Un’anàlisi tècnica de sa GSC

Cristiano Becciu

Cristiano Becciu

Robertu Bolognesi at propostu carchi emendamentu gràficu a sa LSC. A primu, b’at de ammentare una cosa elementare a chie est leghende e nde màstigat pagu:  su grafema, pro natura sua, est arbitràriu e cunventzionale. Unu signu gràficu pro rapresentare unu sonu chi nos serbit pro comunicare. Cale si siat sistema gràficu chi impreemus, in Sardigna, sende chi agatamus pronùntzias diferentes de sa matessi paràula in sas chi li narant variedades diatòpicas, at a resurtare semper che a una  manta curtza: si ti la pones in pees iscoberis sa cara, e si ti cucùgias sa conca iscoberis sos pees. Cuntentende a unu, discuntentas a un’àteru. A pàrrere meu unu sistema gràficu depet discuntentare a totus, pro chi siat “democràticu” a beru. Pro cuntentare a totus b’est giai s’IPA. Deo non so linguista, apo petzi istudiadu unu pagu de linguìstica, però mi potzo bantare de l’àere collaudada bene sa LSC, dae nessi 6 annos a como. Cando apo comintzadu a l’impreare, s’avesu gràficu meu fiat cussu de su “connotu literàriu”, cun dòpias e rapresentatzione prus serentes meda a sa faeddada mia. Deo so istadu de sos primos a renuntziare a sa soberania linguìstica e gràfica de bidda mia. So de acòrdiu chi in zonas che a s’Igresiente e a su Surcis a iscrìere in norma est matanosu. Ma pro mene chi apo faeddadu semper in otieresu no est istada una passigiada. Roberto los ischit sos fenòmenos fonèticos de sa variedade cosa mia, sos fonemas malos a nche los torrare in pabiru, sas assimilatziones, sa fonosintassi curiosa. Pro cumprèndere mègius: deo naro “pïusu” e depo iscrìere prus; “giamare/jamare” ma depo pònnere cramare, “evva” diventat erba; àvvure” est àrbore, sena leare in cunsideru mudòngios chi sunt unu pagu “estraniantes” che a fìgiu, grussu, ghetare pro “fizu”, russu e betare. Traballende in s’ufìtziu linguìsticu regionale, in su 2007, deo mi nde fia pòtzidu afutire de àteras leadas linguìsticas, contivigende·mi sa mia. Imbetzes so istadu de sos primos a impreare lèssicu “meridionale”, normalizende·lu. Penso a faeddos che inchingiare, iscarèssere, presadu, acuntèssere, isparèssere etc. Ca cando si narat chi in sa LSC su lèssicu depet èssere liberu, forsis no est craru su cuntzetu de libertade lessicale in sa norma. In s’allegadu de sa delìbera, difatis, su lèssicu patrimoniale chi, pagu prus a mancu, est a su nessi su 60% de totu su lèssicu sardu, bolet chilibradu in sas règulas de cunsonantismu e de vocalismu, bene acraridas in tabellas. Unu chilibru cun una màllia detzìdida dae sa cummissione etotu, ue su trigu/lèssicu benit coladu cun sa punna de mediare intre sas variedades. E si in su chilibru non colant formas che a oju, òciu, ogu ma petzi “ogru”, cussa paràula las depet rapresentare totus. B’at de dare atentu e de istudiare mègius sas dinàmicas etimològicas, comente sas fases diferentes de latinizatzione pro more de sas cales, so de acòrdiu a normalizare siat forru che furru, fàghere e fàere (si est beru chi benit dae *FAGERE giai sonorizadu) e gasi sighende. Meridionalizare (su lèssicu) no est su verbu prus addatu, ca si naramus chi est pretzisu a meridionalizare semus decrarende chi sa norma est “setentrionale”. Ma no est gasi e Roberto est su primu a l’àere ammìtidu e mustradu cun chircas e istùdios pretzisos. S’unica cosa de meridionalizare est s’impreu: sos de su meridione geogràficu de Sardigna depent collaudare de prus sa norma pro nd’averguare sos profetos e, mancari, signalare pecos chi si potzant currègere. Su lèssicu sardu bi depet càbere totu ma petzi si totu sa Sardigna la collàudat sa norma e non sos “setentrionales” ebbia. E lu naro deo chi nche so in cabu de susu. Est pro custu mi so proadu, male comente apo pòtzidu a averguare, de parte mia, sas propostas gràficas chi faghet Bolognesi, a bìdere si megiorant sa currispondèntzia grafema/fonema, si su de insertare àteros signos in su repertòriu grafemàticu giuat a “democraticizare”. Est un’anàlisi fata pro abèrrere sa dibata, non pro la serrare nen pro abèrrere chertos e brigas sena utilidade peruna.

