cuntierra chi no agabbat prus in defensa de su tzìnema e teatru in italianu, ma produidu in Sardigna. In custu casu sa lege si diat presentare comente estremìstica e sena aficu e diat fàghere dannu a su sardu cunsideradu espressione de una minoria giacobina. Su cuntzetu, tando, su legisladore lu devet crarire mègius, e cheret solutzionada sa contrapositzione intre sa cultura pròpia “in sardu” e sa cultura “non pròpia” in italianu, pròpiu pro defensare sa limba sarda dae interventos sena profetu ch, in fines, li diant fàghere dannu.
Est craru chi cada artìculu in ue b’est su printzìpiu de s’arte e cultura “pròpia” cheret torradu a leare in manos.
Semper in s’artìculu 3 sunt pagu craras a beru sas definitziones de una “norma ortogràfica” comente cumplessu de règulas, definidas in manera cunventzionale, chi cun issa sos sonos de sa limba sarda sunt reproduidos graficamente e una “norma linguìstica” comente cumplessu de règulas sintàticas, morfològicas e lessicales chi definint un’istandard de sa limba sarda. In sustàntzia non si cumprendet sa netzessidade de introduire duas normas in càmbiu de una. Si intuit chi sa prima diat bàlere a trascrìere cada dialetu, idioletu o geoletu sìngulu, respetende in carchi manera sa variatzione, cando chi su de duos diat èssere una limba istandard càssica comente sa LSC.
A pàrrere nostu est una solutzione isballiada, ca si legìtimat s’impreu (cun sa definitzione mimètica e ambìgua) de istandard chi faghent cuncurrèntzia a sa limba istandard ufitziale. Su fatu de pòdere impitare istandard “ortogràficos” diat agiuare s’adotzione, pro nàrrere, de un’istandard locale campidanesu o logudoresu o nugoresu (nessi in sas intentziones de sos localistas) non decraradu, ma de fatu. Custos istandard ortogràficos diant fàghere cuncurrèntzia (fintzas in sos gastos) a sa limba ufitziale istandard e si diat creare una babele ortogràfica e polìtica, cun dannu mannu a su prestìgiu internatzionale e locale de su sardu. Est una solutzione paternalìstica, clientelare (cheret nàrrere chi chircat de cuntentare totu e totus pro fàghere abbarrare totus bonos) e chi at a fàghere duplicare o triplicare sos gastos o sas burocratzias tradutivas chi si diant aplicare a cada limba.
De su restu sa resistèntzia a s’impreu de s’istandard unitàriu est incausada, pro su bonu, dae sa gana de anarchia iscritòria pro una variedade chi si cunsìderat unu dialetu locale o personale e no una limba. O fintzas ca si pensat de dèvere iscrìere in italianu e duncas s’istandard sardu pro s’iscritura no est profetosu.
Mègius diat èssere si su Cussìgiu Regionale esseret realista. No est cosa de pòdere crèere chi chie refudat sas règulas de sa limba istandard atzetet unu sistema ortogràficu pro presentare sa variedade locale in una manera prus cunforme a sos avesos acadèmicos. Custu de non tènnere una règula istandard b’est giai, pro nàrrere, in sos prèmios literàrios o in sas retzas sotziales o in sos laboratòrios universitàrios. Sa veridade est chi custa chi li narant norma ortogràfica l’ant bogada a pìgiu pro torrare a propònnere s’impreu cumpetitivu anti norma unitària de sas variedades locales comente su chi li narant “campidanesu”, o àteras a praghere, chi at a cumpètere cun sa norma de riferimentu regionale impedende, però, a su sardu, non prus unitàriu, de èssere bidu e legitimadu, fintzas dae s’Istadu Italianu, come limba bera.
S’art. 4 petzi disinnat cumpetèntzias generales sena tocare tropu sa sustàntzia.
S’art. 5, in coordinamentu cun s’artìculu 12, torrat a iscrìere su chi faghent giai in sa Regione nessi dae su 2002, est a nàrrere su finantziamentu de sos isportellos linguìsticos e de sa toponomàstica. Introduit, però, in su comma 3, sa possibilidade di presentare progetos folclorìsticos e non linguìsticos, moende sas resursas dae sos operadores de sa polìtica linguìstica a àteros operadores de su setore folclòricu traditzionale.
