de Sarvadore Serra –
Totu si podet nàrrere de s’inglesu, francu chi siat una limba monolìtica. De sas limbas germànicas est sa prus pagu germànica de totus, ca tenet unu muntone de paràulas latinas e neolatinas. Custa limba amisturada est dominende in su mundu. A custu propòsitu, a mie mi faghent unu pagu a rìere cuddas pessones chi si chessant pro tzertas paràulas, impreadas in sardu, chi lis parent italianas, comente, pro nàrrere, televisione o ràdiu o telèfonu, cando chi imbetzes sunt paràulas internatzionales chi si impitant in totu sas limbas modernas. E si puru b’at carchi paràula chi est pròpiu leada dae s’italianu (o dae àteras limbas), ite b’at de malu? Totu sas limbas normales s’agiuant a pare pro crèschere e pro megiorare. Sa cosa de importu est, a un’ala, a mantènnere su lèssicu sardu traditzionale, a s’àtera, a fàghere unu traballu de elaboratzione terminològica.
Ma, bidimus unu pagu de istòria de sa limba inglesa.
______________________________________
S’inglesu, comente limba distinta dae sas àteras, tenet prus de 1.200 annos. Totu cumintzat cun s’invasione de s’Ìsula dae bandas de tres tribù germànicas de s’Europa de su Nord, sos Anglos, sos Sàssones e sos Jutos in s’annu 499 a pustis de Cristos. Mancari s’Ìsula esseret abitada dae sa preistòria (a sas beras, Stonehenge l’ant fraigada sos Britànicos unos 3.500 annos a como), sa limba inglesa cumintzat cun custa invasione, cando sos aventureris paganos cròmpidos dae Danimarca e dae sas terras bassas de su Continente nche bogant sos Tzeltos nàschidos in cue e sos Romanos dae sa chi como est s’Inghilterra, e nche los imberghent in sos montes e in sos giassos seguros de Galles e de Iscòtzia. Dae sa tribù de sos Anglos benit su nùmene Englalond, Terra de sos Anglos, e su nùmene de sa limba, ma est mescamente su dialetu de sos Sàssones Otzidentales chi devennit sa limba de sestu, chi s’at a evòlvere in s’Old English, Inglesu Antigu. Sos primos documentos iscritos in inglesu sunt de su 700 a pustis de Cristos, e in custu tempus sa Britànnia est torra invàdida dae aventureris iscandinavos, sos Vichingos.
A pustis de 200 annos de gherra cun sos Anglo-Sàssones, sos Vichingos agatant un’acordu cun su Re Sàssone Alfred su Mannu pro partzire s’Ìsula, dende a sos Sàssones s’Ovest e a sos Iscandinavos, chi faeddant su nòrdicu, s’Est. S’Inghilterra est torra bilìngue, fintzas a cando sos duos grupos, cun sos cojuios mistos, non devenint unu pòpulu ebbia. Fintzas su misigòngiu linguìsticu de sos Sàssones e de sos Nòrdicos est unu cojuiu. In su verbu “to be” (èssere), pro nàrrere, sa de tres pessones singulares “he is” (issu est), est sàssone, cando chi su plurale, “they are” (issos sunt), est nòrdicu. Sa paràula “wife” (mugere) est sàssone ma sa paràula “husband” (maridu) benit dae su nòrdicu – “arm” (bratzu) dae su sàssone, ma “leg” (anca) dae su nòrdicu. “Duru” est sa paràula sàssone pro “door” (ghenna), ma “vindu” est sa paràula nòrdica chi nos dat “window” (ventana) – duncas dae custu cojuiu naschet una limba chi nois li naramus Inglesu Antigu. Est una limba cumplicada meda a cunfrontu de s’inglesu modernu: est flessiva meda – est a nàrrere chi tenet finales diferentes medas pro totu sas paràulas, comente in Latinu, o in su tedescu e in su russu modernos. Dat su gènere gramaticale fintzas a sos pronùmenes – maschile, feminile e nèutru – e tenet non su singulare e su plurale ebbia, ma fintzas una tertza forma chi si naraiat duale pro inditare pròpiu duos – nen prus e nen mancu. Pro nàrrere, in prus de sos pronùmenes “I” (deo) e “we” (nois) in sa prima pessone, s’Inglesu Antigu tenet “wit” chi cheret nàrrere “nois duos… tue e deo ma no issos”. Paràulas medas de s’Inglesu Antigu sunt galu bastante a curtzu a s’inglesu modernu pro las cumprèndere. Pro nàrrere, “thencan” est su verbu “to think” (pessare), “cild” currispondet a “child” (pitzinnu), “wifman” est “woman” (fèmina). Ma àteras non si podent cumprèndere sena istudiare s’Inglesu Antigu comente una limba diferente. Su documentu prus importante de custa limba est su poema èpicu “Beowulf”, cumpostu de 3.0000 versos e iscritu in su sèculu 10.
