Su Coordinamentu pro su Sardu Ufitziale at analizadu su testu de sa proposta de lege n°167 e inoghe iscòbiat totu sas trassas chi bi sunt iscritas pro favorèssere sa dialetizatzione de sa limba sarda in iscola e cunfùndere sa politica linguistica cun su folklore.
Est unu disinnu coerente cun sas ideas e sas fortzas chi in intro e in fora de su Cussìgiu Regionale ant dae annos postu in mìria s’istandardizatzione de sa limba sarda e chi cherent torrare a sa polìtica de sas variantes (chi sunt sos dialetos) chi andat bene a sos poderios dominantes italianistas ca no istrobbat nen sas rendas de positzione nen s’italianismu dominante. S’innimigu beru de custa gente est su sardu ufitziale e normale e non lu cherent.
Pro issos sas limba sarda depet abarrare partzida, tribale, barbarica, clanìstica e depet agatare sas resones suas in intro de sa “cultura sarda” chi diat essere comente a nàrrere su folclore, sa poesia e s’antropologia. Custa mirada de sa limba est cumpartzida in intro de ambientes chi pensant de fàghere parte de su movimentu linguìsticu e pro custu est dannàrgia, ca arriscat de colare ponende sa paràula fine a totu sas isperas de renaschida de sa limba nostra.
PRIMA MANU DE RELATZIONE SUBRA DE SA PROPOSTA DE LEGE 167
Sa proposta de lege 167 subra de s’insinnamentu de sa limba sarda in iscola, presentada in su Cussìgiu regionale, est inùtile, dannàrgia, discutìbile comente tècnica e isballiada dae su puntu de vista culturale. Su giudìtziu polìticu at a bènnere dae sesi, si si cheret incaminare unu cunfrontu chi a beru bi nd’at bisòngiu cando essint a campu atos legislativos de custa casta.
Tantu pro cumintzare, a sos efetos pràticos, tocat a nàrrere chi s’atu normativu, primu firmatàriu su cussigeri Pàule Zedda, diat èssere inùtile, si l’aprovant, ca sa lege statale chi règulat e lìmitat s’insinnamentu de su sardu in iscola b’est giai e est sa n. 482 de su 1999, giai aplicada e connota. Sa Corte Costitutzionale (cun tortu o cun resone) prus de una bia at postu in craru chi sas Regiones (fintzas a istatutu ispetziale) chi non tenent sa cumpetèntzia subra de sa minorias linguìsticas posta in s’istatutu, non podent legiferare subra de s’insinnamentu ca diant andare contra a su printzìpiu de s’autonomia iscolàstica e a sa cumpetèntzia istatale esclusiva in matèria.
Pro ite a legiferare, tando? Su chi sa Regione podet fàghere est petzi (rispetende s’art. 4 de sa lege 482) a s’ocupare de particulares segundàrios e a pònnere resursas a disponimentu (ca s’Istadu ipòcrita non faghet investimentos) a tales chi sas iscolas, sena chi nemos las òblighet, podant insinnare su sardu in iscola in s’oràriu curriculare, est a nàrrere in s’oràriu ufitziale de mangianu.
A sas beras, sa Regione aiat giai provìdidu a fàghere custa cosa, cun una normighedda in intro de sa omnibus 3 de su 2009 e, pustis, cun àteras normas fintzas a s’ùrtima in sa finantziària de su 2015.
Ite est custu peleare pro aprovare una lege pletòrica chi sos cuntenutos suos nche los podiant rimandare (ca sunt particulares aplicativos) a sos atos amministrativos internos de sa Regione, istransende, in custa manera, su perìgulu de impugnativas e sentèntzias tumbales dae bandas de s’Istadu?
Su dannu prus mannu chi podet essire dae custa initziativa est pròpiu s’interessamentu de su Guvernu e de sa Corte costitutzionale chi, in mancàntzia de interventos subra de s’istatutu (sas normas de atuatzione aprovadas dae pagu non dant cumpetèntzias significativas a sa Regione in matèria iscolàstica), podet, cun carchi sentèntzia cassante, pònnere a beru in dificultade s’autonomia sarda in sa pràtica de unu deretu sacrusantu. E a lu negare fintzas pro su tempus venidore (est giai capitadu in sos annos 80 e 90 chi, a propostas velleitàrias, ant rispostu cun cungiaduras prus rìghidas).