Custu a pàrrere nostru, andat contra a sa lìtera e a s’ispìritu de sa lege 482/99. Custu est pro more de su fatu chi s’ammesturant polìtica linguìstica e cultura populare, cando chi sa diretiva de màssima diat dèvere èssere, si si cheret sarvare sa limba, sa de la promòvere in campos diferentes dae cussos traditzionales in ue sa limba est giai presente costitutzionalmente. Est craru chi impitant sa chistione linguìstica pro finantziare, imbetzes, sos àmbitos folclorìsticos; custa atzione, a pàrrere nostru, est iscurreta. Diat èssere prus curretu a creare una proposta de lege pro custos àmbitos.
S’art 6, subra de sa realizatzione de unu disinnu de isvilupu linguìsticu-culturale, in particulare pro sas biddas e sas realidades ispainadas in su territòriu, non diat èssere in sesi interessante de sutaliniare si nos pro sa frase chi b’est in su comma 5, est a nàrrere chi “sa cuntzessione de sos cuntributos est subordinada a s’impreu de sa norma ortogràfica de riferimentu de s’artìculu 9” e duncas non sa norma istandard di riferimentu regionale, ma cale si siat “limba locale” iscrita cunforma a un’ortografia dialetale chi proponet sa regione e chi duncas diat permìtere de amparare totu sas versiones de limba sarda locale. Custu iscòviat sa visione chi sutintendet s’iscritura de sa lege chi su CSU no est acordu, est a nàrrere una visione in ue su sardu unitàriu comente limba unitària no esistit, ma esistint unu muntone de limbas locales, cantonales e individuales chi cada unu declinat a praghere suo.
A pàrrere nostru, s’obietivu cuadu de sa lege est pròpiu custu.
In sustàntzia, a sa pregonta retòrica “cale sardu?” non b’at una risposta in custa lege chi,antzis, nche torrat su sardu in palas a sa situatzione de in antis de su 2001. Si non fintzas a sos annos 70 de su sèculu coladu.
B’at de nàrrere chi su Pianu Triennale esistit giai in sa lege 26, ma in sos ùrtimos tres annos no l’ant torradu a fàghere, cun problemas de legitimidade chi diant chèrrere sinnalados.
S’artìculu 7 non previdet nudda de nou si non su de ratzionalizare sa Cunferèntzia Annuale de sa limba chi fiat giai previdida dae s’ordinamentu de sa lege 26/97, ma chi in sos ùrtimos 3 annos no l’ant mai fata. Duncas non si cumprendet cale est s’urgèntzia de torrare a legiferare.
S’art. 8 non proponet nudda de particulare si no introduire sa possibilidade de cuncàmbios e cuntatos cun àteras minorias linguìsticas torrende a propònnere, però, sa definitzione de gadduresu, tataresu e tabarchinu cun sos problemas de impugnativa chi amus giai elencadu.
S’art. 9 forsis est s’artìculu prus pagu craru de sa lege e chi mustrat sa punna sua a iscunsertare, neutralizare e indebilitare s’esperièntzia de una norma regionale istandard de riferimentu chi diat àere fatu de su sardu una limba bera, e nche la torrat a un’istadu mesu dialetale in ue a bìnchere at a èssere sa babele de sos dialetos e de sas ortografias locales e personales (chi sa Regione las diat legitimare si sa lege esseret aprovada).
Difatis, si b’esseret istada sa voluntade de tancare sa chistione peleosa de s’istandardizatzione unitària, aiant àpidu ratificadu in sa lege su sèberu fatu cun sa delìbera de giunta de su mese de abrile de su 2006 e aiant àpidu incarrigadu s’òrganu esecutivu de fàghere curretziones mìnimas si si pensaiat chi fiant netzessàrias. Imbetzes, sighint unu caminu tortinadu chi punnat a nche bogare sa LSC (ponendeˑla in discussione) e cale si siat norma unitària de riferimentu; custu, però,lu cuant cun una norma ambìgua, bizantina e chi si podet interpretare in milli maneras.
