Atìliu Deffenu, nugoresu, sindacalista revolutzionàriu, mortu in sa gherra 15-18

– de Sarvadore Serra –

Atìliu Deffenu fiat nàschidu in Nùgoro su  28 de nadale de su 1890 dae Giosepe e Giuanna Maria Sechi. Beniat dae una famìlia burghesa de orientamentu progressista (su babbu, chi teniat una butega de durches, fiat presidente de sa Sotziedade  operaja nugoresa).

A pustis de su ginnàsiu fatu in Nùgoro si nch’est tramudadu a Tàtari pro andare a su litzeu. At logradu deretu una positzione de importu in su grustu de sos giòvanos sotzialistas tataresos, chi cunsideraiant moderadas sas fortzas  de sa democratzia burghesa progressista e non podiant bajulare sa majoria  reformista de su Partidu sotzialista locale.

Deffenu no at istentadu a essire a campu comente editorialista polìticu de gabbale in su setimanale sotzialista La Via, chi fiat s’òrganu  ufitziosu de su movimentu de sos giòvanos. In sos artìculos suos, chi iscòviaiant giai  un’ideologia sindacalista revolutzionària, daiat importu mannu a sa cuntierra antimilitarista e anticlericale, denuntziende sas malesas de sa gherra polìtica e sos istentos in s’isvilupu de sa sotziedade sarda.

In custos annos est mescamente in Nùgoro chi Deffenu s’impinnat politicamente.: in s’istiu de su 1907 fundat,  in pare cun unu grustu  de istudentes nugoresos,  unu Sòtziu sotzialista cun sa punna de mòvere sas abbas firmas de sa polìtica  e de fàghere  propaganda e proselitismu cun sos massàrgios  e sos pastores de su fùrriu. Comente organizatzione, s’esperimentu  andat male a beru. Però su cuntatu cun sas zonas internas est fundamentale pro Deffenu, ca irrichit su cuntributu suo  a sa  “chistione sarda”.

In su 1908 s’est marcadu a sa facultade de lege de s’universidade de Pisa. In ie at astrintu  ligàmenes polìticos fortes cun sos anàrchicos  Pietro Gori e Luigi Fabbri, e at maturadu cun una cussèntzia prus manna s’adesione sua a su sindacalismu revolutzionàriu. Sas  collaboratziones cun su giornale Gioventù libertaria de su “Fascio socialista anarchico” de Roma, cun su fògiu anàrchicu Il Pensiero e cun su periòdicu ghiadu dae Paolo Orano La Lupa, cun artìculos chi faeddaiant mescamente de sa Sardigna, l’ant dadu s’ocasione  de refinare s’anàlisi subra de sos problemas de sa terra nostra, fintzas tenende contu de sas esperièntzias culturales e polìticas noas  de Pisa.

Cando recuiat a Nùgoro proaiat, sena otènnere resurtados mannos, a fàghere propaganda in sos bighinados pòveros de sa tzitade  e in sas biddas de su fùrriu. Sa radicalizatzione  de sas positziones polìticas suas  in intro de su movimentu operaju, contràrias a su partidu comente istitutzione (“pro mene non b’at àteru sotzialismu – at a iscrìere in su mese de abrile de su  1911 – in foras de su chi si isvilupat  e si gherrat  in intro  de sas  organizatziones operajas”) s’est espressada in manera prena in su  1910, cando est recuidu a  Tàtari  e at torradu a cumintzare pro unu pagu de tempus  a gherrare in su movimentu sindacale cun sos cumpàngios massimalistas de su Sòtziu giovanile sotzialista. Fintzas sos iscritos de custu tempus cunfirmant  s’adesione prena  de Defenu a s’ala prus  estrema de su sotzialismu libertàriu.

Sa pesada de sa gherra in Lìbia l’at cumbintu a s’impinnare politicamente in sas ideas  patzifistas e antimperialistas e a denuntziare “s’ispèntunu  terrorosu in ue s’isbèliu patriotardu, s’imbreaghera natzionalìstica ant fatu afogare s’ànima de su  pòpulu italianu, e de su proletariadu etotu, a su cale paret chi no apant fatu bene 30 annos de prèigas revolutzionàrias, sindacalistas, anàrchicas, democràticas”. Sa partetziptzione sua a sas manifestatziones  contra a sa gherra est andada in pare cun su  progetu de su primu nùmeru de unu giornale – chi pustis no l’ant a publicare –  cun su tìtulu La Comune, dedicadu “a sa luta contra a  sa gherra e sa reatzione”.

In s’ìnteri fiat traballende a un’istùdiu chi no at publicadu mai, subra de sa teoria de su  balore- traballu in Marx e in su matessi tempus a sa  tesi de  làurea subra de sa teoria marxista de sa cuntzentratzione capitalista, cun sa cale s’est laureadu  in s’agabbu de su 1912.