B’at, però, intentziones chi non si ponent in mustra (chi sos prus espertos nd’intendent s’arrastu) chi diant pòdere àere ispintu sos pomotores de sa lege a fàghere custu atu e chi abbarrant sas motivatziones prus fortes pro fàghere aprovare unu providimentu de custa casta. S’idea cuada diat èssere a isterilizare sa limba istandard ufitziale Limba Sarda Comuna, sa dialetizatzione sua in “variantes” o faeddos de apartenèntzia o dialetos locales, su recùperu de sa cultura folclorìstica veiculada in italianu, s’amparu finantziàriu a sos amigos de su folclore, sa creatzione de organismos.
Tocat a ammentare, pro dovere de crònaca, chi su primu firmatàriu, espertu de espressiones poèticas orales, est autore, paris cun s’acadèmicu Blasco Ferrer, de una proposta, ratificada in manera inopinada dae sa provìntzia de Casteddu in su 2011 (mancati non tèngiat perunu valore legale), de ischirriòngiu de su sardu ufitziale in duos truncones: campidanesu e logudoresu. Sa proposta est istada a sa base de un’ideologia linguìstica chi, in nùmene suo, in sos ùrtimos annos, ant fatu una gherra intollerante e radicale contra a s’unitariedade de su sistema linguìsticu sardu.
Su dispostu cumbinadu de custu brou culturale polèmicu cun cumpetèntzias tècnicas non verificadas, at fatu nàschere unu testu chi cheret totu cambiadu e torradu a iscrìere pro istransire su perìgulu chi un’iniziativa propagandìstica e cun segundos fines podat fàghere dannos chi non b’at remèdiu a sa polìtica linguìstica de sas dècadas venidoras.
Su primu errore tècnicu est pròpiu su de intervènnere in su cadàvere de sa lege regionale 26 de su 1997, unu providimentu normativu istòricu, ma profundamente “culturalista e patrimonialista”, no adatu a sa promotzione linguìstica. Totus ant naradu pro 10 annos chi fiat superadu e como, imbetzes, sunt proende a lu rianimare. Sa 26, infatis, est su produtu de unu modellu identitàriu fundadu in sa “cultura sarda” veiculada in italianu, a curtzu meda a su folclore e a s’idea de una cultura osservada dae sas classes dominadoras italòfonas.
Est capitadu, infatis, in custas dècadas, chi s’inimigu de sa limba “normale” de sa natzione sarda no est sa cultura globale e internatzionale, ma custu passatismu regionale in ue su sardu tenet una parte petzi “nomenclatòria”, “decorativa” e, semper e cando, marginale.
Sas normas noas, intrende in custu intritzu, non torrant, ma, antzis, andant contra a sas betzas, e prodùint contraditzione giurìdica, creende difultades interpretativas e aplicatziones dòpias intre limba e cultura chi ant a fàghere prus difìtzile su cunsighimentu de sos obietivos si in casu l’aprovant.
ESÀMENE DE S’ARTICULADU PROPOSTU
In custa prospetiva, sos artìculos 1, 2 e 4 (su comma 2 l’ant copiadu dae una delìbera de propostas de normas de atuatzione de Cappellacci) de sa proposta sunt pròpiu pleonàsticos, no nche bogant ne agiunghent nudda a sa legislatzione in matèria.
In s’artìculu 3, imbetzes, cumintzant sos problemas de natura tècnicu-giurìdica. Faeddant, infatis, de s’Osservatòriu, organismu collegiale fintzas a como unu de sos prus diàfanos de s’istòria de s’Autonomia, chi li dant incàrrigos de monitoràgiu (giai presentes in sa 26) e de “supervisione”. Ite est custu cuntzetu in s’ordinamentu amministrativu regionale est unu mistèriu. Sigomente sa responsabilidade de sos atos est dirigentziale e su controllu de custos atos non si podet cunfiare, de seguru, a un’organismu de consulentes o espertos. In prus, su controllu lu cunfiant a sa parte polìtica, est a nàrrere s’assessore e su cussìgiu regionale. A si imaginare espertos de limba sarda chi “supervisionant” (?!) sos atos amministrativos o polìticos (o sas atividades) est petzi fantasièntzia burocràtica.
