-de Giuseppe Corronca-
Sa paràula iscolàstica, designat sa filosofia cristiana de s’Edade de Mesu. Scholasticus est su maistru chi insinnat in s’universidade sas de sete artes liberales partzidas in Trìviu (grammàtica, retòrica, dialètica) e Cuadrìviu (aritmètica, geometria, astronomia, mùsica). Su mètodu pro insinnare est sa lectio, est a nàrrere su cummentu de unu testu, e sa disputatio, est a nàrrere s’esàmine de su problema cun argumentos pro o contra.
Intre sos problemas prus de importu, a partire dae su de XII sèculu, bi est sa dìsputa subra sos universales, chi sunt cuntzetos generales chi podent èssere riferidos a prus cosas, comente sos gèneres (s’animale) e sas ispètzies (s’òmine). Sas solutziones pro bènnere a cabu de custu problema sunt duas: su realismu, chi pensat chi sos universales esistint a fora de s’ànima e su nominalismu, chi negat custa possibilidade.
Intre sos filòsofos realistas ammentamus Tommaso d’Aquino; intre sos nominalistas b’est Guglielmu de Ockham (1290-1349), chi lompet a sustènnere un empirismu radicale: «totu su chi bàrigat sas làcanas de s’esperièntzia, non podet èssere connòschidu nen dimostradu dae s’òmine». Ockham sustenit s’incompatibilidade intre iscièntzia e fide; lompet a negare chi sa teologia siat una iscièntzia e narat chi sas provas de s’esistèntzia de Deus non ant balore. Nòdida est sa “resoja de Ockham”, chi est unu protzedimentu metodològicu bortadu a segare sos entes chi sunt in prus, respetu a sas realidades chi si depent ispiegare. Cun Ockham si assistit a sa dissolutzione de s’iscolàstica.
Tentativos de cumpromissu intre realismu e nominalismu sunt istados fatos dae su filòsofu e teòlogu Abelardu (1079-1142); famadu est su “contzetualismu” suo, chi delineat una bia de tres intre sas istàntzias de su nominalismu estremu e cussas de su realismu moderadu.
In su de XII sèculu cun s’iscola de Chartres si assistit fintzas a unu interessu nou pro sa natura bida comente una parte o manifestatzione de sa vida divina. Sa figura prus de importu de custa iscola est su pìscamu de Poitiers Gilbertu de la Porrée. In custu perìodu b’est fintzas unu frorire de sa Mìstica, in ue s’òmine si afidat prus a s’amore de Deus chi a sa resone. Fundadore de sa Mìstica medievale est Bernardu de Clairvaux (1091-1153).
Comente sa patrìstica, s’iscolàstica sighit su problema de su raportu intre sa fide e sa resone, chi est afrontadu dae Anselmo de Aosta (1033-1109). Sas òperas suas printzipales sunt su Monologion e su Proslogion. In sa prima òpera, Anselmu, cheret giustificare s’esistèntzia de Deus pro mèdiu de s’argumentu de sos grados: in su mundu bi sunt medas cosas bonas, ma sa cosa bona a su gradu màssimu est Deus. In sa segunda òpera, si serbit de sa prova ontològica chi movet dae su cuntzetu de Deus pro dimostrare s’esistèntzia de Deus. Custa prova est istada criticada ca, pro dimostrare Deus, dat pro tzerta s’esistèntzia sua.
Duas pàraulas las meritant fintzas sa filosofia islàmica e ebràica chi frorint in custu perìodu. S’iscolàstica àraba, comente cussa cristiana, chircat de agatare una bia de atzessu ratzionale a sa veridade rivelada. Avicenna (neoplatònicu) e Averroè (aristotèlicu) sunt sos esponentes printzipales de custa indiritzu.
Una de sas manifestatziones prus mannas de sa filosofia ebràica de su Medioevu est sa Càbala (chi cheret nàrrere “tradizione”), chi est una dotrina segreta chi esponet una cuntzetzione emanatistica chi si assimìgiat a cussa de sos neoplatònicos e neopitagòricos de sos primos sèculos. Sas figuras prus nòdidas de sa filosofia ebràica sunt Avicebron e Maimònide.
Giuseppe Corronca
Leave a comment