-de Giuseppe Corronca-
Locke est cunsideradu su fundadore de s’empirismu inglesu, indiritzu filosòficu chi ponet a fundamentu de sa connoschèntzia s’esperièntzia, bida comente istrumentu de verìfica de sa resone, chi risultat bàlida petzi si podet èssere controllada dae s’esperièntzia. S’empirismu, contra a su ratzionalismu, at unu cumportamentu crìticu cara a sas possibilidades de s’òmine a connòschere.
Locke naschet in su 1632 e morit in su 1704. Sas òperas suas printzipales sunt: Lìtera subra sa tolleràntzia (1689); Sàgiu subra de s’intelletu umanu (1690).
Sa resone, pro Locke, no est infallìbile e non podet cuberare dae issa matessi sas ideas e sos printzìpios, ma los podet chircare in s’esperièntzia. Est s’esperièntzia, difatis, chi frunit a sa resone su materiale chi issa impreat e, sa resone, controllada e ghiada dae s’esperièntzia, faghet in manera chi s’òmine non si aventuret in problemas chi bàrigant sas possibilidades suas.
Ogetu de sa connoschèntzia est s’idea: pensare e àere ideas est sa matessi cosa. Sas ideas protzedint dae s’esperièntzia, e bi sunt ideas de sensatzione, chi benint dae fora e ideas de riflessione chi benint dae intro. Sas ideas non bi sunt cando non sunt pensadas, pro ite pro s’idea, esistire, cheret nàrrere èssere pensada. Bi sunt duas genias de ideas: sas ideas simples e sas ideas cumplessas. Sas primas sunt dadas dae s’esperièntzia; sas segundas sunt produidas dae s’ispìritu umanu, pro more de sa reunida de sas ideas simples. Cando retzit sas ideas simples, s’ispìritu est passivu; diventat ativu, cando si serbit de custas ideas. Sas ideas cumplessas sunt partzidas in tres categorias: a) modos, chi sunt ideas chi non sussistint a sa sola ma petzi comente manifestatziones de una sustàntzia; b) sustàntzias, chi sunt sas ideas cumplessas chi bi sunt pro more de issas matessi; c) relata, chi est su cunfrontu de una idea cun un’àtera.
Comente amus giai nadu, est s’esperièntzia chi dat su materiale de sa connoschèntzia, chi est de duas genias: connoschèntzia intuitiva, cando si biet luego s’acordu o sa disamistade intre duas ideas; connoschèntzia dimostrativa, cando s’acordu o sa disamistade intre duas ideas no est bidu luego, ma est evidente pro mèdiu de ideas intermèdias cramadas provas.
Bi sunt tres òrdines de realidade: deo, Deus, sas cosas. Nois nos connoschimus pro more de s’intuitzione; Deus si connoschet pro more de sa prova causale, segundu sa cale non si podet chircare a s’infinidu sa causa de sas cosas, ma bisòngiat ammìtere una causa prima chi est Deus; sas cosas si connoschent pro mèdiu de sa sensatzione.
Cando s’ogetu est cunfirmadu dae s’esperièntzia sensìbile, sa connoschèntzia est tzerta, cando non est testimoniadu, sa connoschèntzia est probàbile e, duncas, prus estesa. Sa fide si distinghet dae custos duos tipos de connoschèntzia ca si fundat subra de sa rivelatzione.
Pro su chi pertocat su pensu politicu, Locke non pensat, comente Hobbes, chi s’istadu de natura siat unu istadu de gherra. Podet divènnere unu istadu de gherra cando si imponent conditziones contràrias a sa lege naturale. Locke est de importu fintzas ca est su teòricu de su liberalismu modernu; difatis refudat s’assolutismu, e cheret unu istadu làicu e defensat sa tolleràntzia religiosa.
Pro totus custas resones, Locke est cunsideradu unu de sos màssimos teòricos de s’indiritzu anti-innatìsticu ancoradu a s’esperièntzia e est cunsideradu fintzas su portadore de cussa resone isperimentale e antimetafìsica, de sa cale s’Illuminismu si reconnoschet erederi e bardianu.
Leave a comment