In Galles ant cumpresu bene cale est su caminu de sighire pro amparare sa limba issoro. Est interessante meda, in propòsitu, custu artìculu iscritu duos annos a como dae s’istudiosa Ellie Mae O’Hagan pro The Guardian digitale, chi deo apo bortadu dae s’inglesu a su sardu. S’artìculu l’ant publicadu in antis de su referendum pro s’indipendèntzia de Iscòtzia. Sa tesi de Ellie Mae O’Hagan (chi si podet èssere de acordu o nono) est chi sas culturas gallesa, iscotzesa e irlandesa faghent parte integrante de sa cultura generale britànnica, e chi duncas cherent postas in contu pro fàghere prus unidu su Rennu Unidu. Fintzas in Galles, duncas, comente in Sardigna, b’at chie pessat a s’indipendèntzia e chie pessat a un’integratzione cun un’Istadu plurinatzional (Sarvadore Serra)
S’àtera chida apo leadu parte in su festival Gwyl Arall in sa tzitade mea in su Galles de su Nord, in ue apo fatu unu discursu in gallesu (a nàrrere sa veridade, mesu in gallesu – sos organizadores sunt istados bastante manerosos, ca m’ant perdonadu sas capatzidades meas reduidas). Cando apo naradu a sos amigos meos in Inghilterra ite fia faghende, medas m’ant rispostu comente chi aeret annuntziadu chi fia tzuchende a s’Acròpoli pro fàghere unu sermone in gregu antigu. “Galu gente chi faeddat in gallesu b’at?” est una letranga chi sunt avesos a intèndere sos gallesos chi istant in Inghilterra.
Su gallesu s’est evòlvidu dae su britònicu (chi cheret nàrrere su brètone indìgenu, opostu a s’anglosàssone). Fintzas a cando non sunt bènnidos sos romanos, lu faeddaiant fintzas in Inghilterra. Sa limba gallesa no est una cosa retrògada e insinnificante; est una parte fundamentale de s’istòria colletiva britànnica. Pro mene est assurdu chi gasi pagos inglesos cumprendant chi si faeddat galu in sas famìlias e in sas comunidades de su Galles, comente parte de sa cultura britònica chi s’est sarvada in sos sèculos. In sa pitzinnia mea deo apo imparadu su ballu gallesu traditzionale (downsio gwerin), apo retzitadu sa poesia gallesa e apo cantadu Cerdd Dant (una casta de mùsica acumpangiada dae sa boghe e dae s’arpa) durante su Eisteddfodau (su festival de sa cultura gallesa). Apo fatu parte de su Urdd (su Sòtziu de sa Gioventude Gallesa); apo lèghidu su Mabinogion (una regorta de contos mitològicos gallesos) in iscola; e faeddaia in gallesu gasi bene chi agigu notaia cando sa gente colaiat dae s’inglesu a su gallesu. Faghia totu custas cosas comente parte de una cultura tzèltica indìgena chi apo eredadu pro more de su fatu chi so nàschida in Galles – una cultura chi no est petzi de su logu meu minore e galanu, ma chi est colada in totu sa Gran Bretagna e at agiuadu a la formare.
Cun su referendum de s’indipendèntzia de Iscòtzia chi s’est acurtziende, sos dibàtidos subra de su chi est sa Gran Bretagna e subra de su chi sunt devènnidos sos britànnicos est galu prus importante. Adam Ramsay, codiretore de sa rivista Open Democracy, at iscritu una sèrie de artìculos in favore de s’indipendèntzia, chi medas ant tocadu sa chistione de s’identidade britànnica. In un’artìculu, issu brigat meda a Danny Alexander (membru de su partidu liberaldemocràticu) pro èssere istadu “ intzurpadu dae unu natzionalismu britànnicu esageradu ”.
