Sa norma iscrita de referèntzia de sa Limba Sarda Comuna est ispirada a un’ortografia cun critèrios orgànicos e chi pintat unu sistema aguarnissadu a prou. S’isfrutat a manera positiva, cando est possìbile e ùtile, sa pratichesa de s’iscritura achirida regularizende s’iscritura traditzionale de su sardu a manera coerente cun is netzessidades distintivas de sa limba sarda in cunforma a is àteras limbas de sa famìllia neolatina.
S’est sèberada una variedade linguìstica comuna, una grafia e ortografia semplificadas, chi siant de articulatzione fàtzile e pare pare pro cussos chi faeddant àteras variedades, e chi in s’iscritu, cara a is sìngulas realizatziones locales, chi siat coerente comente sistema.
S’assigurat sa coesistèntzia de is artìculos determinativos plurales is e sas. At a èssere facultade de chie iscriet seberare su, sa, sos, sas o su, sa e is. Gasi a sa matessi manera de sos clìticos e de unos cantos agetivos possessivos. E finas su lèssicu, pro como, est bastante lìberu, semper chi, in sos usos fitianos, si sèberent lemmas comunes.
Si dat preferu a sa costàntzia morfològica de is paràulas (in sa parte issoro initziale, mediana e finale), a manera indipendente dae is modificatziones fonosintàticas, chi sunt paritzas in sardu comente in is àteras limbas etotu. Duncas su verbu àere a sa tertza persone, pro nàrrere, chi si podet pronuntziare una borta a, un’àtera ada, un’àtera galu adi e gosi sighende, cheret iscritu semper a una manera “at”.
Si tenent in contu is fatores etimològicos, cunformende·si a manera fundamentale, a sa madrighe latina comuna (es. sa -t finale de sa de tres pessones singulare e plurale de is verbos), francu is fenòmenos chi non siant comunes a totu is variantes (Es. radopiamentu de r- initziale cun pròstesi vocàlica), duncas s’iscriet rosa e non arrosa. Est una regula custa chi si diat dèpere semper sighire puru si non semper est fàtzile ca, sende chi in sos dialetos meridionales sa prostesi est fitiana, carchi borta custu fenòmenu si notat in àteros dialetos puru e in sa difusione literària. Bastat a pensare a arresonare, arresonada, arrastru, arruga e àteru lèssicu de custa creze. Ca pro èssere impreadu in norma cheret contestualizadu. A ogni manera est semper mègius a sighire cussu chi sa norma inditat sende chi in custa fase formas medas paris podent finas aguantare finas a cando s’at a detzìdere.
S’adotat una solutzione “prena”, prus cumpleta cunforma a s’etimologia comuna, pro es. ogru, àteru, lavra etc. Custu mescamente pro su lèssicu ereditàriu, istòricu e traditzionale chi nde protzedit a manera dereta dae su latinu. Si b’at de iscrìere in sardu sa paràulas “ginepro” chi at milli formas locales non cumpletas comente tzinèbidi, tzinìbiri, ghinipru etz… si depet seberare ghinìperu, ca mantennet totu sos elementos chi protzedint dae s’evolutzione de su latinu in s’evolutzione sarda sua. Duncas non si depet iscrìere sa paràula “latina”, ma sa sarda segundu s’evolutzione linguìstica prena e cumpleta posta a craru dae s’iscèntzia etimològica e filològica. Gasi est pro “ogru” dae oculum, mascru dae masculum e finas mincra dae mentulam.
Est beru puru chi a bortas, in sos sèberos de sa norma, cando sa paràulas prus cumpleta e etimològica, no est difusa meda, si podet optare pro un’àteru sèberu chi est difùndidu in su territòriu. Est su casu pro nàrrere de “lòmpere” in logu de “cròmpere”, chi diat èssere sa forma prus cumpleta, ma non difusa. Est craru chi su rispetu de sa norma narat “cròmpere”, ma sa difusione at fatu manera chi finas “lòmpere” est istadu usadu in custos primos annos de impreu LSC. Inoghe puru, a in antis o a pustis s’at “cròmpere” a unu puntu.