1 BOLOGNESI) sa I prostetica innantis de faeddos ke “iscola” bolet bogada: non est etimologica. Duncas “iscola” est sballiadu cantu de “arrosa”.

1)Su fenòmenu de sa pròstesi de s- + cunsonante  est documentadu giai in su latinu e in belle totu sa Romània. A su chi narant is linguistas cumbinat cando una sìllaba, a pustis de mudòngios (in custu casu –ns- dae una -s-), si torrat a struturare. In Sardigna est documentada in sos testos medievales meridionales e setentrionales, a diferèntzia de sa pròstesi in dae in antis de r-. In sa carta a caràteres gregos de su 1089 (SCRIPTA CAMPIDANESA li narat Blasco Ferrer) agatamus  “ispirito” e “iscrissi”; “ispìritu” in sa Carta de s’obispu de Sueddi de su 1190-1200. Duncas si podet nàrrere chi, a manera diacrònica, sa pròstesi est rapresentativa de totu su sardu. Oe in die, in sardu meridionale, podimus intèndere “sa scola”, ma fintzas “andu a iscola”. Sa i prostètica, in meridione, paret chi siat isparèssida pro cajones de partzidura sintàtica faddida, impreende s’artìculu plurale is. Difatis s’artìculu plurale pigat una vocale paragògica in dae in antis a paràulas chi inghitzant cun vocale: is(i) cocas, is(i) ciciddas. Sa gente, chi non connoschiat règulas de partzidura sintàtica, at crèdidu chi cussa “i” esseret non sa pròstesi ma sa vocale de cumentzu de sa paràula chi sighiat . Acò chi, a su singulare, si narat finas “ikoka” e “iciciddas”. E pro motivos a s’imbesse, dae sas pronùntzias giustas “is iscalas” e “is isprigus”, sa gente pighende cussa i- de iscala e isprigu che a sa paragògica de s’artìculu plurale (comente chi esseret *isi scalas, *isi sprigus), tando nche l’at bogada e at torradu a fàghere paràulas noas chi oe resurtant sena pròstesi: “scala” e “sprigu”. Duncas, lassende sa i- prostètica in sa grafia, no est a fàghere una violèntzia gràfica, antis respetamus sa traditzione.

2 BOLOGNESI) sa E finale de verbos de sa segunda coniugatzione, cando b’est, est paragogica e bolet bogada. Tando “tennere” est sballiadu, Bi bolet “tenner”.

2) est un’arresonu de coerèntzia gràfica pro cunformare totu e tres sas coniugatziones (-are, -ere, -ire), su de iscrìere sa –e finale in sa segunda. Est beru chi in setentrione podimus intèndere, a s’ispissu, “lu devet fagher bene” (o “faghe’  bbene” in bidda, chi nos lu mustrat etotu) e no “*lu devet fàghere ‘ene”, ma b’at puru pronùntzias che a “lègere dotu (totu) s’artìculu” cun sa sonorizatzione de sa /t/ in fonètica sintàtica pro more de sa –e chi la pretzedit: no est ebbia in pasu sintàticu duncas. B’at de nàrrere finas chi, cunforma a s’etimologia, cussa –e est presente: FACERE. Su fatu chi belle totu sos verbos sardos in –ere sunt proparossìtonos, in sa pronùntzia cumbinat de los semplificare in in –er a dae in antis de cunsonante. E in prus, pro afortiare s’impreu de sa –e finale in sa segunda coniugatzione,  iscriende “bèndere”, “dèpere”, “tùndere” lis at a resurtare prus fàtzile a connòschere sos verbos de su connotu issoro, a sos chi pronùntziant ” bèndiri”, “dèpiri”, “tùndiri” chi non cun sas formas *bènder *dèper, *tùnder.

3 BOLOGNESI) sa X, in is dialetos de cabu de susu, nde leat su postu de su nessu GH. Duncas, si scriet “paxe” e non “paghe”.