Sa recuida a Nùgoro, chi a issu no l’agradaiat  ca cunsideraiat “sa vida de Nùgoro miserina, bòida, anneulada, vida provintziale”, l’at obligadu a sèberos segundàrios in su traballu de giornalista (at atzetadu de fàghere su currispondente dae   Sardigna pro Il Giornale d’Italia) e in s’atividade polìtica (in cussu tempus s’est interessadu de s’organizatzione sindacale de sos minadores de Lùvula e at leadu parte in sa  protesta de sos  pastores e massàrgios de Orune, chi fiant contra a su manìgiu de sas terras cumonales e cheriant a las partzire cun totu sa gente).

In sas votatziones istatales de su  1913 Deffenu,  mancari no esseret candidadu, at fatu – pròpiu pro s’importàntzia polìtica de cussas eletziones – una  propaganda ativa, faghende parlatas  antimilitaristas e contra a su guvernu. Ma est istada mescamente sa batalla  antiprotetzionista chi l’at impinnadu, fintzas pro su chi pertocat  s’elaboratzione teorica. In custa  fase s’est acurtziadu  a su meridionalismu democràticu de Salvemini e de De Viti De Marco, pro more  de sas  currispondèntzias  de custu  movimentu de opinione cun su  sindacalismu revolutzionàriu, est a nàrrere pro more de sa sensibilidade meridionalìstica comuna e de su refudu assolutu de sa polìtica protetzionìstica de s’ Istadu  chi fiat gasi dannàrgia  pro  s’economia meridionale. Cun sa batalla liberista, sa Sardigna aiat àpidu dèpidu pònnere, a pàrrere de Deffenu, sos presupostos pro “sa renàschida econòmica e sotziale sua”. Sa cuntierra contra a su protetzionismu, chi at tentu meda logu in sos giornales sardos, at agatadu in Deffenu, in pare cun Nicolò Fancello, segretàriu de su “Comitato nazionale di propaganda e d’azione a favore del Mezzogiorno”, s’amparadore prus testorrudu e mentifine.

In su mese de abrile de su 1913 Deffenu e Fancello ant fatu nàschere unu Grupu de atzione pro sos interessos de sa Sardigna, chi b’ant aderidu sas individualidades prus de importu de s’intelletualidade e de sa polìtica. In su manifestu publicadu dae su Grupu in cussa ocasione  b’aiat iscritu chi “su de nche bogare su protetzionismu est sa cunditzione chi non si nde podet fàghere a mancu,  si si cheret fàghere crèschere s’economia de sa Sardigna”.

Ma in su matessi tempus Deffenu s’est impinnadu fintzas in su campu culturale. In s’agabbu de su  1913 at disinnadu una revista  regionale (in s’idea sua sa revista, chi si depiat nàrrere “Sardegna”, si proponiat  “de espònnere a su pùblicu prus mannu  sos problemas sardos prus importantes – chi pertocaiant s’economia, s’arte, sa literadura, sa polìtica – e gherrare pro agatare unu remèdiu”).

“Sardegna”, chi b’at essidu bator nùmeros ebbia dae ghennàrgiu  a làmpadas de su 1914, est de seguru su produtu prus interessante de sa publitzìstica  sarda de s’època liberale: a fùrriu suo, mancari cun dificurtades mannas  e peleas organizativas, Deffenu est resessidu a collire sas mègius  energias intelletuales sardas; ma, prus de totu, n’at fatu un’istrumentu importante de anàlisi  de sa sotziedade sarda. Si si lassant a un’ala sas setziones literàrias  e artìsticas – chi presentant, pro su prus, cuntenutos metzanos e provintziales – Sardegna est sa  sede in ue sas arresonadas polìticas  subra de sa chistione sarda leant sos tonos prus elevados, e dae ue essint a campu sas propostas politicamente prus abbistas pro sa  solutzione de su  problema sardu e meridionale. Sa  chistione meridionale, e sarda, cheriat solutzionada – a pàrrere de  Deffenu e de sa revista sua – in su cuntestu prus  generale de sa  polìtica de s’Istadu italianu, su cale depiat lassare a un’ala sa lìnia improdutiva de sos providimentos ispetziales e si depiat dare una polìtica econòmica globale e  echilibrada, a manera de nche superare sas diferèntzias regionales istòricas e sa chi issu li naraiat “disunidade natzionale”. Ma pro  promòvere sa crèschida sotziale e econòmica de s’ìsula bi cheriat chi  sa Sardigna s’esseret evòlvida cunforma a sos grados normales  de s’isvilupu  capitalìsticu sighidos istoricamente dae sas  regiones avantzadas.

