-de Giuseppe Corronca –
Si sas àteras filosofias sunt impignadas in sa chirca de sa beridade, s’iscetitzismu imbetzes decrarat chi s’òmine non podet atzèdere a sa beridade ùrtima de sas cosas e chi sa forma prus arta de intellighèntzia e de sabidoria cunsistit pròpiu in su reconnoschimentu de custu fatu.
S’ùnica manera pro lòmpere a sa trancuillidade de sa mente est una iscumbata chi reconnoschet comente farsas totu sas dotrinas. Difatis, pro sos iscèticos, non si lompet a su pasu de s’ispìritu atzetende carchi dotrina metafìsica, ma refudende onni dotrina. S’iscetitzismu, comente àteras iscolas, subòrdinat s’iscumbata ispeculativa a unu fine pràticu, est a nàrrere s’otenimentu de sa paghe interiore generada dae s’atinu chi sos dogmàticos narant “paràulas vanas”.
Pro sos iscèticos no est in discussione su «chi» de sos fenòmenos, est a nàrrere sa presèntzia issoro, ma su «comente», est a nàrrere sa connoschibilidade de sa manera de èssere de sos fenòmenos matessi. Chi sa die e sa note, su sole e sos isteddos esistant est tzertu, ma cale siat sa càusa ùrtima de s’universu non s’ischit.
Su fundadore de s’iscetitzismu est Pirrone, nàschidu a Èlide intre s’annu 365 e su 360 a.e.v. e mortu, forsis, in s’annu 270. Issu no at lassadu perunu iscritu. Sa paràula iscetitzismu, bènit dae sa limba greca sképsis, cun su significu de «iscumbata», «chirca», «duda». Su cumportamentu chi su sàbiu depet àere contra a sos dogmàticos est cussu de suspèndere onni giudìtziu (epoké), pro mèdiu de sos tropos, chi sunt sas maneras de lòmpere a s’epoké. No bi est peruna beridade tzerta, ma bisòngiat a pònnere totu in duda. Intre sos àteros iscèticos b’est Timone de Fliunte, dischente de Pirrone, chi sustenit chi s’ùnicu cumportamentu possìbile pro s’òmine est cussu de non si pronunziare subra de nudda (afasia). Ammentamus fintzas Artzesilau, chi est esponente de s’Acadèmia de mesu; Carnèade, esponente de s’Acadèmia noa. Cun s’Acadèmia noa, bi est s’iscetitzismu moderau o probabilismu, chi est in mesu intre su dogmatismu e s’iscetitzismu radicale. Intre sos ùrtimos iscèticos, ammentamus Enesidemu de Cnosso, Agrippa e Sestu Empìricu, su cale crìticat su sillogismu de Aristòtele chi, pro sa dimostratzione, si serbit de unu arresonu dòpiu (diallele), in ue sa premissa majore faghet in manera chi si ischet giai sa congruida.
S’ecletismu (dae su grecu ek-légo, «seberare»), chi frorit intre su de II sèculu a.e.v. e su de II sèculu p.e.v. pigat su mègius de sas diferentes iscolas. Intre custos indiritzos eclèticos ammentamus s’istoitzismu nou de Sèneca, Epitetu e Marcu Aurèliu, s’iscetitzismu nou de Enesidemu e Sestu Empìricu, su pitagorismu nou e su platonosmu de mesu.
S’ecletismu frorit in Roma cando a pustis de sa concuista de sa Matzedònia dae parte de sos Romanos (168 a.e.v.), sa Grètzia diventat una provìntzia de s’Imperu romanu. Roma cumentzat a coltivare sa filosofia greca, chi diventat unu elementu de fundamentu de sa cultura romana e pro cunsighèntzia, sa filosofia greca si adatat a pagu a pagu a sa mentalidade romana.
Sas iscolas chi naschent a pustis de Aristòtele (istoitzismu, epicureismu e iscetitzismu), puru si moent dae presupostos teòricos diferentes, si agatant de acòrdiu in sas cungruidas pràticas: difatis creent chi sa punna de s’òmine est sa felitzidade e sa felitzidade cunsistit in sa ausèntzia de turbamentu e in sa eliminatzione de sas passiones. Su sàbidore, in prus, depet èssere indiferente cara a sa vida. In custu terrinu de adòbiu si agatant e si fundent custos tres indirìtzos filosòficos.
Giuseppe Corronca
Leave a comment