"Contra a sos indiferentes", fintzas in sardu

In su 1917 Antoni Gramsci publicaiat una revista chi teniat unu tìtulu evocativu, tzivile e poèticu: “La città futura” (“Sa tzitade venidora”). In cussa revista b’aiat, in mesu de sos àteros, un’iscritu chi lompet fintzas a nois cun sos tonos làicos e èpicos de unu manifestu  polìticu e morale mannu:  “Contro gli indifferenti.” (“Contra a sos indiferentes”).  A distàntzia de chentu annos, s’amigu Dàvide Mulas Marci l’at traduidu in sa limba de nàschida de Gramsci: su sardu.

Òdio a sos indiferentes. Creo – comente Federicu Hebbel – chi “a vìvere cheret nàrrere a èssere partigianu”. Non b’at sas pessones ebbia in sa tzitade, sos chi si cuant in un’angrone. A chie vivet a beru podet èssere petzi tzitadinu, e de parte. S’indiferèntzia est disgana, est parassitismu, est vilesa, no est vida. Pro custu òdio a sos indiferentes.

S’indiferèntzia est su pesu mortu de s’istòria. Est sa botza de prumu de su novadore, est sa matèria inerte chi a s’ispissu afogat s’infervoròngiu prus sìncheru, est sa paule chi incresurat sa tzitade betza defensende·la mègius de sos muros mègius prantados, finas mègius de su coràgiu de sos gherreros suos, ca nch’ingurtit in bullìgios de ludu a sos chi li crompent, los dècumat e los isporat e carchi borta los faghet sensare de s’eròica fatia.

S’indiferèntzia òperat a manera potente in s’istòria. Òperat a manera passiva, ma òperat. Est sa fatalidade; su chi non si podet prevènnere; su chi iscontzat sos disinnos, chi iscuncordat sos ordimìngios mègius sestados; est sa matèria bruta chi si ponet de travessu a s’intendimentu e nche l’agangat. Totu su chi acontessit, sa malesa chi nche ruet a coddu a cada unu, su possìbile bene chi una fatia eròica podet ingendrare, no est su frutu batidu dae sos pagos chi faghent, ma dae s’indiferèntzia e dae sa mandronia de sos medas. Totu su chi s’averat, no est tantu ca b’at argunos chi lu bolent averadu, ma ca sa parte manna de sos òmines renùntziat a sa voluntade sua, lassat fàghere, lassat atropeliare sos nodos chi posca s’ispada ebbia podet segare, lassat promulgare sas leges chi posca petzi sa rebellia at a fàghere abrogare, lassat artziare a caddu sos chi posca petzi un’amutighinada at a pònnere a pede in terra. Pro custu sa fatalidade chi paret dominadora de s’istòria no est àteru chi s’aparèntzia illusòria de custa indiferèntzia, de custa mandronia. B’at fatias chi cumprint in s’iscurigore, e pagas manos, sena si nde sapiret neune, intelàrgiant su filòngiu de sa vida de totucantos, e sa gente non l’ischit, ca non si nde leat incuru. Sos destinos de un’època sunt manigiados in fatu a s’interesse particulare, a sos disinnos efìmeros, a sas ambìtzias e a sas passiones personales, in poderiu de trumas minores de gente afainada. E sa parte prus manna de sos òmines non nd’ischit nudda, ca non nde tenet pessamentu. Ma sas fatias colant a cumprida e finamentas brotant; s’ordìngiu tessidu a s’iscusi bellegai colat urtimadu: e tando paret chi siat sa fatalidade a imbestire totu e totus, paret chi s’istòria non siat àteru chi unu fenòmenu de sa naturalesa, che a un’erutzione o unu terremotu, chi totus nde sunt vìtimas, chie at chèrfidu e chie no at chèrfidu, chie ischiat e chie no ischiat, chie est istadu faineri e chie preitzosu. Peroe custu s’infadat, e li diat pràghere a nde iscamparet sos efetos, e chi pàrreret chi isse non l’apat chèrfidu, chi non nde giugat sa neghe. B’at chie si nde chèsciat lastimosu, àtere frastimat isbirgongiadu, ma nemos o petzi pagos si lu pregontant: si aere fatu deo puru su devere meu, si aere chircadu de fàghere bàlere sa voluntade mea e s’intendimentu meu, diat àere acontèssidu su chi est acontèssidu? Imbetzes nono, nemos si nche acollat che a neghe s’indiferèntzia e sa preitza sua, de non lis àere porridu perunu agiudu a sas trumas de balentes chi, pròpiu pro nch’istransirent cuddu male, peleaiant punnende de otènnere su bene chi cheriant.

Sos prus intre cuddos, intames, pustis chi totu s’apat cumpridu, ischertant de allegare de ideales faddidos, de intentos finamentas derrotados, e de àteros bambìghines de sa matessi casta. E gasi torrant a si nde ghetare dae palas cale si siat devere. E non est chi non lu bidant in craru a ite tretu semus colados, e chi carchi borta non siant bonos a inditare remèdios vàlidos a sos apretos prus urgentes o a sos chi, mancari dimandent prus meda tempus e impinnu, sunt ateretantu urgentes. Ma tales inditos no est mai chi siant de giudu, ca su contributu issoro a sa vida de totus no est illugheradu dae peruna morale: est prus a prestu frutu de curiosidade intelletuale, intames de nche nàschere dae su trubu de sa responsabilidade istòrica chi nos dimandat chi in sa vida siamus totus balentes e chi no ammitit mandronias e indiferèntzias de peruna genia.

Òdio a sos indiferentes finas ca m’infadat su pranghinaghe issoro de eternos innotzentes. Lis dimando contu a cada unu de issos de comente apant cumpridu sa faina chi sa vida at postu e ponet in dae nantis issoro cada die, de su chi ant fatu e mescamente de su chi no ant fatu. E tando intendo chi non los depo perdonare, chi non deghet a malegastare sa piedade mea, chi sas làgrimas meas no est deghile a las pònnere in pare a sas de issoro. Soe partigianu, vivo, e in sas cussèntzias viriles de sa parte mea intendo tocheddende sa vida de sa tzitade venidora chi est fraighende sa parte mea. In ie sa cadena sotziale non nch’est ghetada a coddu de pagos, in ie cada acontèssida non la brotant sa sorte o sa fatalidade, ma est fatia balente de sos àbbiles. Non b’at nemos in ie mirende incaradu a sa ventana cando chi sos pagos s’isvenant tribulende; e in ie su mandrone, isetende in posta, pretendat de si gosare su pagu bene chi gherrende ant batidu sos pagos, e mancari isfoghet  s’iscuntentu suo irrochende a sos isvenados ca non lis nch’est revèntidu.

Vivo, soe partigianu. Pro custu òdio a chie non pigat parte, òdio a sos indiferentes.

(Antoni Gramsci, 1917)