Difatis, b’at iscritu chi “La Regione promuove la standardizzazione della lingua sarda,” e, b’at de notare, no agiunghent s agetivu “unitaria”, e duncas diat èssere legìtimu interpretare a posteriori chi s’istandardizatzione diat pòdere fintzas no èssere unitària, comente de fatu est. Sigomente sa formulatzione est ambìgua e bizantina, at a dipèndere dae chie at a gestire sa cosa a pustis s’aprovatzione de sa lege. “A tal fine la Giunta regionale, su proposta dell’Assessore competente per materia – sighit – adotta, entro novanta giorni dall’entrata in vigore della presente legge, una deliberazione con la quale definisce una norma ortografica di riferimento della lingua sarda”. Dade cara, pro custa ùrtima, non si tratat de una limba istandard, ma de una norma cunventzionale de sìmbulos e lìteras pro trascrìere cada dialetu sìngulu, però est indicada comente “di riferimento”. In sustàntzia, s’at a pòdere interpretare in su sensu chi sos inditos legislativos chi sa Regione dat subra de sa limba sunt chi sa norma de riferimentu printzipale est petzi una trascritzione cunventzionale de cada dialetu. Nudda limba istandard, o de comunidade, o de riferimentu. Non limbas cumplementares, comente carchi innotzente at giai interpretadu, ma “de riferimentu”.
Custa est sa prioridade chi mustrat su legisladore chi difatis at postu in s’artìculu 6 sa voluntade de amparare finantziariamente sos progetos “in dialetto” e no “in lingua”. In àteras paràulas, sa lege istitutzionalizat una grafia simple de dialetos chi at a cunfirmare s’istereòtipu chi sa limba sarda no est una limba bera, ma unu grustu de dialetos, chi lis narant variantes, sena un’unidade sua. E duncas una sub limba dialetale chi non meressit tutela. Ite sensu tenet dae su puntu de vista giurìdicu e polìticu?
A custu puntu, si sa Cummissione e su Cussìgiu sunt de acordu, est mègius a lassare sas cosas comente sunt imbetzes de legiferare.
Petzi a pustis in su testu narant, belle de passàgiu, chi “Nella medesima delibera è definita, inoltre, limitatamente alla scrittura, una norma linguistica di riferimento per l’utilizzo nella comunicazione istituzionale e per la redazione degli atti e documenti in uscita dal sistema Regione, secondo le modalità previste dall’articolo 18, fermo restando il valore legale esclusivo degli atti nel testo in lingua italiana”, torrende a propònnere s’ischema isperimentale de su 2006, chi imbetzes cheriat ispartu comente est istadu ispartu in custos annos, cunsiderende chi sas esperièntzias de impreu de sa LSC in custos annos sunt istadas positivas in cantu superiores a cada àtera norma e chi sas àteras iscritturas dialetales -ortogràficas (separatistas e tzentrìfigas a cunfrontu de su sardu ufitziale tzentrìpetu) como ant a èssere legitimadas dae sa lege. In suma, unu sistema ingeniosu pro neutralizzare sa LSC in intro de una Regione chi no l’at a impreare (in custos ùrtimos annos, difatis, s’istandard l’ant belle cungeladu), cando chi imbetzes ant a lassare logu a sa babele de dialetos – idioletos – geoletos pro fàghere mòrrere in manera definitiva s’idea de istandard unitàriu. Unu sistema rafinadu chi in aparèntzia, pro sos chi non sunt espertos, paret chi agiuet s’istadardizatzione e imbetzes l’afogat. Totu si giogat a fùrriu a su de no impitare s’agetivu “unitària”, e de su cuntzetu de sa norma “ortogràfica” lìbera (ma de riferimentu) contraposta a cussa “standard” chi cherent inserrare in intro de un’assessoradu pro no l’impitare mai e duncas decrarare chi est inùtile e fallimentare. E cumpletare, in custa manera, su protzessu de dialetizatzione de sa limba sarda.
Sa Cummissione e su Cussìgiu Regionale devent ischire chi, si aprovant custa norma, s’assemblea regionale màssima at a nàrrere a su mundu chi sa Sardigna, mancari afirmende in via de printzìpiu su contràriu, non tenet una limba sua ma unu misturitzu de dialetos e s’at a leare sa responsabilidade sua istòrica e polìtica.