A mie m’agradant meda sos artìculos de Ramsay (fintzas si inoghe no leo peruna positzione subra de s’indipendèntzia), e so de acordu cun sa crìtica sua de su natzionalismu britànnicu. A pàrrere meu, però, su chi Alexander est difendende no est unu natzionalismu britànnicu, ma una casta de natzionalismu inglesu chi bidet sa Gran Bretagna comente un’Inghilterra “prus manna”, e su Galles, s’Irlanda de su Nord e s’ Iscòtzia comente entidades subordinadas chi sas culturas issoro sunt petzi curiosidades anacronìsticas. So seguru chi Ramsay in s’artìculu fiat punnende a custu, ma non si tratat de natzionalismu britànnicu, est natzionalismu inglesu, esaltatzione inglesa – e su Galles est sufrende fintzas pro custu.
B’at resones medas, econòmicas, sotziales e culturales, pro chi sa propaganda pro su “eja” in Iscòtzia at otentu unu livellu gasi mannu de resessida chi pagu a beru si podiat imaginare; ma, dae su puntu de vista meu gallesu, deo tèngio sa duda chi sa resone siat mescamente sa frustratzione pro sa manera chi su domìniu inglesu nch’at giutu a nche pònnere a un’ala – si no a las ridicularizare in manera gingoìstica – sas identidades iscotzesa e gallesa. Sas culturas e sas limbas nostras ùnicas, a su sòlitu, sunt cantzelladas in favore de su paracu de s’inglesidade. Pro fàghere un’esempru de nudda: su libru e acontu Twitter “Very British Problems” pintat sos britànnicos comente sotzialmente pagu abistos, caricaturas a sa Hugh Grant. Ma custu no est unu caràtere chi deo reconnosco in sos gallesos. E, a nàrrere sa veridade, no est mancu unu caràtere chi bido in inglesos medas (proade a abbaidare sa gente in unu postale noturnu in Liverpool). Est un’istereòtipu particulare de sas classes medias e artas inglesas chi est istadu estrapoladu pro rapresentare totu sa gente de Gran Bretagna, ponende in umbra s’Iscòtzia, s’Irlanda de su Nord e su Galles (e sa classe traballadora inglesa).
Est tempus de fàghere agabbare su domìniu inglesu de su Galles, siat cale si siat su resurtadu de su referendum de cabudanni. Pro fàghere custu, deo propòngio chi sos iscolanos siant obligados a istudiare su gallesu e s’iscotzesu. Non cumprendo pro ite custu non diat dèvere andare bene: su gallesu est una limba britànnica ufitziale, sa limba prus antiga in Europa e sa prus difusa in Gran Bretagna a pustis de s’inglesu.
Medas ant a nàrrere chi custa proposta est ridìcula; ma in custa manera mustrant, pro torrare a mentovare a Ramsay, “carchi cosa de ispantosu subra de sa natura de su natzionalismu britànnicu – chi est gasi difusu chi non si notat; gasi egemònicu chi nemos lu ponet in discussione.” De su restu, nemos diat pessare chi est ridìculu a fàghere imparare a sos iscolanos gallesos e iscotzesos sa limba e s’istòria inglesa, e assorbire sa cultura inglesa comente resurtadu netzessàriu de su domìniu suo.
Si su guvernu britànnicu a beru cheret unu Rennu Unidu comente narat, tando tocat chi lasset su matessi logu a sas àteras natziones de s’unione. No est petzi chistione de fàghere sas cosas giustas; est fintzas su fatu chi su pòpulu inglesu tenet su deretu de cumprèndere s’istòria e sa cultura sua, chi est istada formada – in parte – dae Galles, Iscòtzia e Irlanda. Si su pòpulu iscotzesu votat nono in cadudanni, Westminster no lu diat dèvere cunsiderare una cunfirma de s’impèriu inglesu. Pro su bonu de sas medas cumponentes, limbas e culturas chi formant sa Gran Bretagna, est tempus pro carchi cosa de diferente.
Ligàmene: