“Sa vida cuada”, su romanzu chi truncat cun sa prosa antropològica in sardu

-de Giuseppe Pepe Coròngiu-

Sa vida cuada de Jubanne Piga

Sa vida cuada de Jubanne Piga

B’at una vida cuada e una connota intro cadaunu de nois. Mentres sa connota curret fitiana e pesosa, s’isconnota sèet in su liminàrgiu de su fadu. Non s’ischit si at a intrare o nono a bortulare sa domo. O si s’at a cuntentare de isconchinare in intro pro un’iscuta de dolu, amore, amargura o consolu. E posca fuire. S’issèberu est su nostru: s’oriolu chi cadaunu de nois at proadu una bia nessi.

‘Sa vida cuada’, romanzu de Jubanne Piga primu ocannu in Posada in su prémiu ‘Casteddu de sa Fae’, est una prenda noa de sa literadura in sardu chi truncat cun sa traditzione antropològica e antigòria de su contu in prosa e cunfirmat su caminu modernu, antzis post modernu, serente a àteros iscritores de sa minoria linguìstica e natzionale sarda, mescamente, intro sos bios, a Antoni Arca. Ma Piga renèsset a disinnare tretos noos galanos chi mancu si isetaiant.

Su libru, a dolu mannu, no est galu a disponimentu de totus. B’at àpidu una prima imprenta pro sas atziones de su prèmiu (torradu a pesare pro meressimentu de Roberto Tola, Diegu Corraine e Anzelu Canu) e luego, mi creo, at a èssere in libreria e s’at a pòdere presentare in paritzas biddas de Sardigna comente meresset e est pretzisu a fàghere.

IMG_5084

Contende de sas peleas de s’alter ego suo Bàrtulu Deinu, poeta e iscritore nugoresu tramudadu in Roma pro pagu tempus acumpangende unu frade malàidu, Piga nche lassat a un’ala s’idea de una Sardigna biddaresa, pastorale, autoesòtica, pro chircare una medida prus ‘normale’, ma pintada cun arte, de un’ìsula prus serente a sa realidade de cada die. Biddas, pastores, sàmbene o disamistades bi sunt su matessi in s’intritzu de su contadu, ma abbarrant in s’iscenàriu ratzionale de sa beridade a pràticu, non divenint mai logos comunes o istereòtipos de una Sardigna de bèndere in libreria o de isperiare cun sos ogros de sa ‘tipizatzione’ acadèmica o mediàtica.

Su contadu si ispinnigat mescamente in su 1984 (cun una coa agnitiva in su 2006) cando su protagonista, cojuadu e cun duos fìgios, in Roma addòbiat una pitzoca, galana e segreta, chi lu faghet innamorare. Gaita non l’iscòbiat nen chie est, nè in ue istat, nen proite sende sarda est in Roma. L’ammajat però e issu, finas cun su pessamentu noghile de traìghere a sa mugere, indeosadu, si rendet. S’amore est sìncheru e poderosu, ma addurat unu note ebbia.

Mancari su frade peoret, Bàrtolu depet torrare a Nùgoro pro chistire traballu e famìlia, sa vida connota. Sa vida cuada, disigiada, isetada abarrat in Roma cun cussa pitzoca chi istùdiat in s’universidade. Sa conca de s’òmine est unu degollu: custu amore poderosu si nche lu màndigat. Est comente unu raju de sole chi ingaddighinat chie biviat in un’intirinada pèrpere dae semper. Est una promissa de una cuntentesa manna e diferente chi ischìssiat. Unu bisu atzisadore. Su disafiu chi faghet incurbare e andare a tumbas s’òmine chi pariat sàbiu è bene sestadu, sende chi pro cussu fiat connotu ‘Mentifine’ a paranùmene.