S’àtera invasione de sa Britànnia – e, intre parèntesi, s’ùrtima invasione istràngia de s’ìsula in s’istòria inglesa – b’est in su 1066. Sos invasores sunt torra iscandìnavos, ma cun una diferèntzia: custos nòrdicos, chi si narant Normannos, benint dae sa costa setentrionale de Frantza, e faeddant in frantzesu. Su cumandante issoro William, chi totus li narant su Cunchistadore, cheret su tronu de Inghilterra, e s’esèrtzitu suo binchet. William devenit re e faghet fàghere duos fràigos chi como sunt atratziones turìsticas de importu: sa Turre de Londra e s’Abbadia de Westminster. Su frantzesu de sos Normannos devenit sa limba de sa Corte e de s‘aristocratzia inglesa, e su logu si torrat a fàghere bilìngue. Nois a s’ispissu naramus chi “s’istòria si ripitit”, e custu est pròpiu su chi est capitadu a sa limba: in su fùrriu de 300 annos, s’Inglesu Antigu assorbit su frantzesu de sos Normannos e si càmbiat in un’àtera limba, gasi comente fiat capitadu in antis cun su sàssone e su nòrdicu.
Su frantzesu de sos Normannos irrichit sa limba e dat a s’inglesu su misturu suo ùnicu de istruturas e vocabulàriu germànicos e latinos. Est pro custu chi oe naramus “the world’s population” o “the population of the world” (“sa populatzione de su mundu”, in su primu casu cun su genitivu sàssone e in su segundu cun su genitivu neolatinu) e est pro custu chi sos inglesos tenent paràulas diferentes pro distìnghere sos nùmenes de sos animales dae sos nùmenes de sa petza chi si màndigat: dae “cow” (baca), “beef” ; dae “calf” (bigru), “veal”; dae “sheep” (berbeghe), “mutton”; dae “pig” (porcu), “pork”. Sos nùmenes de sos animales sunt sàssones, ma sos nùmenes pro sa petza benint dae su frantzesu. Custu no est interessante petzi dae su puntu de vista linguìsticu, ma fintzas sotziològicu, ca rifletit su fatu chi sos animales los pesaiant sos pastores chi faeddaiant in Inglesu Antigu, ma si nche los mandigaiant sos aristocràticos chi faeddaiant in frantzesu.
Sigomente s’Inghilterra est bilìngue, naschent espressiones in ue b’at una paràula de orìgine sàssone paris cun un’àtera cun su matessi sinnificadu chi benit dae su frantzesu – comente “law and order” (rispetu de sas leges). In custa manera totus cumprendent su sinnificadu, siat sos chi connoschent petzi sa paràula “law” in Inglesu Antigu, siat sos chi connoschent petzi sa paràula frantzesa “ordre” – order. Medas de custas espressiones chi benint dae s’Edade Mèdia sunt comunas, oe, in s’inglesu modernu. Cantos polìticos, in su Rennu Unidu e in sos Istados Unidos, cando est tempus de votatziones, non narant chi cherent prus “law and order”! In su Senadu de sos Istados Unidos, e gasi etotu in su Parlamentu Britànnicu, b’at una cummissione de “ways and means” pro istudiare sa manera de otènnere unu resurtadu. Sa paràula “ways” dae su sàssone – sa paràula “means” dae su frantzesu – s’espressione “ways and means” galu presente in sa limba a pustis de sete o otighentos annos. A custu misturu de sàssone e frantzesu normannu nois li naramus Middle English, Inglesu de Mesu. Su primu poeta mannu inglesu, Geoffrey Chaucer, iscriet in Inglesu de Mesu in su sèculu 14 – pagu prus a mancu in su matessi tempus de Dante Alighieri e Boccaccio. Su traballu suo prus connotu, “The Canterbury Tales” (Sos Contos de Canterbury) l’iscriet in su 1386 e su vocabulàriu suo rifletit su misigòngiu de sas duas limbas.