Ma non s’arressant in cue. S’Osservatòriu non solu diat dèvere supervisionare, ma non si diat dèvere, a pàrrere de sos legisladores noeddos, limitare a sa Regione. Su comma 1 faeddat, infatis, de “supervisione e de monitoràgiu de s’atividade fata dae sas istitutziones in s’atuazione de custa lege”; diat èssere chi un’ organismu regionale (formadu, in prus, dae tècnicos de nòmina polìtica) diat pòdere nàrrere sa sua in mèritu a su chi faghent o non faghent, o comente lu faghent, sas autonomias iscolàsticas o sa Diretzione Iscolàstica de su ministèriu in Sardigna o s’Universidade.
Cun s’artìculu 5 si intrat in su coro de sa formatzione. A pustis de unu refusu formale minore (su comma 1 lu ponent duas bias), sos primos duos commas torrant a pònnere, sustantzialmente, su chi est giai presente in s’ordinamentu. Su comma 3, imbetzes, pintat un’agiudu de sa regione, tortinadu e contraditòriu, a progetos formativos de “limba e cultura sarda”, chi diant dèvere èssere finalizados a s’insinnamentu veiculare e curriculare (cunforma a sas leges regionales chi lu permitent giai), ma limitadu a sas matèrias antigòrias de sa lege 26, cun s’agiunta de “sa poesia de traditzione orale e s’improvisatzione poètica”.
Duncas, si non semus cumprendende male, sa formatzione (o e s’insinnamentu?) pro dotzentes e espertos de s’iscola materna o elementare (sa lege est riservada a issos in prima aplicatzione) diat dèvere interessare sas matèrias “culturales” betzas de sa 26 comente deretu o istòria de s’arte o traditzione orale, pròpiu gasi. Pro prassi giurìdicu-amministrativa, paret de cumprèndere chi sas matèrias no elencadas comente, pro nàrrere, didàtica, linguìstica e gramàtica, informàtica o religione o àteras, siant esclusas. Totus matèrias chi faghent parte de su currìculu e non si cumprendet pro ite nche las ant lassadas in foras.
S’assurdu est chi, ponende in fatu a custu elencu, sa formatzione (o insinnamentu cheriant nàrrere?) de sa e subra de sa limba sarda, chi est s’ogetu de sa lege, non si diat dèvere fàghere, ca est prevìdida in s’elencu escludente sa “literadura sarda” ebbia (chi non s’ischit si est cussa in sardu o in italianu).
In prus, s’inserimentu de un’inditu gasi forte subra de sa poesia improvisada cheret evitadu in unu testu de lege generale e est unu minimòngiu de istile pro agiuare sos amigos de su folclore. In prus, non servit a nudda a elencare sas matèrias in sa lege: bastaiat a iscrìere “matèrias de su currìculu” e, pustis, a las detalliare in sos atos de programatzione (ma in custa manera, est craru, non si podiat pònnere in evidèntzia sa poesia orale chi paret chi siat fundamentale in sa visione de su proponente prus de sa limba etotu).
Su comma 4 si riferit in manera fidele a sa previsione de sa 482 subra de s’optzione de sos babbos e de sas mamas e introduit su disponimentu chi “S’optzione espressada est vàlida pro sa durada de totu su tziclu iscolàsticu”. Norma non prevìdida dae sa lege istatale e, duncas, fua a dae in antis chi arriscat de èssere botzada dae sa Consulta.
Su comma 5 est torra una cosa in prus e torrat a pònnere sa distintzione intre resursas umanas internas e esternas chi, normalmente, si impitant dae su 2009 in s’insinnamentu de su sardu gràtzias a sa lege 3 e a sas chi sunt bènnidas a pustis. Ma, a dolu mannu, definit sos espertos esternos “dotzentes”, definitzione chi diat pòdere èssere in arriscu ca no b’est sa classe de cuncursu pro s’insinnamentu de su sardu. Issos pro sa legislatzione sunt petzi “espertos esternos” chi pro operare in àula, infatis, tenent bisòngiu de sa presèntzia de su dotzente de rolu de sa matèria curriculare in ogetu. E podent operare petzi cun sa presèntzia in àula de su titulare. Sa matessi problemàtica in arriscu de impugnativa b’est pro su registru de custos “dotzentes-espertos”.
