S'Istitutu de Istùdios Catalanos

      –    de Sarvadore Serra  —

S’Institut d’Estudis Catalans (Istitutu de Istùdios Catalanos) est un’ istitutzione acadèmica, sientìfica e culturale chi tenet comente finalidade sa chirca sientìfica in totu su chi pertocat sa cultura catalana. Custu ente s’artìculat in setziones diferentes, chi sa prima est s’Istòricu-Archeològica, ma chi sa prus connota est sa Filològica, chi tenet caràtere normativu pro sa  limba catalana. In prus, b’at 28 sotziedades afiliadas.

Su Cussìgiu Provintziale de Barcelona at creadu s’Istitutu su 18 de làmpadas de su 1907. Su primu Presidente est istadu Antoni Rubió i Lluch. In su 1922 l’ant ammissa a s’Unione Acadèmica Internatzionale, cun sa cale at collaboradu in unos cantos progetos.

S’Istitutu s’agatat in sa chi unu tempus fiat sa Domo de Cunvalessèntzia, unu fràigu de su sèculu XVII fatu gràtzias a   su bonu coro de Pau Ferran. Est in  sa Rambla, in su bighinadu  de su Raval de Bartzellona. Su fràigu faghet parte de su cumplessu sanitàriu mannu de su chi unu tempus fiat s’ Ospidale de sa Santa Grughe.  Includet sa Biblioteca de Catalugna e s’Acadèmia Reale de Meighina de Catalugna.

In su 1906, in su  Primu Cungressu Internatzionale de sa Limba Catalana ammaniadu dae Antoni Maria Alcover, ant promòvidu sa creatzione de un’entidade pro organizare sa cultura in sos Paisos Catalanos, comente resposta a su discùidu pro sa cultura chi bi fiat in s’Istadu ispagnolu,  e sighende s’esempru  europeu de sa  Frantza, chi aiat istituidu s’École des Hautes Études o de s’ Itàlia, cun sa Reale Diputazione di Storia Patria.

Su 18 de làmpadas de su 1907 su presidente de su Cussìgiu Provintziale de Barcelona Enric Prat de la Riba at fundadu s’Istitutu  sena fàghere peruna propaganda chi aeret pòdidu fàghere nàschere cuntierras. Ant isseberadu comente primu presidente Antoni Rubió i Lluch, catedràticu de s’ Universidade de Barcelona. Sos àteros fiant:

• Josep Pijoan, segretàriu.   Istòricu de s’arte e architetu, membru de su Cussìgiu de sos Museos e segretàriu de su Primu Cungressu Internatzionale de sa Limba Catalana, fiat su prus giòvanu de totus.

• Josep Puig i Cadafalch, architetu e polìticu chi at fatu carriera comente istòricu de s’arte e professore de sos Istùdios Universitàrios Catalanos.

• Jaume Massó i Torrents, istòricu e fundadore de sa revista L’Avenç e fintzas issu professore de sos Istùdios Universitàrios Catalanos.

• Joaquim Miret i Sans, istòricu

• Guillem M. de Brocà, giurista e istòricu de su deretu, decanu de su Cussìgiu de s’Òrdine de sos Avocados de Bartzellona dae su 1911 a su 1915, e membru de s’ Acadèmia Reale  de sas Bonas Lìteras de Bartzellona.

• Miquel dels Sants Oliver, istòricu e espertu de literadura istràngia, segretàriu de s’ Acadèmia Reale de sas Bonas Lìteras de Bartzellona.

• Pere Coromines, economista, iscritore e polìticu.

Comente secretàrios redatores b’aiat duos istudentes de sos Istùdios Universitàrios Catalanos: Jordi Rubió i Balaguer, fìgiu de su presidente e Ramon d’Alòs i de Dou, sustituidu in  su 1909 dae Francesc Martorell i Trabal. Custos tres membros, cun boghe ma sena votu, paris cun  Ramon d’Abadal, Ferran Valls i Taberner e àteros, ant leadu su cuidadu de su nùcleu fundativu. 

Su primu nùcleu de s’Istitutu s’est installadu su 28 de trìulas de su 1908 in su segundu pranu  de su chi como est su Palatzu de sa Generalitat, in cussu tempus Palatzu de su Cussìgiu Provintziale, e si dedicaiat mescamente a sos istùdios istòricos e a sa catalogatzione e cunservatzione de s’arte romànica de su Pireneu. In custa fase fiat formada dae bator setziones: istòria,  archeologia, literadura e deretu. Issos  cheriant dare deretu a s’istitutzione unu caràtere marcadamente patriòticu, sena andare  però a detrimentu de s’obietividade e de su rigore sientìficu.