3) Est lògicu chi Bolognesi est pensende a totu cuddas paràulas latinas cun oclusiva velare surda in mesu paràula (LUCE-PACE-ACINA-etc.), ca pro sas àteras bi torrat a su de 5 puntos. Sa “x” in sos documentos sardos antigos narant chi siat atestada pro sa primu borta in sa Carta de Logu (1355-1376) e paret tèngiat orìgine lìgure o pisana. Podiat inditare pro su prus una fricativa sonora (prexoni, rexoni) ma finas surda (nixuna). Ponimus de atzetare su grafema “X” pro rapresentare prus de unu fonema in totu su sardu faeddadu, de cale si siat zona, e duncas fricativa postalveolare sonora de su meridione, fricativa velare sonora de su setentrione, plosiva velare surda de sa Baronia etc. Pròpiu in meridione, ue sos acontzos diant dèpere megiorare e semplificare su sistema, custu sèberu diat resurtare su peus. Ca su grafema “X”, de custa manera, iscriende “luxe” e “faxer”, diat custrìnghere a acrarire a sos pitzinneddos de sa provìntzia de Casteddu chi “x” in sa pronùntzia a bortas est fricativa (luxe), àteras bortas est vocale (faxer: pronùntzia fàiri/fai). Est prus coerente, pro custu, a iscrìere lughe e fàghere, pro cajones nessi etimològicas (LUCE – FACERE), sena imbentare grafias chi no ant peruna traditzione. A su postu de *fàxere dia prefèrrere sa forma fàere paris cun fàghere, ca in palas b’at motivatziones etimològica chi non si podent istransire: unu * FAGERE a costàgiu de FACERE, sende chi in sos documentos meridionales de su de 13 sèculos agatamus giai “fàghiri”. Su digramma “gh” de sa LSC, chi Bolognesu cheret remplasare cun “x” e, in su de 5 puntos, cun “gu”, in cabu de susu inditat giai tres fonemas, cunforma a comente est postu in sa paràula, a printzìpiu o in mesu paràula: ghenna (“janna/gianna), ghetare (“betare”), pighet (valore fricativu). Si su sistema de “lettoscrittura” fiat giai cumplicadu non si faghet galu prus dificurtosu?

4 BOLOGNESI) Sa K sebit a representare sa velare surda cando custa est presente innantis de is vocales frontales, in is dialetos de cabu de jossu. Duncas si scriet “kistione”, “kie”, ecc. Ma faxet puru a imperare su nessu QU, ca est etimologicu e torrat cun sa grafía spanniola e frantzesa.

4) de custa manera s’annanghet a su repertòriu grafemàticu sardu un’àteru signu gràficu, chi no at tentu sorte bona. Pro sas oclusivas velares surdas, in dae in antis de vocales frontales, giai in perìodu medievale sos grafemas fiant a su nessi bator: “k”, “q” ,”c” e “ch”: “kertu”, “quimbe”, “cita”, “chi”. A impreare “k” non resorvet sos problemas però de coerèntzia in totu sa Sardigna, ca in Sarcidanu diant dèper iscrìere “kistione” e “ki” leghende “kistione” e “ci”. In pagas paràulas: unu grafema, bortas meda, e in logos medas, podet inditare duos fonemas! Cale est su megioru? Tando pro ite non lassare “chida” e “chi”, chi est semper unu grafema (digramma) pro duos fonemas? Una borta si leghet a s’italiana, che a una plosiva velare surda, un’àtera a s’ispagnola che a una africada prepalatale surda!
5 BOLOGNESI) su nessu GU representat sa velare sonora innantis de is vocales frontales, ke in frantzesu e in spanniolu, e serbit a representare sa pronuntzia de faeddos ke “pagueddeddu”–a su postu de “pagheddeddu”–”siguende”–a su postu de “sighende”–ca sa pronuntzia de sa G est uguale in totu is bariedades ki tenent sa “lenitzione”.

5) su matessi problema bidu in su puntu n.4.: a chie giuat su de insertare un’àteru digramma in su repertòriu grafemàticu si non megiorat sas cosas? Si depimus rapresentare sa lenitzione , iscriende”paguededdu” e “siguende” diat pòdere agiuare sos de meridione chi leghent “paghededdu” e “sighendi”. Però iscriende “paxe” e “paguededdu” unu de Casteddu leghet “paxi” (ficativa postalveolare) e “pagheddeddu” (fricativa velare). Ma unu baroniesu depet codificare su matessi fonema (sa plosiva velare surda /k/, ca leghet “pake” e “pakeddu”) cun duos grafemas:  “x” e “gu”!
Est a cumplicare o a illebiare su sistema?

Is cummentos sunt serrados.