S’esistentzialismu

 de Giuseppe Corronca

S’esistentzialismu  est unu movimentu filosòsficu e culturale chi caraterizat su perìodu intre sas duas gherras mondiales e chi agatat s’espressione màssima a pustis de s’acabu de su segundu cunflitu mondiale. Sas temàticas afrontadas dae sa currente esistentzialista sunt: sa finitesa de s’òmine, su tempus, sa morte, sa problematitzidade e sa non seguresa de sa vida. Intre sos precursores de s’esistentzialismu ammentamus Sǿren Kierkegaard, chi naschet a Copenaghen in su 1813 e morit in su 1855. Pro issu tocat a torrare a giùghere s’esistèntzia de s’òmine a sa possibilidade chi sutzedat o non sutzedat un determinada cosa. Innantis a ogni sèberu s’òmine est paralizadu dae unu sentimentu de anneu. A su pensu ogetivu de sa filosofia de Hegel, Kierkegaard ponet contra unu pensu sugetivu e gherrat contra su panteismu idealìsticu chi identificat s’òmine cun Deus. Intre su finidu e s’infinidu o Assolutu bi est una diferèntzia manna.

In s’òpera intitulada Aut Aut, Kierkegaard narat chi bi sunt tres istàdios de s’esistèntzia: a) s’istàdiu estèticu, in ue s’òmine bivet su momentu chi fuit. Custa fase est rapresentada dae su Don Giuanne, chi ponet su gosamentu in sa chirca indiscriminada de su praghere sena frenos; b) s’istàdiu èticu, in ue s’òmine torrat a afirmare issu matessi. Si sa vida estètica est rapresentada dae su sedutore, sa vida ètica est rapresentada dae su maridu, ca su matrimòniu est una espressione de etitzidade; c) sa vida religiosa est rapresentada dae sa figura de Abramu, chi pro fàghere praghere a Deus, andat a sacrificare su fìgiu Isacu. Sa fide segat sos pontes cun sa lege morale e si ponet in una dimensione prus elevada. Sa fide est bida comente paradossu e iscàndalu e comente ùnica meighina pro su disisperu.

A s’esistentzialismu de Kierkegaard, si ligat su pensu de Karl Jaspers (1883-1969), mescamente pro su chi pertocat sa tzentralidade de sa unitzidade e singularidade de s’òmine,. Àteros intelletuales esistentzialistas de su Noighentos sunt Gabriel Marcel (1889-1973), esponente de s’ispiritualismu esistentzialìsticu, Martin Heidegger (1889-1976) Jean Paul Sartre (1905-1980), Simone de Beauvoir (1908-1986), Albert Camus (1913-1960) e in Itàlia filòsofos comente Nicola Abbagnano (1901-1990) e Luigi Pareyson (1918-1991).

S’esistentzialismu de Heidegger si ponet comente obietivu su fràigu de una ontologia chi lompat a una determinatzione subra su sensu de s’èssere. S’òpera prus nòdida de Heidegger est Sein und Zeit (1927), in ue issu connotat s’òmine cun sa paràula Bi èssere (Dasein in tedescu, Esserci in italianu). Petzi interroghende su Bi èssere si podet chircare ite est s’èssere e agatare su sensu. Sa manera de èssere de su Bi èssere est s’esistèntzia. Su Bi èssere est ghetadu in su mundu.

Heidegger cunsìderat s’òmine in sa esistèntzia fitiana comente un èssere in su mundu: s’òmine est in su mundu pro progetare su mundu segundu unu pianu de utilizabilidade chi subòrdinat sas cosas a sos bisòngios e a sas finalidades suas.

S’esistèntzia est bida da Heidegger comente un èssere in su mundu e comente un èssere intre sos àteros. S’esistèntzia est abertura a su mundu e s’òmine si leat cura de sas cosas e de sos àteros. Sa cura, difatis, est s’istrutura fundamentale de s’esistèntzia.

De importu mannu pro Heidegger est su limbàgiu bidu comente sa «domo de s’èssere» e costituit su isvelamentu de s’èssere: pro mèdiu de su isvelamentu s’èssere si espressat.

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com