Dae s’art 10 all’art 17 si faeddat de organismos vàrios chi, mancari ùtiles, non si diant pòdere impitare in mancàntzia de una visione moderna e europea de sa limba sarda, ma, prus a prestu, resurtant esagerados, sena unu disinnu de ratzionalizatzione de sos gastos e duncas esagerados in sas funtziones issoro e diant pòdere espònnere sa chistione linguìstica a cuntierras dannàrgias e istrumentales, dae bandas de sos defensores de su monolinguismu, subra de s’isperdìtziu de sas resursas pùblicas. Custu perìgulu diat chèrrere istransidu cun una simplificatzione e rimodulatzione chi pensamus chi siat urgente e prioritària.
S’art. 18 registrat su chi sa regione podiat fàghere giai dae su 1999 e no at fatu, o at fatu in manera partziale, in contu de impreu de sa limba in sos ufìtzios regionales. B’at pagu coràgiu in sa tradutzione de sos atos, cando chi s’investimentu in su sardu giurìdicu diat dèvere èssere màssimu. Non ponent làcanas a sa retza informàtica chi in teoria, cunforma a sas normas propostas, si diat pòdere bortare totu canta. Ma no inditant sas resursas finantziàrias pro otemperare a custa òpera belle sovrumana e chi diat rechèdere un’esèrtzitu de tradutoras e tradutores.
Faeddant de unu deretu asseguradu a sas “minoranze linguistiche storiche”, duncas, paret de cumprèndere, petzi a su sardu e a su catalanu. Tando sas iscrituras in limba de sa retza informàtica ufitziale ant a èssere fintzas in catalanu? Custu est unu puntu de crarire ca in ateue narant chi su catalanu si valorizat petzi in su territòriu suo de riferimentu e no in sa Regione intesa comente istitutzione tzentrale. Non crarint cale norma de iscritura s’utilizat.
Paret de cumprèndere imbetzes chi su gadduresu, tabarchinu e tataresu, definidas “lingue proprie”, ma non de “minoranza storica”, est a nàrrere esclusas dae sa lege 482/99, non siant inclusas in custu artìculu.
Custu balet fintzas pro su comma 8 de s’artìculu 18 chi, mancari s’annotet pagu, est una de sas normas prus “fortes” de sa lege, ca previdet pro s’intrada cun cuncursu a sa Regione s’obligatoriedade de sa connoschèntzia “delle lingue delle minoranze storiche” duncas cun un’intrada garantida pro chie connoschet su sardu e su catalanu (no est craru si ambas duas o una ebbia cunforma a sa provenièntzia dae S’Alighera o dae àtera localidade de sa minoria sarda e duncas cun dificultades intepretativas notàbiles de sa norma chi cheriat iscrita mègius e cun prus evidèntzia e trasparèntzia), ma semper cunforma a sas lìnias intepretativas de su preàmbulu non diat èssere garantida a chie faeddat su gadduresu, su tataresu, e su tabarchinu. Est una norma, mancari cundivisìbile, chi b’est su perìgulu chi su guvernu l’impugnet pro mancàntzia de cobertura giurìdica de rangu supraordinadu.
Cun s’artìculu nùmeru 19 no agiunghent novidades de sustàntzia a su sistema giurìdicu atuale giai reguladu dae sa lege regionale 26 e totu s’ogetu de s’artìculu si diat pòdere devòlvere a atos amministrativos elementares e delìberas de Giunta.
Cun sos artìculos 20 e 21 no introduint peruna novidade sustantzales a su chi est giai reguladu dae sa lege istatale 482/99 e dae sa lege 3 subra de su sardu veiculare in oràriu curriculare de su 2009 (e atos amministrativos relativos) in mèritu a sa possibilidade de insinnare su sardu in iscola. Sos disponimetos pertocant sas “lingue di minoranza storica” duncas sunt esclusos su gadduresu, su tataresu e su tabarchinu.
Cun s’artìculu 22 subra de su coordinamentu de sa programatzione iscolàstica si previdet sa costitutzione de un’organismu pletòricu, ca in aterue si previdet sa nàschida de un’Agentzia ispetzializada, in ue non b’est s’òbligu de connoschèntzia de sa limba sarda pro sos chi nde faghent parte. Duncas b’est su perìgulu chi intrent in unu setore istratègicu pessonàgios estràneos de su totu a sas temàticas. In ue faeddant de programatzione (comma 4 puntu f) ponent s’obligu de impreare sa “norma ortografica di riferimento” chi est una crititzidade suta de duos puntos de vista. Su primu ca sa Regione non podet programare o impònnere nudda in àmbitu iscolàsticu e devet èssere s’istitutu sìngulu (in s’autonomia italiana) a detzìdere; su segundu ca in custa manera at a èssere possìbile in iscola a insinnare cada dialetu sìngulu e non sa limba istandard. O, a su nessi, custu est s’orientamentu velleitàriu chi nois non semus de acordu.