2013-06-18_Roma_Policlinico_Gemelli

Est su frade chi depet èssere operadu e sufrit de endocardite: ma est su coro suo chi si demat. Coro e cherbeddu: sa cussèntzia est semper punghende-lu che berrina cun unu suddu sighidu, resu dae s’autore cun balentia a moda de monòlogu interiore carcu e ritmadu, a tales chi faghet pessare a cussu de James Joyce. Sas paràulas de sos diàlogos diretos sunt lestras e sena pasu. Una sestada gràfica isetende s’editzione originale li diat finas a giuare pro sa leghidura.

Cando paret chi sas cosas andent male e su frade arriscat sa morte, torrat a Roma. Ma Mateu, su carrale, si sarbat e issu podet torrare a addobiare a Gaita pro un’àteru note de consolu. Carinnos, passione, intrànnias e lebiesa. Posca tocat a seberare: vida cuada o fitiana? Arriscu o seguresa? Aventura o responsabilidade?

S’iscritura de Piga cumbinchet e est una bella proa. Sa lebiesa chi non si podet bajulare de una vida sena seguresas, ma prena de cumbinatziones, est presente in sos pessonàgios chi ambos leghent a Kundera, maistru chi non si podet non carculare in sos Annos Otanta. Dechidas sunt sas descritziones de sa vida metropolitana de sa capitale italiana, sas iscenas de amore eròticas, sos cuadros de ambiente nugoresos de tzilleris, de su ‘bumbu’ o de sos iscobiles, o de s’atragàgiu paesanu. Sos pessonàgios sunt bene definidos e belle reales. Totus sunt coerentes e medidos in su contu,, francu calicunu chi però no istrobbat s’echilìbriu de s’òpera.

Nuoro-1

S’iscritore, a bisu meu, segat a arbada acutza sa terra literària, cun unu surcu netu, sena timòria, gasi comente ischint fàghere sos de Barbàgia cando sunt imbitzados. Piga, a manera ùmile ma de gabbale (comente est s’òmine) torrat a su cabu finas de sa traditzione literària munitzipale nugoresa. Gasi comente Pascale Dessanai e sos poetas de “Su Connotu” aiant truncadu in s’Otighentos cun sa limba arcàdida, ma comuna de sa traditzione poètica, isterrende a su tempus sos versos de realismu (ma munitzipalizende sa limba), Piga torrat sulenu sulenu a unu progetu de limba comuna e natzionale, sende chi truncat, sena però gherrare cun nemos, cun calesisiat arcaismu, folklorìsmu o academismu de su mundu linguìsticu o literàriu sardu.

Nùgoro, pàtria umana e literària de Piga, poeta e intelletuale de giudu oe in Sardigna, nde balàngiat. Sa limba de su romanzu est forte e rica. Non perdet nudda de su nugoresu verdaderu chi b’est suta che raighina cuada (ma non meda a sos ogros de sos chi ischint) de un’àrbore linguìsticu chi ghetat cambos in totu s’ìsula.

Un’atu de generosidade cussu de s’iscritore nugoresu: atzetende sas normas ortogràficas de sa LSC, ponet s’iscritura sua a servìtziu de sa comunidade sarda. E no a s’imbesse comente faghent in medas chi no ant cumpresu chi s’iscritore, cando est mannu, est tando chi bogat a campu valores de una comunidade intrea, non sos suos ebbia.

Auguramus una vida cuada e connota longa pro un’òpera chi meresset de marcare una furriada de importu in s’istòria literària de sa limba sarda, finas in custos annos chi non sunt bundantes. E chi su libru potzat èssere luego a disponimentu de totus sos sardos.

Giuseppe Pepe Corongiu

 

Unu Cummentu

  1. jubannepiga says:

    Torro gràtzias mannas a Pepe Corongiu pro sa recensione sàpia e profunda chi at istrinau a custu trabballu meu ùmile, su cale, fortzis, non mèritat totu cuss’istima. però est agradèschia meda e pro mene est una punna de prus a chircare ispuntos de mezoru in sas òperas meas chi ant a bènnere: siat in sa limba che in sa sustàntzia. A mezus bìere, Pepe!

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*