Mertzeoro Murenu, Omeru de Sardigna

 – de Sarvadore Serra –

In una rassinna de sos poetas sardos prus famados  non podet mancare Mertzeoro Murenu. Nàschidu in Macumere su 3 de martzu de su  1803, mortu in sa matessi bidda, in tzircustàntzias tràgicas, su 21 de santugaine de su 1854, cun sas òperas suas nos at lassadu unu cuadru biu e poderosu de sos tempos suos.

Non fiat ricu de famìlia, su babbu e sa mama, Batista Ledda e Ànghela Murenu, petzi teniant carchi terrinu. Issu, chi si depiat nàrrere  Ledda, aiat leadu su nùmene de sa mama, Murenu, e non s’ischit de pretzisu pro ite:  calicunu narat chi fiat pro su fatu chi su babbu e sa mama non fiant cojuados, àteros narant chi fiat pro su fatu chi su babbu l’aiant arrestadu.

Sa vida sua est sinnada dae sas disauras. Cando aiat tres annos s’est ismalaidadu de pigota e s’est fatu tzurpu. Lu contat issu etotu in una poesia:

«Dae pitzinnu de tres annos,

pro mia crudele atzota,

un’infetu de pigota

sa vista mi nd’at leadu»

Su canònicu Ispanu referit chi Murenu teniat una cara niedduta, de sinnificu, espressiva e pintulinada dae sa pigota

Sete annos a pustis ant arrestadu su babbu, e  de custu òmine non si nd’at ischidu prus nudda. A pustis de custa acuntèssida  sa famìlia nch’est ruta in sa disaura,  ca nche lis ant secuestradu totu sos benes. Sos frades ant dèpidu traballare a tzeracos angenos, ma Mertzeoro no at agatadu mai unu traballu ca fiat tzurpu.

 Pro more de sa situatzione sotziale sua e de su fatu chi non bidiat, issu est abbarradu analfabeta, ma est resessidu su matessi a si fàghere una cultura andende a  missa e ascurtende sos  preigadores. Sos istudiosos chi nd’ant contadu sa vida narant chi teniat una memòria chi fiat una cosa de non pòdere crèere,  e custu l’at permissu  de aprèndere notziones medas  e otènnere  una connoschèntzia crìtica de sas acuntèssidas  istòricas  e sotziales.

Gràtzias a sa cultura sua e a sas capatzidades de improvisadore, resessiat a balangiare unu pagu de dinare inghiriende in sas biddas de Sardigna e esibendeˑsi in sas garas de poesia a bolu o cantada, duas castas  de sa poesia improvvisada  ispainadas meda in s’Ìsula. S’istile suo punghijolu e befulanu, sas temàticas tratadas, a s’ispissu moralìsticas, crìticas e apassionadas, a bias  cun unu retroterra sotziale  e polìticu, l’ant rèndidu simpàticu a gente meda, mescamente a sos prus pòveros. Sos versos suos  los ant tramandados, in antis, sa traditzione orale, pustis, sos iscritos de sos istudiosos, faghende de Murenu unu de sos poetas sardos prus connotos.

S’interessamentu apassionadu e sos atacos verbales diretos de sas poesias suas, però, l’ant fatu odiare dae tzertas pessones, e s’est fintzas pensadu chi nd’apant incausadu sa morte. Unu sero  tres òmines si sunt presentados a domo sua  narende chi los aiat mandados  su poeta Malocu  , chi lu cheriat disafiare in una gara poètica. Imbetzes nche l’ant giutu a un’ispèntumu e nche l’ant ghetadu a giosso.  Non s’ischit chie at mandadu sos mortores. Calicunu at naradu chi est istada una venga pro versos ofensivos meda. Cun “Sas isporchìtzias de Bosa” , pro nàrrere, Murenu aiat postu in mesu totu una comunidade. Ma sos versos ofensivos podiant èssere medas. Murenu,  difatis,  cumponiat poesias a rechesta,   e cun custas poesias si referiat in metàfora a pessones, a s’ispissu fèminas, chi sas costumàntzias issoro fiant iscandulosas. Pro nàrrere, in sa produtzione sua b’at Fàtziles amores de una libertina, Sa muzere brincajola, Capriciu amorosu, Pecadore, non vivas pius dormidu e,  mescamente, A una giovane libertina,  chi, a pàrrere de su canònicu Ispanu, depet èssere su cumponimentu  de su cale calicunu  at detzisu de si vengare.  In custa poesia Murenu lassat cumprèndere chi est istadu unu de sos chi ant godidu de sos costùmenes fàtziles  de sa  destinatària,  de sa cale, cun allusiones sessuales cruas, sos versos iscòviant chi, pro curpa de custu cumportamentu disordinadu, s’aiat leadu una maladia, forsis venèrea.

