28.08.430 – Morit Santu Austinu de Ipona, interradu posca in Sardigna

 

Su 28 de austu de su 430 pustis de Cristos morit in Ipona su pìscamu Austinu, filòsofu, intelletuale e babbumannu de sa crèsia catòlica autore de òperas de fundamentu pro sa dotrina. Galu in pagos ischint chi su corpus de santu, pustis chi l’aiant interradu in sa tzitade africana in ue biviat, cun sa conchista de sos Vàndalos de sas terras de s’Imperu Romanu, àpida pagu tempus a pustis, sos discìpulos devotos nde l’aiant leadu e torradu a interrare in Casteddu. In ie abbarrat finas a su 718 pustis de Cristos cando, pro timoria chi so mussulmanos si fatzant meres de s’ìsula, su re longobardu Liutprando nde lu leat e lu faghet torrare a interrare in una crèsia de Pavia.

Su logu in ue in Casteddu fiant istados venerados pro paritzos sèculos sos restos de su santu, pro traditzione los ant indicados in sa crèsiedda omònima de su Largu Càralu Felitze, a s’artària de in ue oe b’at sa sede de sa Banca d’Itàlia e in ue unu tempus b’aiat una crèsia e unu cunventu posca isciusciados pro fàghere una muralla difensiva a sos tempos de su domìniu ispagnolu. De s’època de Santu Austinu abarrat unu locale ipogèicu, un’aposentu suta de terra chi oe est trasformadu in capella e, dae pagos annos, pustis sèculos de ismèntigu, est abertu e si podet finas bisitare.

Sas òperas de Austinu sunt medas e andant dae sos iscritos filòsoficos, apologèticos, epistulares finas a sos tratados contra sas eresias. Issu naschet in Tagaste in s’Àfrica romana in s’annu 354. In unu primu momentu aderit a sa seta de sos manicheos e, a pustis, si cunvertit a su cristianèsimu. In “Sas Cunfessiones” Austinu ponet s’interioridade comente mèdiu pro connòschere a Deus. S’òmine est unu chircadore de sa beridade chi no est àteru si non Deus, su cale faghet lughe subra de sa mente de s’òmine, gasi s’òmine podet cumprèndere. Pro Austinu sa resone e sa fide sunt unidas; issu pensat chi est netzessàriu crèere pro cumprèndere, «crede ut intelligas» e cumprèndere pro crèere, «intellige ut credas».

Contra sos iscèticos, chi ant dudas subra totu sas cosas, Austinu respondet chi si unu faddit, cheret nàrrere chi esistit, «si fallor, sum».

Contra a sos manicheos, chi pensant chi su mundu est dominadu da duos printzìpios uguales, su Bene e su Male chi sunt in gherra intre issos, Austinu respondet chi petzi Deus est bene e chi su male est una forma de non-èssere de su bene.

Contra a sos donatistas, chi pensant chi sa valididade de sos sacramentos dipendet dae sa puresa de chie los amministrat, Austinu respondet chi est Gesu Cristu chi operat pro mèdiu de su preìderu e, duncas, su sacramentu at balore.

S’ùrtima polèmica est cussa contra a su pelagianèsimu, chi pensat chi s’òmine podet fàghere su bene sena s’interventu de sa gràtzia. Ma, si est gasi, cheret nàrrere chi Gesu Cristu non serbit pro agiuare s’òmine a si sarvare dae su pecadu. In s’òpera prus nòdida intitulada Subra de sa tzitade de Deus, Austinu faghet una distintzione intre sa tzitade de sos òmines, est a nàrrere cussa in ue si bivet segundu sa lògica de su mundu e sa tzitade de Deus, in ue s’òmine bivet segundu s’ispìritu e, duncas, sighende sas leges de Deus.

Pro more de sa permanèntzia de sas relichias in Casteddu pro sèculos, si diat pòdere pensare a nde leare carchi sinnu dae Pavia pro ammentare su disterru sardu. In su museu diotzesanu de Casteddu sunt costoidas tres bestimentas sagradas apartènnidas a su Santu Babbumannu de sa Crèsia Catòlica.

Leave a comment