– de Salvatore Serra –
Pompeu Fabra i Poch (1868 – 1948) est s’istudiosu chi at elaboradu s’istandard de sa limba caralana moderna.
Issu non fiat unu linguista professionale. Difatis aiat cumintzadu sos istùdios de ingenieria industriale, ma a bellu a bellu, comente autodidata, s’est interessadu de filologia
In su 1891 sa sotziedade editoriale L’Avenç at publicadu sa grammàtica “Ensayo de gramática de catalán moderno” in ue, pro sa prima borta cun metodologia sientìfica, Fabra at dadu una descritzione de sa limba faeddada cun una trascritzione fonètica contivigiosa.
In pare cun sos istudiosos Joaquim Casas Carbó e Jaume Massó Torrents, at cumintzadu sa de duas campagnas linguìsticas de sa revista L’Avenç, chi sunt istadas sas primas proas sientìficas de sistematizatzione de sa limba.
In su 1902 Fabra at bintu unu cuncursu a sa càtedra de chìmica de s’Iscola de ingenieris de Bilbao, in ue est abbarradu finas a su 1912. Belle chi nche fiat a tesu dae su logu suo, in cussos annos at aumentadu su traballu de filologia.
In su 1906 at partetzipadu a su Primu Cungressu Internatzionale de sa Limba Catalana cun s’interventu “Qüestions d’ortografia catalana.”. Sa fama sua de intelletuale n’est essida afortida meda, a su puntu chi Prat de la Riba l’at mutidu pro ghiare unu progetu de normativizatzione linguìstica de su catalanu. Cando est recuidu a Catalugna, l’ant chertu comente fundadore de sa Setzione Filològica de s’Istitutu de Istùdios Catalanos e at leadu una càtedra de sos Istùdios Universitàrios Catalanos.
In su 1912 at bogadu a campu una “Gramática de la lengua catalana”, galu in ispagnolu; un’annu a pustis at publicadu sas Normes ortogràfiques (1913), una reforma ortogràfica manna aprovada dae s’Istitutu de Istùdios Catalanos; custas normas, mancari b’apat àpidu adesiones cumbintas, ant incausadu finas una currente de pensamentu contràriu. Unu de sos puntos de base de s’ortografia defensada dae Fabra est su respetu de sa pronùntzia de sos dialetos e de s’etimologia de sas paràulas. Su “Diccionari ortogràfic” (1917) at isvilupadu in cumpletesa sas “Normes” de su 1913.
In su 1918, cun sa publicatzione de sa “Gramàtica catalana”, leada comente grammàtica ufitziale, at cumintzadu una fase chi at tentu su mamentu prus de importu in su 1931 cun sa publicatzione de su “Diccionari general de la llengua catalana”. In su matessi annu est essidu su “Curs mitjà de gramàtica catalana”, pensadu mescamente pro s’iscola e torradu a publicare, in su 1968, cun su tìtulu “Introducció a la gramàtica catalana”.
Sas “Converses filològiques” (1924) ant a nàschere dae s’idea de Fabra de difùndere sas reflessiones linguìsticas suas. Sunt artìculos bastante curtzos chi ponent e soluzionant problemas idiomàticos fitianos. S’annu infatu at publicadu “Les principals faltes de gramàtica”.
In su 1932, Fabra at logradu, pro more de su prestìgiu suo, sa càtedra de limba catalana de s’ Universidade de Bartzellona. In su 1933 l’ant fatu presidente de su patronadu de s’Universidade Autònoma de Catalugna, istutuida pròpiu tando. Su Diccionari de su 1932, giai mentovadu, connotu popularmente comente a “Diccionari Fabra” o “el Pompeu”, est istadu pensadu comente prima manu de unu ditzionàriu ufitziale venidore de s’Istitutu de Istùdios Catalanos. Sos critèrios pro sa redatzione de custu ditzionàriu si podent sintetizare gasi:
- A nche bogare sos arcaismos e sos dialetismos, chi sos faeddadores cumprendent pagu.
- A pònnere a un’ala sas paràulas chi, cun su tempus, ant pèrdidu vigore.
- A no ammìtere paràulas istràngias leadas dae àteras limbas chi intrent in parte de paràulas pròpias de su catalanu o chi non permitant de nde creare noas.
- A pònnere paràulas tècnicas, previamente catalanizadas, de orìgine gregu-latina e de portada universale.
Pompeu Fabra si nch’est tramudadu a Frantza su 31 de ghennàrgiu de su 1939, chimbe dies a pustis chi sas tropas de su ditadore Franco nche sunt intradas a Bartzellona. Nch’est istadu in Parigi, Monpellier, Perpinyà e in fines, in Prada de Conflent, in ue est mortu su 25 de nadale de su 1948.
Dae su 14 de cabudanni de su 1945 a su 22 de ghennàrgiu de su 1948 est istadu cussigeri de sa Generalitat in su disterru. In sos ùrtimos annos de sa vida sua, nointames sa situatzione mala, at sighidu a traballare e at amaniadu una “Gramàtica catalana” noa publicada pòstuma, in su 1956, dae Joan Coromines.
Sas “Obres completes” de Pompeu Fabra sunt su resurtadu de unu progetu de istùdiu de sa Generalitat de Catalugna, de s’Istitututu de Istùdios Catalanos e de su Guvernu de sas Ìsulas Baleares, resurtadu de un’acordu de collaboratzione sutaiscritu in su 2002. In custos volùmenes b’at testos pagu connotos e finas inèditos. Nde sunt un’esempru sos apuntos leados dae unos cantos alunnos suos in cunferèntzias e cursos, chi mustrant cuntenutos chi non bi sunt in sas òperas de su linguista, o finas ideas gramaticales in istadu embrionale chi pustis sunt istadas espostas in sas òperas suas.
In su primu voùmene bi sunt sas primas tres grammàticas, de su 1891, de su 1898 e de su 1912; in su de duos, sas chimbe gramàticas publicadas dae su 1918 a su 1946 e unos cantos cursos orales; in su de tres, sa grammàtica frantzesa de su 1919 e sa grammàtica inglesa de su 1924, in pare cun una sèrie de artìculos tècnicos publicados dae su 1887 a su 1926; in su de bator b’est s’òpera ortogràfica de Pompeu Fabra (“Tractat d’ortografia” de su 1904, sas Normes ortogràfiques de su 1913 e su Diccionari ortogràfic de su 1917-1937) e sos manuales linguísticos publicados dae s’Editorial Barcino; su de chimbe, su Diccionari general de la llengua catalana de 1932; su de ses, sas gramàticas de su 1918-1933, sa grammàtica catalana de su 1946 e sa grammàtica pòstuma de su 1956, in prus de sas tradutziones teatrales; in su de sete bi sunt sas “Converses filològiques”; in su de oto, s’“Epistolari” de Fabra e su “Curs de llengua catalana per correspondència”; in su de noe e ùrtimu b’at testos e materiales de su linguista agatados in publicatziones diferentes, una cronologia generale de s’òpera e de sa vida sua e una bibliografia subra de s’òpera e sa figura de Fabra.