S’artìculu 23 subra de sa produtzione de marteriale didàticu no agiunghet peruna novidade giurìdica ma cunfirmat s’esclusione de gadduresu, tataresu e tabarchinu dae sos agiudos de sa Regione.
In s’artìculu 24 subra de s’agiudu a sas istitutziones iscolàsticas su comma 4 chi intervenit in sa programatzione iscolàstica de sas oras de didàtica in limba minoritària b’est su perìgulu chi su guvernu l’impugnet
Pro su chi pertocat soa artìculos 26 e 27 nois semus contràrios meda a dare a sas duas universidades sardas cale si siat cumpetèntzia in contu de tzertificatzione e formatzione operativa. Sos ateneos sardos, a su chi resurtat dae sas esperièntzias de sas ùrtimas deghinas de annos, o sunt contràrios a una polìtica linguìstica operativa unitària, o propagandant una visione de sa limba partzida in variantes e dialetos chi nd’impedit una valorizatzione de tipu polìticu e sotziale modernu. Sa visione universitària torrat cun sa visione folclorìstica. Duncas, a pònnere in mesu sas universidades est, a pàrrere nostru, unu vulnus capitale chi at a fàghere fallire cada polìtica de custa lege comente est acuntèssidu pro sa lege 26/97.
S’artìculu 28 est tropu genèricu e cunfundet sos organismos chi si interessant de polìtica linguìstica cun sos chi si interessant de folclore cun su pensamentu de indiritzare sos finantziamentos. Pro su chi pertocat sos artìculos 29 e 30, “Interventi a favore delle arti proprie” e “Catalogo Multimediale”, su chi pensamus est chi sunt una matèria intrusa e chi non si podet limitare su focus de sa polìtica linguìstica a sas artes traditzionales de orìgine populare chi diant merèssere una valorizatzione prus manna cun una lege ad hoc. Pro nàrrere, si s’òtica est tzentrada in sa difusione de sa limba, sunt ùtiles a sa difusione e a s’acuisitzione de prestìgiu fintzas artes cuntemporàneas comente su pop, su rock o su rap chi impitant sa limba sarda, o sas tradutziones de sos clàssicos o cale si siat espressione de sa cultura internazionale “bortada” in sardu. In sa lege mancat de su totu s’agiudu a sas produtziones informàticas o robòticas, pro nàrrere, chi diant èssere, imbetzes, fundamentales.
In tèrmines formales generales si podet fintzas sutaliniare chi in sa proposta non b’at una relatzione tècnicu -sientìfica comente si tocat, chi indivìduet a cales espertos s’est furriada sa Regione pro iscrìere su testu e a cales bibliografias sientìficas faghet riferimentu. In prus, mancat una proposta de cobertura finantziària obligatòria.
Pro congruire, sa proposta de lege est ligada meda a una visione “ètnicu-antropòlogica” regressiva de s’identidade sarda chi bidet in una “cultura sarda” cun unu tràgiu traditzionale – rurale su venidore de sa limba. Bi diat chèrrere, imbetzes, pròpiu su contràriu: una limba normale chi veìculet una cultura cuntemporànea internatzionale e urbana. Pro nois s’identidade sarda est custa, veiculada dae una limba chi cunferat sos matessi caràteres e sas matessi làcanas de s’identidade.
Pro custu cussigiamus a sos de sa Cummissione de no àere presse a giùghere su testu in àula e de si regalare un’àteru aprofundimentu, e siant disponìbiles a collaborare a s’iscritura de unu testu prus adatu fintzas a sas prescritziones cuadru de sa Carta Europea de sas Limbas pro evitare chi siat su Cussìgiu Regionale de Sardigna a afossare sa limba sua matessi acorrendeˑla in un’àmbitu folclorìsticu-dialetale. Iscadenende cuntierras culturales e sotziales chi sa limba nostra de seguru no nd’at bisòngiu.
Assemblea Direttiva de su CSU
Leave a comment