In custu perìudu ant publicadu sos Annuàrios de s’istitutzione e òperas indipendentes comente “Les pintures murals catalanes” de Josep Pijoan, “L’arquitectura romànica e Catalunya” de Puig i Cadafalch, “Les monedes catalanes” de Joaquim Botet i Sisó e “Documents per a la història de la cultura catalana migeval”de Antoni Rubió i Lluch. 

Una de sas primas cosas chi ant postu in òpera est istada sa creatzione de una Biblioteca de Catalugna, chi l’ant cungruida in su 1914. Sa finalidade  fiat a pònnere in campu una fonte bibliogràfica manna chi aeret agiuadu totu sos istudiosos chi esserent interessados.

In su 1911 at cumintzadu a èssere craru chi b’aiat unu muntone de chistiones de importu chi s’Istitutu non si nde podiat interessare ca no intraiant in s’àmbitu de sas atividades suas. Sa prus importante fiat a  fàghere crèschere sa limba catalana  e a nd’ispainare s’impreu in su territòriu;  dae custu est nàschida sa netzessidade  de creare una setzione filològica chi,  cun su suportu istitutzionale  de Prat de la Riba,  at mandadu a dae in antis su protzessu de normativizatzione de sa limba.

Ma s’est intesu fintzas su bisòngiu de dare prus cara a s’istùdiu de sas sièntzias naturales e esatas. Cando l’ant riorganizadu, s’Istitutu est resurtadu formadu dae tres setziones: sa setzione istòricu-archelògica, ghiada dae Antoni Rubió i Lluch;  sa filològica, ghiada dae Antoni Maria Alcover, chi si bi sunt agiuntos Pompeu Fabra, provenente dae Bilbao in ue ocupaiat  sa càtedra de chímica, e su poeta Joan Maragall, mortu a pustis de pagu; sa setzione de sas sièntzias, ghiada dae su mèigu  Miquel Àngel Fargas, teniat comente membros Josep Maria Bofill i Pichot, Pere Coromines, Eugeni d’Ors comente segretàriu, August Pi i Sunyer, Esteve Terradas e Ramon Turró.

Cun custa riforma s’istitutu colaiat  dae 8  a 21  membros cun una projetzione sotziale manna. Sa presidèntzia fiat a rotatzione cun turnos de bator meses  pro cada presidente de setzione, cun una segreteria generale permanente ocupada dae Eugeni d’Ors fintzas a cando no l’ant destituidu in su  1920, mamentu chi est intradu in parte sua Ramon d’Alòs-Moner i de Dou.  

In su cumintzu de su sèculu XX su catalanu fiat sa limba majoritària e naturale de sa gente, però non b’aiat galu  un’istandard nen b’aiat normas. Prat de la Riba si rendiat contu chi “de sa cultura catalana s’istadu non si nd’interessat e sos cussìgios provintziales devimus prenare custu bòidu de s’istadu animende sa pràtica e su perfetzionamentu de sa limba“;  pro custa resone at detzisu de creare s’Istitutu cando fiat  presidente de su Cussìgiu Provintziale. Sos obietivos fiant a sistematizare unas cantas règulas  de iscritura e a promòvere su catalanu comente limba de impreu sientìficu,  comente at craridu sa die de sa costitutzione: “su ristabilimentu e s’organizatzione de totu su chi si riferit a sa cultura a beru catalana” e “s’istùdiu sientìficu de totu sos elementos de sa cultura catalana“.

S’incàrrigu de sistematizare sa limba l’ant dadu a s’ingenieri  Pompeu Fabra, unu linguista modernu chi s’annu in antis si fiat fatu apretziare meda in su  Primu Cungressu Internatzionale de sa Limba Catalana. Issu at cumintzadu a ghiare sas discussiones  in sa  Setzione Filològica pro isseberare su lèssicu e istabilire sas règulas ortogràficas. Su mètodu fiat su de seletzionare sos elementos comunos de sos dialetos territoriales. In fines, in su 1913 s’Istitutu at publicadu sas Normas ortogràficas, chi ant dadu a su catalanu un’ ortografia formale. Deretu s’at pesadu cuntierras subra de unas cantas detzisiones ortogràficas (sa prus peleada est istada  sa chistione de iscrìere sos plurales  –es e no –as).  Però a bellu a bellu las ant atzetadas.

