– de Giuseppe Corronca
Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) giughet a cumpimentu sa filosofia idealista. Sas tesis de fundu de su sistema suo sunt: a) sa risoluzione de su finidu in s’infinidu; b) s’dentidade intre resone e realidade; c) sa funtzione giustificadora de sa filosofia.
- a) Pro su chi pertocat su primu puntu bisongiat a nàrrere chi Hegel cuntzepit sa realidade comente un organismu unitàriu, chi cointzidit cun s’Assolutu e cun s’Infinidu. S’hegelismu est una forma de monismu panteìsticu, ca bidet in su mundu chi est finidu, sa manifestatzione de Deus chi est infinidu. Ma si in Spinoza s’Assolutu est una sustàntzia istàtica chi cointzidit cun sa Natura, in Hegel est unu sugetu ispirituale dinàmicu, in divenire..
- b) Su sugetu ispirituale e infinidu, chi est a sa base de sa realidade, est cramadu da Hegel Idea o Resone, chi est a nàrrere s’identidade de pensu e èssere, de resone e realidade. Duncas, «su chi est ratzionale est reale e su chi est reale est ratzionale». Dae inoghe benit su panlogismu de Hegel, pro su cale totu est resone.
- c) Sa filosofia serbit pro leare atu de sa realidade e cumprèndere sas istruturas reales chi la costituint.
Su puntu tzentrale, pro mèdiu de su cale si movet sa filosofia hegeliana, est sa Fenomenologia de s’ispiritu, chi no est àteru chi s’istòria romanzada de sas vitzissitùdines de sa cussèntzia. Pro èssere prus craros, est su caminu difìtzile chi faghet sa cussèntzia, partzida in cunflitos, diferèntzias e opositziones, pro lòmpere a sa cussèntzia de èssere totu. Sa fenomenologia est un aina pedagògica chi serbit a introdùere s’òmine a sa filosofia. Sa Fenomenologia sighit s’ischema triàdicu, e est partzida in Cussèntzia (tesi), in ue dòminat s’atentzione pro s’ogetu; Autocussèntzia (antìtesi), in ue dominat s’atentzione pro su sugetu e sa Resone (sìntesi), in ue si lompet a connòschere s’unidade funguda intre sugetu e ogetu.
Pro Hegel, s’Assolutu, si movet in tres momentos dialèticos: a) s’idea in sé (tesi); b) s’idea a fora de sé (antìtesi); c) s’idea chi torrat in sé (sìntesi). A custos tres momentos de s’Assolutu, currispundent tres setziones de sa filosofia: 1) sa lògica (tesi), chi costituit su primu momentu de su filosofare de Hegel, e duncas sa tesi in ue si afirmat s’idea pura; sa lògica est partzida in dotrina de s’èssere, dotrina de s’essèntzia e dotrina de su cuntzetu; 2) sa filosofia de sa natura (antìtesi), chi est sa parte prus dèbile de sa filosofia de Hegel. Inoghe sa Natura est bida comente àliga de su sistema ca acollet totu su chi est finidu, atzidentale, contingente e chi no agatat logu in sa realidade. Sa filosofia de sa natura est partzida in mecànica, fìsica e orgànica; 3) sa filosofia de s’ispìritu (sìntesi), est s’istùdiu de s’idea chi, a pustis chi si est divènnida angena, divenit sugetividade, auto-creatzione e auto-produida. Sa filosofia de s’ispìritu, est partzidain ispìritu sugetivu (chi si partzit in antropologia, fenomenologia, psicologia), ogetivu (chi est partzidu in deretu, moralidade, etitzidade) e assolutu (chi est partziduin arte, religione, filosofia). Su momentu prus mannu e de importu, est cussu de s’ispìritu assolutu e, mescamente, cando si lompet a s’ùrtimu istàdiu, chi est cussu de sa filosofia e chi costituit su momentu prus artu, in ue s’Idea lompet a sa prena cussèntzia de issa matessi. Sa filosofia no est àteru chi s’istòria de sa filosofia chi lompet a cumpimentu cun Hegel.
Leave a comment