Sa chistione de sa limba italiana

Cun “questione della lingua” (chistione de sa limba) si inditat  una cuntierra de  caràtere sotziale in campu literàriu, chi at tentu  sa fase sua prus treulada in su cumintzu de su 500, e chi at duradu finas a Alessandro Manzoni e prus in gasi. Pertocaiat su problema de cale limba  impitare in sa  penìsula italiana.

Dae su De vulgari eloquentia de Dante a su  dibàtidu de su Chimbighentos

Su dibàtidu cumintzat  cun  su  De Vulgari Eloquentia de Dante, in ue issu leat in cunsideru sa teoria, tando atzetada dae totus, de sa monogènesi de  sas limbas  de su mundu (chi nat chi beniant  dae s’idioma de Adamu: s’ebràicu, sa  limba de sas Iscrituras Sacras) e identificat sa limba vulgare  cun s’isvilupu de sas variedades plebeas locales chi si faeddaiant in antigòriu a pustis de sa Turre de  Babele,  cando Deus aiat punidu sos òmines faghende a manera chi sas limbas s’esserent diferentziadas. Su  latinu, limba de impreu internatzionale, chi tando si impitaiat a su sòlitu in sas iscrituras e in sos discursos ufitziales, Dante lu definit comente “gramatica”  pro antonomasia, est a nàrrere limba cunventzionale creada in manera artifitziale e perfeta. Belle gasi  su  vulgare de Italia, partzidu  in trèighi dialetos printzipales, aiat merèssidu, gràtzias  a s’ Iscola poètica sitziliana, de s’elevare a s’impreu iscritu. Abbarraiat abertu, però, su  problema de sa cunformatzione de cuddu vulgare illustre chi, a pàrrere de Dante, diat àere dèvidu bogare profetu dae su cuncursu  de  totu  sos dialetos de Itàlia.

Est interessante a osservare chi Dante, in s’òpera literària sua, no at proadu a “imbentare” unu vulgare panitalianu, ma  at impitadu su fiorentinu nadiu, mancari  critichende a livellu teòricu su toscanu: “… si tuscanas examinemus loquelas … non restat in dubio quin aliud sit vulgare quod querimus quam quod actingit populus Tuscanorum“, est a nàrrere,  “si esaminamus  sos faeddos toscanos… non b’at duda  chi àteru  siat  su  vulgare chi  semus chirchende  a cunfrontu  de su  dae ue umpret  su  pòpulu  toscanu.”

Si podent mentovare, in mesu de sos elementos  non panitalianos de su  fiorentinu de cussu  tempus:

  • su cunditzionale de  tipu canterei a cunfrontu  de cantaria
  • sa prima pessone de su  presente indicativu unificada cun su cungiuntivu: parliamo, viviamo, finiamo (< -eamus, etc..), a cunfrontu  de s’analògicu: *parlamo, *vivemo, *finimo (< –amus,  e totu gasi).

Belle gasi, in su Batoschentos s’est pèrdidu s’ammentu de su  De Vulgari, chi supraviviat in   esemplares pagos a beru. Cando in su  1529  Giangiorgio Trissino l’at torradu a propònnere in una tradutzione sua, in medas ant naradu chi Dante non diat àere  mai pòtzidu iscrìere custa òpera, e ant incurpadu  a Trissino de mistificatzione. In s’ìnteri sa chistione si fiat torrada a abèrrere e si fiat isvilupada in àteras àndelas, gràtzias a s’afirmatzione de su vulgare toscanu. Pro s’issèberu de sa limba de impreare in sa penìsula italiana si fiant cumintzende  a formare tre currentes, chi cadauna proponiat  unu vulgare diferente:  

  • sa currente “cortesana” susteniat chi si deviat impitare sa limba faeddada in sas cortes
  • sa corrente “fiorentina” susteniat chi si deviat impitare su vulgare fiorentinu de Dante, Petrarca e Boccaccio
  • sa currente “arcaizante” susteniat chi si deviant leare sas paràulas prus elegantes dae sos vulgares diferentes

