Islam e Sardigna in s’Edade Mèdia: indipendèntzia e dipendèntzia de s’ìsula

-de Sarvadore Serra-

MAPA DE SAS INCURSIONES ARABAS

S’edade mèdia est caraterizada dae relatziones “cumplicadas” intre sardos e àrabos, chi s’istòria issoro intrat a pare cun sa nàschida e sa pèrdida de s’indipendèntzia de sa Sardigna.

A pustis de àere cunchistadu su Nord Àfrica (intre sa medade de su sèculu VII e su cumintzu de su sèculu VIII), sos àrabos ant pessadu de s’ispainare in sa penìsula ibèrica. In su matessi tempus ant cumintzadu a pessare cun un’interessu semper prus mannu a sa Sardigna, chi, paris cun sa Còrsica, rapresentaiat un’avampostu istraordinàriu pro atacare sa penìsula itàlica tzentrusetentrionale e sa Frantza meridionale. Pro custu sunt cumitzadas sas incursiones àrabas in s’ìsula nostra.

Non b’at fontes istòricas diretas de sa cronologia de sas incursiones chi nos ant interessadu dae su sèculu VIII a su sèculu XI. Duncas tocat a cunfiare in sas ricostrutziones fatas dae istòricos àrabos chi sunt bènnidos a pustis, mescamente sas de Ibn al Athir, vìvidu intre su sèculu XII e su sèculu XIII. Custas fontes mustrant, duncas, duas problemàticas: sa prima est sa distàntzia temporale dae sos fatos reales; sa segunda est chi custos contos los faghet una ebbia de sas partes in càusa. Semper e cando, resurtat chi sos àrabos ant fatu sos primos atacos a cumintzos de su su sèculu VIII, cando galu in Sardigna bi fiant sos bizantinos; s’idea fiat a furare benes e a fàghere presoneris de isfrutare comente iscravos; sa cosa deviat èssere sèria a beru si su re longobardu Liutprandu nch’at mandadu gente a Casteddu pro si nche leare a Pavia sos restos de Sant’Austinu.

patristica3SantAgostino

Sant’Austinu, interradu in Casteddu e posca tramudadu

Unu cambiamentu mannu b’est istadu in su 753, cando sos àrabos no ant fatu petzi bardanas, ma paret chi apant creadu presìdios in sa costa e apant sutapostu nessi una parte de su territòriu   a sa Gizyah, sa tassa chi sos non cunvertidos deviant pagare pro sighire a professare sa fide issoro. Si pessat chi custa situatzione siat durada deghinas de annos, si si cunsìderat chi non b’at testimonias de incursiones fintzas a su cumintzu de su sèculu IX.

In su 760, s’Imperadore bizantinu Costantinu V at ammaniadu una flota pro parare fronte a sos àrabos in su Tirrenu, ma non s’ischit si e comente custa initziativa at influidu in sa tranchillidade relativa de sas ùrtimas dècadas de su sèculu e si at liberadu sos sardos dae cussa tassa.

In sos primos annos de su sèculu IX sunt istados sos àrabos de Ispagna, prus de una bia, a proare a fàghere incursiones, ma sos sardos nche los faghiant torrare in palas; gasi resurtat dae sas ricostrutziones de Saxo Grammaticus, istòricu danesu de su sèculu XII, connotu meda ca at iscritu sas Gesta Danorum, dae ue Shakespeare at leadu su sugetu de s’Amletu. Semper e cando, sa situatzione fiat sèria: infatis, comente resurtat dae sos Annales de s’istòricu francu Eginardu, chi at vìvidu in cussos tempos, unos cantos delegados sardos (legati sardorum de Carali civitate) in su 815 sunt tzucados a sa corte de Ludovicu su Piu pro pedire agiudu contra a su perìgulu de sos mussulmanos. Devet èssere chi sos francos non sunt intervènnidos in tempus, si mancu un’annu a pustis b’at àpidu una bardana in Casteddu, mancari chi, a pustis, sa flota àraba nche l’at ispèrdida una traschia. A onni modu, in su 829, est bènnidu a Sardigna su conte Bonifàtziu, responsàbile carolìngiu de sa defensa de su Tirrenu, e s’asse cun s’Impèriu at dadu frutos bonos, si est a beru chi pro prus de unu sèculu non b’at àpidu incursiones importantes; e custu mancari chi sa cunchista de sa Sitzìlia dae bandas de sos àrabos, cumintzada cun s’isbarcu in Mazara in su 827, apat truncadu pro semper sos cuntatos intre sa Sardigna e Bisàntziu, agiuende cussu caminu de indipendèntzia chi, in su giru de pagas deghinas de annos, nche diat àere giutu a sa nàschida de sos Rennos, o Giuigados, sardos.

