-de Giuseppe Corronca –
Cun su filòsofu napoletanu Gian Battista Vico (1668-1744) sa filosofia moderna tratat pro sa prima borta, in manera sistemàtica, su problema de su mundu istòricu , in sas istruturas suas e in sos significados suos. Vico est connòschidu mescamente pro una òpera de importu intitulada Scienza nuova (1730), in ue reconnoschet comente ogetu pròpiu de sa connoschèntzia de s’òmine, in cantu òpera de s’òmine matessi, su mundu de s’istòria.
Si Cartèsiu susteniat sa possibilidade pro sa resone de connòschere su mundu de sa natura, Vico, in càmbiu, afirmat sa possibilidade pro s’òmine de connòschere petzi su mundu de sa matemàtica, ca custu est creadu da issu matessi, imbetzes su mundu de sa natura est creadu dae Deus e lu podet connòschere petzi Deus. Sa connoschèntzia de s’òmine est limitada innantis a su mundu de sa natura, chi est òpera de Deus. In sa Scienza nuova, Vico reconnoschet s’istòria comente ogetu de sa connoschèntzia umana. S’istòria est una “teologia tzivile e resonada de sa providèntzia divina”.
Custu òrdine providentziale est cramadu dae Vico “istòria ideale eterna”. S’istòria est partzida in tres edades chi ant un òrdine progressivu: s’edade de sos deos, in ue sos òmines bivent comente animales e timent sas divinidades: custa edade est dominada dae sos sensos; s’edade de sos eroes, in ue cumintzat sa vida polìtica cumandada dae sa classe aristocràtica: custa edade est caraterizada dae sa fantasia; s’edade de sos òmines, in ue sos òmines dimandant s’eguagliàntzia: custa edade est caraterizada dae sa resone.
In Sardigna sa filosofia de Vico at agatadu terrinu bonu gràtzias a duas figuras intelletuales nòdidas in su de XIX sèculu: Pascale Tola (1800-1874) e a Giuanne De Gioannis Gianquinto (1821-1883). Comente Vico, De Gioannis pensat chi sos pòpulos sunt ghiados dae sa Providèntzia, pro more de unu protzessu de crèschida, chi faghet passare s’umanidade dae sa pitzinnia a sa gioventude, fintzas a lòmpere a sa maturidade.
In sa Prolusione chi aberit s’annu acedèmicu 1882-83 de s’Universidade de Pisa, intitulada Sa Unitade de sa Beridade in totu su chi s’òmine ischit, De Gioannis, de acordu cun s’istoritzismu de Vico, individuat tres elementos chi ispiegant s’isvilupu istòricu de su deretu chi sunt s’istòria, sa resone e s’autoridade. Su deretu, duncas, no est separadu dae su protzessu istòricu, ma est parte de s’istòria.
Pascale Tola est connòschidu mescamente pro s’òpera intitulada Ditzionàriu biogràficu de sos òmines illustres de Sardigna (1837-38) e pro su Còdighe diplomàticu de Sardigna (1845). Tola connoschet sa filosofia europea contemporànea a issu e autores proibidos in Sardigna pro more de sa tzensura, comente Rousseau e Voltaire. In unu sàgiu de su 1827, intituladu Caràtere natzionale de sos sardos, ma mai publicadu pro timoria de èssere tzensuradu, Tola crìticat s’empirismu de Hobbes e Berkeley e si firmat subra su pensu de Spinoza.
In su Discursu acadèmicu, publicadu in s’annu 1841, Tola si dimandat si siat possìbile fundare una filosofia de s’istòria e analizat sos sistemas de Cousin e Herder. Su Discursu acadèmicu no est àteru chi unu sagiu subra sa Scienza nuova de Vico, lèghida dae Tola segundu sa interpretatzione antimetafìsica chi nde aiat fatu Romagnosi. In antis a su Discursu acadèmicu, su pensu de Vico fiat pagu connòschidu in Sardigna.Tola leat in cunsideru sa filosofia de Vico isvilupende sa cuntzetzione de s’istòria comente unu protzessu progressivu e chi sighet in su tempus. S’istòria est dominada dae sa Providèntzia e est fata dae cursos e ricursos, in ue sos avenimentos torrant. Sinnales de sa teoria vichiana de sos cursos e de sos ricursos istòricos los agatamus in s’òpera Ditzionàriu de sos òmines illustres de Sardigna, in ue est presente una cuntzetzione de s’istòria comente protzessu progressivu. Dae Vico Tola leat fintzas s’idea chi sa chirca istòrica non si podet firmare a sos fatos nudos, ma depet regòglire su nessu intre sos fatos.
Est pròpriu gràtzias a Tola chi sa filosofia de Vico est intrada in Sardigna, tantu chi podet èssere cunsideradu su massimu istudiosu e divulgatore de su vichismu in Sardigna in su sèculu XIX.