Ispanu, congruende su contu suo subra de su poeta, narat chi sa conca sua fiat illonghiada, e cando ant fatu s’esàmene de su cadàvere ant iscobertu chi b’aiat unu voùmene istraordinàriu de cherbeddu.

Sa poesia a bolu

S’òpera de Murenu  si ponet in unu cuntestu culturale raighinadu a forte in sa traditzione populare sarda, sa poesia a bolu, de orìgines antigas e pagu seguras, mescamente pro sa collocatzione sua in sa làcana intre su cultu e su populare. Si trataiat difatis de una traditzione basada petzi  in s’esibitzione in forma orale a improvisatzione, ma chi teniat ligàmenes craros cun sa  cultura literària de s’ Edade de mesu. Sa mètrica de sa poesia a bolu si basat,  difatis,  subra de s’otava rima, traditzione chi s’est pèrdida in sos sèculos e est supravìvida mescamente in sa  poesia populare improvisada.

In s’Otighentos  si isvilupaiat comente  gara de  improvisatzione poètica, chi bi leaiant parte unos cantos cantadores, sena unu regulamentu fissu ma cunforma a  cunventziones  chi si bidet chi teniant contu de sos usos. In su 1896, in Otieri, su poete Antoni Cubeddu at propostu unu regulamentu de sas garas chi s’est tramandadu cun pagos cambiamentos pro unu sèculu. Sa poesia estemporànea fiat fintzas una manera de espressare sa protesta sociale: s’otava est istada semper contrariada dae sos preìderos. E in sos annos trinta de su Noighentos custa forma de esibitzione at tentu unu controllu mannu dae bandas de su  fascismu.

     In sa forma sua prus comuna  sa poesia a bolu s’isvilupat  cunforma a unu cànone elaboradu comente gara de improvisatzione poètica de  unos cantos cantadores cando b’est sa festa de su santu. Sa gara la faghent in unu palcu in fases diferentes, in sas cales sos cantadores depent mustrare sa capatzidade dialètica issoro. Finas a sos  annos setanta de su Noighentos sa gara si congruiat cun sa moda, unu cumponimentu longu chi cada cantadore aiat ammaniadu  pro s’ocasione, a su sòlitu dedicadu a su santu de sa bidda.  In sos primos tempos  sa  gara previdiat unu prèmiu petzi pro su binchidore, ma pustis ant cumintzadu a pagare totu  sos bi leaiant parte. De sas cosas prus incantadoras  de custa  forma de espressione cheret mentovada sa  partetzpatzione de sa gente, chi cummentaiat e tocheddaiat sas manos a chie li pariat mègius

Sa poesia a bolu est una forma de arte chi oramai s’est pèrdida belle de su totu: s’ispainada semper prus manna  de s’italianu comente limba materna  de sas levas noas, sa cunnotatzione   de su sardu comente limba de substratu, un’interessu prus mannu pro àteras formas de espressione artìstica e de disvagu in sas festas, omologadas a un’istandard interregionale e cuntzentradas, pro su prus, in s’aspetu ispetaculare de su folclore,  e, mescamente, s’iscarsidade  de cantadores  de gabbale in sas levas noas, nch’ant giutu custa traditzione a èssere carculada semper prus pagu. Finas a sos  annos setanta, fiat normale chi in sas festas, mescamente in sas biddas minores, sos antzianos esserent andados in pratza, giughendeˑsi sa cadrea dae domo, mancari su logu esseret a largu, bastis chi aerent assìstidu a sa cantada.

S’òpera de Murenu

Sa produtzione artìstica de Mertzeoro Murenu est rapresentada dae cumponimentos chi a s’ispissu tratant fatos sotziales e polìticos, istòricos o de atualidade, chi a bias sunt contra a comunidades, pessonàgios prus o prus pagu poderosos, costumàntzias. Sas orìgines suas,  e sa fatzidade  chi issu daiat s’amparu a sas classes sotziales prus dèbiles, li sunt bartos s’apellativu de Omeru de su Màrghine .