Durante s’Umanèsimu sa chistione de sa limba s’est fata prus treulada, finas pro more de sa nàschida de s’istampa, chi rendiat netzessària, est craru, una norma coerente e omogènea a livellu natzionale. In cussu tempus Venezia fiat sa capitale europea de s’editoria, in cuntierra con Firenze. Est istadu pròpiu in custas duas tzitdades chi sunt nàschidas  sas duas iscolas de pessamentu prus mannas, vèneta e toscana: sa prima afirmaiat su predomìniu suo a livellu europeu in s’editoria e duncas in sa comunicatzione, sa segunda revindicaiat sa tzitadinàntzia de sos literados mannos trasformadores de sa limba (Dante, Petrarca, Boccaccio). Semper  a su modellu fiorentinu, ma a cussu contemporàneu, si ispiraiat sa positzione espressada dae Niccolò Machiavelli in su  Discorso o dialogo intorno alla nostra lingua.

S’afirmatzione de su modellu bembianu

Unu puntu de furriada lu rapresent  sa publicatzione de sas  Prose della volgar lingua de  Pietro Bembo, chi,  mancari venetzianu de nàschida, proponet comente limba su toscanu de su Treghentos, limba literària pro etzellèntzia, puntu de comunicatzione intre sos autores de su tempus   coladu e sa posteridade. In su de tres libros  de su tratadu suo iscriet pròpiu una gramàtica de su toscanu literàriu, fundadu in manera essentziale in s’impreu  de sos autores mannos de su  Treghentos: Dante, ma mescamente Boccaccio e Petrarca, chi  Bembo nde possediat, in mesu de s’àteru, s’autògrafu de su Canzoniere.

Sa chistione at tentu un’essida cun s’afirmatzione de su modellu bembianu, e duncas cun sa cunsacratzione de sa limba literària toscana. A Dante nche l’ant bogadu dae su cànone de sos autores chi faghiant testu in contu de limba ca  su lèssicu suo fiat prus ricu e prus pagu aplicàbile; issu, in prus, impitaiat vocàbulos como de gradu artu, como de gradu bassu (s’ischit chi in sa Divina Commedia b’est, pro nàrrere, sa paràula “cul”).

Su dibàtidu in su Setighentos e in s’Otighentos

Su dibàtidu subra de sa chistione de sa limba non b’est in su  sec. 16 ebbia, ma sighit finas a su Noighentos, cun mamentos de briosidade particulare in su  Setighentos illuminista e in s’Otighentos, mescamente in su cumintzu de su sèculu, e a pustis de s’unificatzione polìtica italiana, cando Manzoni pùblicat sa Relatzione chi l’aiat pedidu su ministru de s’Istrutzione Broglio, in ue cussigiat mètodos e ainas pro unificare sa limba in su Rennu nàschidu dae pagu (Alessandro Manzoni. Dell’unità della lingua e dei mezzi di diffonderla – Edizione critica del ms. Varia 30 della Biblioteca Reale di Torino a cura di C. Marazzini e L. Maconi, con due note di G. Giacobello Bernard e F. Malaguzzi (Imago – Società Dante Alighieri).). Custu interventu de Manzoni at torradu a allùere su dibàtidu, chi at sighidu cun su linguista G.I. Ascoli, e cun su filòsofu B. Croce.

———————————————————————————–

Su restu est istòria de oe. S’italianu paret chi apat pèrdidu s’impèllida propulsiva sua. Non si rennovat boghende a campu neologismos, non faghet su traballu terminòlogicu chi faghent àteras limbas pro inditare cosas noas, e collit anglitzismos in manera acrìtica, a manu prena e belle sena filtru. Non s’ispàinat in foras de Itàlia. Sufrit un’atacu multitzèntricu, a un’ala dae sas limbas de impreu internatzionale –  in primis s’inglesu -,  a s’àtera,  dae sas limbas de minoria comente, pro nàrrere, su sardu,  e dae sos dialetos italianos minorizados, comente, pro nàrrere, su vènetu. Sena contare sos idiomas faeddados dae sos immigrados. Ùnicu collante, sa màchina istatale chi l’imponet comente limba de sa burocratzia e de sos mèdios de comunicatzone de massa.  

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*