de Salvatore Serra
Carmelo Floris est istadu unu pintore e intzisore sardu.
Fiat nàschidu in Bono su 22 de trìulas de su 1891. Su babbu si naraiat Giosepe e sa mama Maria Gràssia Nonnis Tola. Ca su babbu si nch’est mortu in antis de su tempus, sa mama de Floris at detzisu de si nche tramudarent a Ortzai; inoghe issa at afidadu su pitzinnu a unu tziu pàrracu, Càralu Nonnis, chi in domo sua at connotu sos pintores Giosepe Biasi e Màriu Mossa De Murtas. In su 1899 at postu infatu a sa mama a Nùgoro, in ue at cumpletadu sas elementares e at sighidu sos istùdios finas a su ginnàsiu.
In su 1909 sas cunditziones econòmicas de sa famìlia ant megioradu e issu at pòdidu lassare sos istùdios clàssicos pro si dedicare de su totu a sa pintura. Duncas si nch’est tramudadu a Roma, in ue at frecuentadu s’Acadèmia de bellas artes, e s’est fatu amigu de s’artista Mertzeoro Melis. Cun issu at cumpartzidu s’apartamentu e at frecuentadu sos cursos de s’Iscola lìbera de su nudu e e de s’Acadèmia de Frantza.
In sa capitale de Itàlia issu at cumpletadu sa formatzione artìstica, megiorende sa connoschèntzia de sa pintura italiana e de sas esperièntzias innovadoras de sas “setzessiones” europeas. In sa formatzione sua, però, est istadu de primore finas s’esempru de Giosepe Biasi, reconnotu dae totus comente ghia de sas chircas modernistas sardas e incaminadore de su filone folclòricu chi marcat s’arte sarda in sas primas dècadas de su sèculu XX.
In su 1914 Floris at bogadu a lughe una sèrie de xilografias pro sa revista “Sardegna”, fundada dae s’amigu Atìliu Deffenu, e s’annu infatu at pintadu “Ultimo ballo”, “I funerali di ziu Bore” e “Don Daga” pro sa disinnada, ma no allestida, sala sarda de sa setzessione romana de cussu annu: sas tres pinturas, caraterizadas dae una punna decorativa forte chi traduit su mundu sardu cun sos istilemas sintèticos de sas setzessiones, los ant a espònnere, posca, in su 1921, in Casteddu, in una mustra amaniada dae su Tzìrculu universitàriu catòlicu.
S’influèntzia de Biasi si bidet crara mescamente in s’òpera “I funerali di Ziu Bore”, una cumpositzione atzisadora de pessonàgios chi parent essidos dae sas illustratziones e dae sas pinturas de s’artista tataresu, cumintzende dae sos prus reghentes finas a sa “Processione in Barbagia” de su 1909, de su cale leat sos tonos de colore biaitos. In càmbiu, cun “Don Daga” torrat a elaborare elementos de sa pintura de Gustav Klimt, ponende·los in unu cuntestu sardu e mustrende ligàmenes de importu cun sos esperimentos decorativos fatos in su matessi tempus dae Mertzeoro Melis.
A pustis de àere gherradu in sa prima gherra, Floris est recuidu a Sardigna e s’est apoderadu in Ortzai. In cussos annos s’at coladu unos cantos meses in cumpannia de su pintore Màriu Delitala, andende cun issu peri sas biddas de Barbàgia e istudiende su paisàgiu de Sardigna.
Floris at collaboradu comente illustradore cun unas cantas revistas: in su 1920 cun sa “Rivista sarda” de Mertzeoro Melis, pustis cun su “Giornalino della domenica” (1921-22) e cun su “Nuraghe” (1924).
In custos annos Floris at cunsolidadu s’interessu suo pro sa xilografia, cumintzende una chirca chi s’at a ispainare a sa tècnica de su monotipu e pustis finas a sa calcografia, chi at a fàghere de s’artista unu de sos rapresentantes prus mannos de s‘iscola sarda de intzisione de su primu mesu de su sèculu. In sa produtzione gràfica, a sos referimentos biasianos chi non si podent istransire s’unint influèntzias diversificadas chi, intre ideas iconogràficas e impèllidas tècnicas, moent dae Màriu Delitala a Felice Melis Marini, dae Antoni Ballero a Stanis Dessy.
In sos annos binti, lassadu a bellu a bellu su sintetismu decorativu de sa pintura de sos annos deghe, Floris at chircadu resurtados prus realìsticos, amparados dae una elaboratzione gràfica prus sòlida e dae una resa pintòrica emotivamente prus forte.
In sos annos trinta at acostagiadu a sos retratos e a sas iscenas in costùmene una produtzione de paisàgios pro more de sa cale at aumentadu su distacu dae sas raighinas modernistas e at otentu resurtados de originalidade manna.
S’atividade artìstica sua non s’est arressada mancu cando, in s’agabbu de sos annos trinta, arrestadu in sa frrontera frantzesa ca fiat ghirende a Itàlia materiale antifascista, nche l’ant inserradu in antis in sa presone de Nùgoro, pustis in sa de Casteddu, e in fines l’ant cundennadu a chimbe annos de cunfinu in sas ìsulas Trèmites: in cue at disinnadu, cun materiales agatados male comente podiat, 85 retratos de politzotos e s’ “Autoritratto” a sanghigna e carboneddu imbiadu a sa mama.
Recuidu a Sardigna, intre su 1947 e su 1948 at leadu parte, in mesu de s’àteru, a sas mustras comunales de Iglèsias e forsis est in custos annos chi at realizadu su trìticu “Maternità, Minatori, Cavaliere con stendardo” pro sa sala cunsiliare de sa Comuna de Iglèsias. S’òpera acollit atzisos neorealistas in s’iscumpartu de mesu chi rafigurat su traballu in sa mina, cumbinende·los cun sos temas folclòricos fitianos de sos pannellos laterales.
In su 1952 s’est cojuadu cun Maria Porcu e duos annos a pustis at realizadu, cun Giuanne Ciusa Romagna, sa “Via Crucis” in sa Catedrale de Nùgoro.
Finas in sos annos chimbanta, comente a semper, at tentu una atividade espositiva manna: at leadu parte a rassinnas medas, mescamente de gràfica, e at allestidu unas cantas personales, chi s’ùrtima b’est istada in freàrgiu-martzu de su 1960 in Firenze, in sa “Casa di Dante”.
Est mortu in Ortzai su 22 de austu de su 1960.
Leave a comment