Tancas serradas a muru

«Tancas serradas a muru

Fatas a s’aferra aferra

Si su chelu fit in terra

L’aiant serradu puru»

In mesu de sos versos prus famados, s’atribuit a Murenu  custa cuartina, chi cundennat sena apellu sa  Lege de sas tancaduras, su providimentu de su 1820 cun sus cale sos Savojas aiant istituidu sa privatizatzione e sa lotizatzione de sas terras chi non fiant sugetas a tzerachiu, faghende agabbare una traditzione seculare de impreu tzìvicu de sos terrinos. Sa lege, mentovada dae istudiosos medas comente una de sas pàginas prus lègias de s’ Istòria de Sardigna, si a un’ala torraiat cun s’esigèntzia de modernizare sa  burghesia sarda chi fiat naschende, a s’àtera at pesadu cuntierras sotziales mannas, chi nch sunt dadas in una incrudèschida dramàtica de su banditismu. Sa paternidade de sos versos de Tancas serradas a muru, a su sòlitu l’atribuint a Murenu, ma no l’ant atzertada cun seguràntzia, e su canònicu Giuanne Ispanu naraiat chi los aiat iscritos unu chi a nùmene faghiat Frantziscu Alvaru  .

Sas Isporchìtzias de Bosa

«Cantu b’at in s’inferru fogu e fàmene

E dogni patimentu illimitadu,

Una mente distinta at computadu

Chi in Bosa b’at fiagu de ledàmene!»

Sas Isporchizias de Bosa forsis est su cumponimentu prus famadu e, cunforma a una de sas ipòtesis prus difusas, su chi l’at procuradu sa morte.

Sos versos de abertura sunt, a sas beras , una premissa “diplomàtica” a una secuèntzia de cuartinas in un ue s’autore bogat a pìgiu unu repertòriu coloridu,  emblemàticu de s’avesu suo a nàrrere totu su chi cheret. Sena frenu perunu, Murenu faghet paragones brulleris (Si sos culos fint matas de arantzu – Nd’aiat sa Sardigna àpidu frutu, ammesturendeˑlos cun frases de ipocrisia befulana (Deo, cun tottu ch’apo ment’abbiza – s’animu non mi bastat chi lu conte

Una memòria chi fiat una cosa de non pòdere crèere

Una de sas resones de sas calidades de Murenu las chircant in sa memòria sua, chi nat chi fiat istraordinària. Narant chi fiat bonu a resare a s’imbesse, in rima, moende dae s’ùrtimu versu. S’ischit chi sas cunditziones suas no l’aiant permissu de  imparare a lèghere e iscrìere e sas publicatziones sunt cuncordes  narende chi fiat unu  poeta analfabeta.    Ma, a parte sas capatzidades mnemònicas, Murenu fiat una pessone ispavilla e abista, chi aprendiat cada notzione  o informatzione incuadrendeˑla in una cuntzetzione sua de s’istòria, de sa sotziedade, de sa polìtica, de sa religione.

Bibliografia

  • Melchiorre Murenu, Tutte le poesie: le più popolari composizioni del cantore cieco di Macumere – Melchiorre Murenu, a incuru de Fernando Pilia, Casteddu, Edizioni Della Torre, 1979.

  • Giovanni Spano, Canzoni popolari inedite storiche e profane in dialetto sardo centrale ossia logudorese, Casteddu, Tipografia del Commercio, 1870.

  • Raimondo Carta Raspi, Il poeta del Marghine, in S’Ischiglia, VI, nº 3, 1954, pp. 302-304.

  • AA.VV., Numero speciale su Melchiorre Murenu, in Il Convegno, VII, 9-10, 1954.

  • Francesco Pinna Piras (a incuru de ), Poesie in lingua sarda, Macumere, Puggioni Pinna, 1955.

  • Manlio Brigaglia (a incuru de ), Il meglio della grande poesia in lingua sarda, Tàtari, La Nuova Sardegna, 2003, ISBN 84-9789-071-X.

Ligàmenes:

https://it.wikipedia.org/wiki/Melchiorre_Murenu

http://www.poesias.it/poeti/murenu_melchiorre/murenu.htm

https://www.conchidortos.org/node/166

http://www.sardegnacultura.it/j/v/253?s=20448&v=2&c=2479&c1=2742&visb=&t=1

http://guide.supereva.it/lingua_sarda/interventi/2010/01/melchiorre-murenu-1803-1854

Poesia estemporanea sarda

Poesia estemporanea

Giuseppe Raga

Ottava rima

 

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*