Sa Mancomunitat   in fines at adotadu  su catalanu fabrianu, e totu sas istitutziones chi at creadu l’impitaiant comente limba veiculare, dae sas iscolas  de istrutzione professionale fintzas a sas iscolas primàrias. In su 1918 Fabra at publicadu sa “Gramàtica catalana”, chi l’ant adotada in manera ufitziale. Su Cussìgiu Provintziale l’at premiadu  creende pro issu sa Càtedra de Limba Catalana (chi bi nche l’ant leada durante sa prima ditadura). In su  1931 at publicadu aus Diccionari General, e in su 1932 sa UB l’at mominadu pro sa prima càtedra universitària.

Durante sa Ditadura de Primo de Rivera, suspesa sa mancomunitat e retiradas sas suventziones chi retziat, s’Istitutu est andadu a dae in antis cun donatziones privadas de personàgios comente Francesc Cambó. Cando est agabbadu custu perìudu, su Cussìgiu Provintziale de Barcelona l’at torradu sas suventziones  e sos servìtzios chi li fiant istados negados, e l’at cuntzèdidu un’autonomia istitutzionale prena.

Cando bi fiat su franchismu s’istitutzione funtzionaiat in forma clandestina. Su bonu de sos locales los ant abbandonados e su prus de su materiale s’est pèrdidu pro semper. Sos membros chi ant supravìvidu a sa Gherra Tzivile, Eduard Fontserè, Carles Riba, Puig i Cadafalch…ant sighidu a traballare gràtzias,  torra,  a sas donatziones privadas e a s’agiudu de entes comente Òmnium Cultural, creadu in su 1962. In custu tempus ant publicadu òperas medas, resessende a trampare sa tzensura chi non cheriat a publicare libros in catalanu, cun totu su perìgulu chi b’aiat.

In su 1968 ant fatu un’àteru ampliamentu,  ischirriende sa  Setzione de Filosofia e Sièntzias  Sotziales dae sa Setzione de Sièntzias, ca fiat dae meda chi si pessaiat chi custa setzione trataiat tema tropu eterogèneos.

Cando sa ditadura est agabbada, e ant torradu a costituire sa Generalitat de Catalugna, s’istitutzione at torradu a leare fortza. Ant fatu una riforma, aprovende un’istatutu nou e faghende intrare membros noos dae totu sos Paisos Catalanos. In sos annos noranta, cun una sèrie de donatziones e carchi acuisitzione, ant aumentadu sas colletziones de arte chi giai bi fiant.

In su 2008 at annuntziadu chi, cun una cunventzione cun  Google, diat àere postu su bonu de s’archìviu in sa retza, unas duamìgia  publicatziones digitalizadas. Unos cantos esempros sunt  sas Cartas Portolanes o sos testos de architetura de Puig i Cadafalch.

Dae su cumintzu at valorizadu sas relatziones cun tzentros chi tenent sa matessi atividade, siat in Europa siat in Amèrica,  pro cunsighire una presèntzia internatzionale de sas atividades suas, e fintzas unu cuncàmbiu de connoschèntzias e publicatziones. B’at àpidu relatziones  de cooperatzione cun ispanistas e romanistas cun resurtados de profetu, publicatziones de monografias e una presèntzia fitiana in sa comunidade sientìfica. In su matessi tempus s’ “Anuari” de s’Istitutu poniat artìculos de ispanistas  de totu su mundu. Belle totu sos membros suos ant viagiadu in  Europa e Àfrica dae su 1908 a su 1910 pro chircare cuntatos sientìficos chi ant aportadu 129 òperas  e abbonamentos pro intercànbiu.

In àmbitu ispagnolu, s’Istitutu at leadu parte in sa nàschida e s’isvilupu de s’ “Escuela para Estudios Arqueológicos e Históricos” de Roma, creada dae sa “Junta de Ampliación de Estudios” de Madrid, un’istitutzione chi teniat a  Josep Pijoan comente segretàriu. Sas dificultades econòmicas ant postu in discussione su progetu e Pijoan, chi teniat fintzas una situatzione personale cumplicada, si nch’est tramudadu a Canadà,  faghende petzi carchi viàgiu isporàdicu  a Catalugna. In Roma nche sunt abbarrados  pro unu pagu de tempus Francesc Martorell e Ramon d’Alòs-Moner chi, cando sunt ghirados a domo, ant traballadu pro ammaniare s’abertura de sa Biblioteca de Catalugna.

Ligàmene: https://ca.wikipedia.org/wiki/Institut_d’Estudis_Catalans

Leave a comment