In su sèculu a pustis, s’imprenta crompet a Inghilterra e naschent bibliotecas in Oxford, in Cambridge e in Londra. Su primu imprentadore, William Caxton, cumintzat a istabilizare sa limba iscrita e sa pronùntzia sua cando ponet sa prima màchina pro imprentare in sa corte de s’Abbadia de Westminster. Giai in su sèculu 15 s’Inglesu Antigu li paret una limba istràngia, e isse cummentat cantu in presse est cambiende sa limba durante sa vida sua matessi. In su 1490 Caxton iscriet custu: “Su sennor Abbot de Westminster dae pagu m’at mustradu unos cantos passàgios iscritos in Inglesu Antigu pro los bortare. Potzo nàrrere chi paret prus olandesu chi no inglesu. Non so resessidu a los bortare e no los apo mancu cumpresos. E de seguru sa limba de oe est diferente meda dae sa chi si impitaiat e faeddaiat cando deo so nàschidu”.
Sa Renàschida de su 1500 giughet a s’iscoberta noa de sos clàssicos. e s’inglesu si irrichit de una profusione de paràulas leadas in manera direta dae su Latinu e dae su Gregu Antigu. Narant chi su prus de su ditzionàriu clàssicu est intradu in inglesu in custa època – dae su Latinu paràulas comente “accommodate” (adatare), “capable” (cumpetente), “persecute” (pessighire), “investigate” (investigare) e dae su Gregu Antigu paràulas comente “apology” (iscusa), “climax” (cùlmine), “physical” (fìsicu), “emphasis” (ènfasi) e gasi sighende. Su flussu de paràulas dae su Latinu e dae su Gregu Antigu no agabbat cun sa Renàschida, e, cada bia chi b’at bisòngiu de una paràula o de unu nùmene nou, si chircat s’agiudu de su mundu clàssicu – dae su Gregu Antigu “aerodrome”, “telegraph” e “telephone”; dae su Latinu, “escalator”, “penicillin”, e su prefissu “mini” – pro màchinas e gunneddas, pro nàrrere.
Ma est semper in su sèculu 16 chi b’est s’eventu prus mannu de sa limba inglesa: sa nàschida de William Shakespeare in su 1564. At a èssere semper unu mistèriu comente custu òmine, de cultura modesta e sena pretesas intelletuales o ambitziones literàrias chi no esserent a fàghere ispassiare sos londinesos de tando, devenit su mègius poeta in limba inglesa e su dramaturgu pru connotu in su mundu. E s’influèntzia sua in sa limba est enorme. Pro cantu potzat àere istudiadu pagu un’anglòfonu, non podet fàghere a mancu de impitare paràulas e espressiones coniadas dae Shakespeare. Cando una pobidda de domo de su Tennessee faeddat cun passione de ànima de sos “salad days” (lit. dies de s’insalada) suos, cando fiat giòvana e galana, est probàbile chi no iscat chi est mentovende a “Antoni e Cleopatra”. Espressiones comunas comente “blood –stained” (magradu de sàmbene) e “fancy-free” (lìberu dae responsabilidades) sunt creatziones de Shakespeare, gasi comente “lonely” (solitàriu), “countless” (innumeràbile), “dwindle” (chi cheret nàrrere a pèrdere importàntzia). Shakespeare dat a sa limba, cun su gèniu inventivu suo, unu muntone de paràulas, espressione e modos de nàrrrere chi in antis non bi fiant.
Eventos istòricos fundamentales, pustis, ant dadu a s’inglesu sa fortza chi tenet como. S’Impèriu Britànnicu in antis, sa potèntzia econòmica americana, a pustis, ant ispartu s’idioma in totu su mundu, faghende·nde sa limba internatzionale prus de importu.
Pro nd’ischire de prus, bos podides lèghere “The world of English” , un’artìculu de su primu nùmeru de sa rivista “Speak Up”, martzu 1985.
Leave a comment