In s’agabbu de su 1913 si nch’est tramudadu a Milanu pro fàghere s’avocadu. In su mese de maju de su 1914 s’est fatu  legale de s’ “Unione sindacale italiana”, afortende sos ligàmenes suos  cun su grustu  de sos sindacalistas revolutzionàrios milanesos. Cando s’est pesada sa gherra s’est postu a s’ala de sos  interventistas, iscriende in artìculos medas, in su Popolo d’Italia, in sa Avanguardia de Milanu e in s’Internazionale de Parma, chi cussa gherra fiat netzessària  “in nùmene  de sa tzivilidade  europea e de su venidore  de sa  classe operaja”. In su mese de santugaine at fundadu cun A. De Ambris, M. Bianchi, F. Corridoni, T. Masotti e àteros  su “Comitato dei fasci di azione interventista rivoluzionaria”, intrende deretu in su Comitadu tzentrale. S’istòricu  Sarvadore Sechi l’at atribuidu  sa paternidade de su manifestu Ai Lavoratori d’Italia, chi in antis si pensaiat chi l’aeret iscritu  Mussolini.

A pustis chi s’Itàlia est intrada in gherra at proadu a s’arrolare comente ufitziale, ma,  siat ca non teniat unu fìsicu bonu, sia pro more de s’atividade polìtica sua, l’ant iscartadu e nche l’ant mandadu a Sardigna  comente sordadu ordinàriu, e controllendeˑlu puru. Pustis est  resessidu a frecuentare s’iscola pro alunnos ufitziales, e in su mese de austu de su  1917  l’ant imbiadu in zona de gherra. In su mese de martzu de su  1918  l’ant incarrigadu de sa propaganda  in sa  brigada tataresa.

In custu incàrrigu at tentu manera de iscrìere relatas  e istrutziones subra de sa casta de propaganda de fàghere cun sos sordados sardos: in sustàntzia, ponende in craru su valore nou a beru, si non revolutzionàriu, in su pranu polìticu e sotziale, de sa partetzipatzione a sa gherra in su matessi repartu de sas massas populares sardas, at postu sas premissas teòricas, cun s’anàlisi sua antetzipadora, de sa chi at a èssere in Sardigna sa realidade su movimentu  de sos  ex cumbatentes e de su Partidu sardu de atzione.

Cando fiat a sas bistas sa batalla de su Piave, issu at renuntziadu a sa lissèntzia e at pedidu de leare parte  in sas atziones bèllicas. Su sèighi de làmpadas de su  1918 est essidu in esploratzione cun sos sordados de su plotone suo;  ma sos inimigos los ant inghiriados e issu at pèrdidu sa vida.

Bibliografia: Roma, Arch. centr. dello Stato, Ministero dell’Interno, Direzione generale di Pubblica Sicurezza, Casellario politico centrale, fascicolo Deffenu Attilio; Nùgoro, Arch. Deffenu (collidu anco sa famìlia sua); A. Deffenu, Epistolario 19071918, a incuru de  M. Ciusa Romagna, Casteddu 1972; A. De Ambris, Corridoni, Piacenza 1922, ad Ind.; C. Bellieni, A. D. e il socialismo in Sardegna, Casteddu 1925; T. Masotti, A. D., in Celebrazioni sarde. 227 ott. 1937, Urbino 1937; L. Del Piano, A. D. e la rivistaSardegna“, Casteddu 1963; S. Sechi, Dopoguerra e fascismo in Sardegna, Torinu 1969, ad Ind.; G. M. Cherchi, La collabor. di A. D. al settimanale socialistaLa Via” (19071908), in Movimento operaio e socialista, XXI (1975), 1-2, pp. 141-54; Sardegna. La rivista di A. D., a incuru de  M. Brigaglia, Casteddu 1976; F. Manconi, Il PSI in Sardegna dalle origini alla grande guerra, in F. Manconi-G. Melis G. Pisu, Storia dei Partiti Popolari in Sardegna (18901926), Roma 1977, ad Ind.; M. Brigaglia, La classe dirigente a Sassari da Giolitti a Mussolini, Casteddu 1979. ad Ind.

Ligàmenes: http://www.treccani.it/enciclopedia/attilio-deffenu_(Dizionario-Biografico)/

https://it.wikipedia.org/wiki/Attilio_Deffenu

http://www.cuoredellasardegna.it/distrettoculturaledelnuorese/it/attrattori/personaggi/personaggio/Attilio-Deffenu/?type=ext

http://www.elevamentealcubo.it/crocedipiave/AttilioDeffenu.htm

https://www.google.it/search?q=attilio+deffenu&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ved=2ahUKEwim2aX51vndAhVRzqQKHVoPCsYQsAR6BAgEEAE&biw=1366&bih=654

http://www.deffenu.gov.it/materiale-su-attilio-deffenu.html

http://www.sardegnadigitallibrary.it/index.php?xsl=626&id=205401

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*