Pro totu su sèculu X s’ischit petzi de unu fatu grave, acuntèssidu intre su 934 e su 935: sos àrabos in antis ant bardanadu in Sardigna, pustis sunt andados a Gènova e ant fatu su matessi. Cando fiant ghirende, ant distruidu una flota imbiada dae sos bizantinos ca l’aiat pedida su re de Itàlia Ugu de Proventza. Su tratadu de paghe firmadu dae s’Impèriu bizantinu e dae sos Omayyades de Ispagna in su 947 nch’at torradu in su Tirrenu unu pagu de tranchillidade fintzas a s’agabbu de su sèculu.

Ma in su cumintzu de su millènniu nou sos sardos ant dèvidu parare fronte a su tentativu de invasione prus perigulosu dae bandas de su prìntzipe (wali) de Denia e de sas Baleares Mujahid (chi in sa penìsula itàlica li naraiant Muset(t)o o Muscet(t)o). Issu, iscravu afrancadu de orìgine islava, gràtzias a sas calidades istraordinàrias suas, intelletuales e militares, at cumintzadu unu cursus honorum importante. In su 1015 at disinnadu un’invasione de sa Sardigna cun s’idea de bi pònnere unos cantos presìdios pro pòdere atacare, pustis, sas costas toscanas. S’ispeditzione de Mujahid at leadu sos sardos a s’iscunfiada e sa resistèntzia improvisada (forsis dae su Giùighe de Torres, chi sos àrabos li naraiant Malut) no est barta a impeigare s’ocupatzione de sa costa setentrionale de sa Sardigna; a su chi narant sos àrabos, su Giùighe etotu est mortu in sa batalla.

Pustis su prìntzipe est andadu chirru a sa costa itàlica de su Tirrenu setentrionale; at distruidu sa tzitade antiga de Luni; at bardanadu unu bighinadu de Pisa, boghende profetu dae su fatu chi mancaiat su bonu de sa flotta pisana, impinnada in Calàbria contra a sos piratas saratzenos; in fines est torradu a sas bases sardas. Sos pisanos ant reagidu deretu: sunt isbarcados in su de Pasada, si sunt alliados cun sos sardos e ant ammaniadu sa contraofensiva. In su matessi tempus, Papa Beneitu VIII, dispràghidu meda pro sa distrutzione de Luni, at fatu a manera de fàghere intervènnere fintzas sos genovesos, dende vida a una casta de proa generale de sas Crotziadas venidoras. Sardos, pisanos e genovesos sunt resessidos in pagu tempus a nche dispatzare sos àrabos dae Sardigna. Mujahid at torradu a proare a invàdere sa Sardigna, ma si nch’est dèvidu tramudare a Bona (Ippona), da ue at sighidu a fàghere atziones de pirateria, fintzas a cando, in su 1035 (o 1044), una flota sardu-pisana at distruidu totu sas naves suas e at ocupadu sa tzitade. Narant chi a Mujahid l’at mortu unu sordadu sardu, e chi sa conca nche l’ant artziada in sa nave ammiralla de sa flota giuigale, pro nche la fuliare, pustis, in mare.

A pustis de sa morte de Mujahid (e fintzas a cando, in su sèculu XV, non sunt cumintzadas sas bardanas de sos barbarescos), sos atacos àrabos a sas costas sardas si sunt limitados a atziones isporàdicas de pirateria. Forsis est a pustis de su tentativu de Mujahid chi sas sedes de sas capitales giuigales nche las ant tramudadas a logos chi si podiant difèndere mègius: dae Torres a Àrdara, dae Tharros a Aristanis e dae Casteddu a Santa Ìgia.

De seguru, in unu primu tempus sas bardanas de sos àrabos ant agiuadu s’isvilupu indipendentìsticu de su guvernu de s’ìsula, chi s’est incrarada a su millènniu nou cun una cuadripartzione giuigale cròmpida; pustis, s’alliàntzia netzessària cun sas Repùblicas Marinaras de Pisa e Gènova at abertu sa Sardigna a sas ingerèntzias issoro, chi in fines ant minadu s’indipendèntzia de sa terra nostra.

Ligàmene: https://albertomassazza.wordpress.com/2014/07/04/le-incursioni-arabe-in-sardegna-giudicati-medioevo-saraceni/

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com