Su matessi resonu s’est fatu pro “Deo” seberadu in tames de “Ego” o “Dego” in norma, e duncas unu sèberu assentadu e chi non si discutet prus. Pro s’àteru si podet finas bajulare chi duas formas potzant cunvìvere finas a cando un’acadèmia, unu cungressu terminològicu e normativu, o s’impreu fitianu de sos autores e iscritores, no ant a isòlvere sa chistione. Sa LSC est unu protzessu in atu, no est una domo fraigada: chie si siat podet traballare pro acabare su traballu a àtera manera.
Si transint is is metàtesis, seberende pro es. pedra, bidru, pradu, etc. segundu una letura etimològica chi a s’ispissu currispondet, belle semper, cun sa pronuntzia de sa zona nugoresa chi at cunservadu mègius custas formas sena ispostamentu de sa r dae s’originària forma latina, lassende preda, perda; bridu, birdu; padru, pardu, etc., a is variedades locales, francu su casu in su cale sa metàtesi siat comuna a totu is variedades, es. intreu, freàrgiu. Abarrat calicuna duda cando b’at metatesis chi sunt isparghinadas meda, finas si nono a manera totale. No est petzi su casu de “intreu” sinnaladu in norma, ma finas su problema de drommire-dormire o frimare-firmare o finas àteros. Sa norma paret chi trantzat sa metatesi, ma b’at casos interpretados a àtera manera. Inoghe su dibàtitu at a èssere detzisivu.
Est importante, pro dare unu sèberu de istabilidade e coerèntzia, in s’impreu de sa LSC a reduire artìculos, verbos e avèrbios a is partes mìnimas costitutivas, separende semper sa prepositzione dae s’artìculu, a su, de su, etc. e duncas si iscriet Si in casu, Si in duncas, A su mancu, A su nessi, A dae in antis, in antis, a s’ora e àteros.
A sa matessi manera, unu piessinu de fundamentu, finas estèticu, podende adduire a custu isvàriu, sunt is partigheddas enclìticas been istagiadas dae su verbu, che a nara·bi·lu, giughide·bi·nche·lu. A pònnere custu puntinu mesanu no est fàtzile ca mancat in sa tastiera italiana, si podet tando leare in àtera manera o puru b’est su casu finas de argunos chi lu sostituint cun unu tratigheddu mesanu chi est prus fàtzile a agatare. Ognunu si podet fintzas cumportare comente cheret pro como in s’isetu de unu assentu nou de sa norma.
Est de importu finas a trantzire sa prepositzione dae s’avèrbiu comente in a pustis, a foras, in antis e àteros.
Sa Limba Sarda Comuna dat cantu prus preferu possìbile a sa regularidade paradigmàtica in is verbos, pro favorèssere un’imparu mègius, pro es. s’adotzione generalizada de su gerùndiu in -ende in totu is coniugatziones-are, -ere, -ire, e duncas si depet iscrìere timende, fuende, chistende e non timinde, fuinde o chistinde mancari chi sa pronuntzia sia gasi in calicuna zona, nen si depet iscrìere andande (comente si costumat a pronuntziare in Barbargia e zonas serentes) e mancu andendi (comente si costumat a pronuntziare imbetzes in Meridione). De trantzire finas sos gerundios de Mesania comente andandu, andando, annanno, currendo, benendo e àteros. Abarrant in sa limba faeddada e in sos dialetos, ma in sa Limba Comuna si iscriet semper in -ende.
In prus, semper pro chistione de regularidade in s’impreu de sas normas, su standard prevedit su sèberu de sa desinèntzia in -ia de totu is imperfetos de s’indicativu, pro totu is coniugatziones. Duncas si depet iscriere “deo andaia, amaia, istimaia, curria, benia, chistia, traduia” e non formas dialetales che a “andaio, istimaio, currio, benniapo, costoio” e àteras.
(sighit)
Leave a comment