Cun su comma 6 si proponet chi “s’insinnamentu orale de sa limba sarda si pràticat moende dae su faeddu de sa comunidade de apartenèntzia” e est una de sas partes prus cuntierrosas. Pro cumintzare, ca est s’istitutzione iscolàstica, in s’autonomia sua, chi diat dèvere detzìdere su mètodu e sa calidade de s’insinnamentu e non creo chi sa Regione (cale chi siat s’indiritzu suo) podat èssere impositiva subra de custa cosa.
Pustis, non si cumprendet pro ite si devet pretzisare una cosa iscontada (cunsiderada sa situatzione sotziulinguìstica de sa Sardigna) si non cun s’idea de pònnere in craru in manera matzonina sos lìmites a sa difusione de s’istandard linguìsticu ufitziale regionale. In prus, custu artìculu, si l’aprovant, diat implicare dificultades pro isseberare sos espertos, chi diant dèvere èssere totus de su logu de apartenèntzia in ue insinnant. Issos non diant pòdere girare liberamente, pro insinnare, in su territòriu de sa minoria linguìstica.
In prus, si sos iscolanos non faeddant peruna forma de sardu, a si diat dèvere mòere semper dae su “faeddu” de sa comunidade de apartenèntzia? E chie definit su faeddu de apartenèntzia? E in sos tzentros urbanos in ue sos babbos e sas mamas benint dae logos diferentes e tenent faeddos diferentes?
Si tratat de un’assurdidade chi benit dae sa pagu connoschèntzia in matèria de minorias linguìsticas. Un’indiritzu legislativu de custa casta, imbetzes, diat cunfèrrere a su sardu un’istigma normativu de “dialetu”, de campanilismu e de partzimentu folclòricu de fatu e de deretu. Custa situatzione nde diat indebilitare su prestìgiu, diat rèndere sa didàtica impossìbile e nche diat giùghere a unu fallimentu totale e a una presèntzia petzi nominale e folclorìstica de su sardu in iscola. Non diat èssere una limba normale, comente sas àteras, e duncas sos iscolanos diant retzepire custu messàgiu in negativu.
Pro custa matessi resone est dannàrgiu a beru su reintroduimentu in su comma 7 de sos laboratòrios extra oràriu curriculare cun riferimentu particulare a s’aspetu “lùdicu e creativu”. In su tempus coladu est istada una forma de interventu chi est degenerada in su folclore e in atividades traditzionales e manuales. Sa limba insinnada in foras de su currìculu e de sa normalidade de sas àteras limbas est pertzepida deretu comente atzessòria e inferiore. Sa lege 3/2009, e sas chi sunt bènnidas a pustis, subra de su sardu curriculare non cunsentiat su finantziamentu de custas atividades rechestas meda dae babbos e mamas, dotzentes e dirigentes iscolàsticos pro resones craras, ma dannàrgias pro s’insinnamentu e su prestìgiu de sa limba. A las torrare a pònnere est unu passu a dae segus chirru a sa cuntzetzione de su sardu comente limba de sèrie B. Mègius a rimandare a cando sa curricularizatzione de su sardu at a àere dadu sos resurtados suos.
Si su su comma 8 si interessat de testos didàticos, su comma 9 mustrat comente totu s’impiantu de sa lege est fintzas un’isfortzu tramperi de rallentare, frenare e impedire s’istandardizatzione unitària de su sardu. Narat, infatis, chi “sa Regione promovet s’ istandardizatzione gràfica e linguìstica pro sa produtzione de sos testos iscritos destinados a sas iscolas”. S’issèberu de sos tèrmines no est casuale.
S’agetivu “unitària” l’èvitant e de istandardizatzione nde faeddant comente protzessu non definidu dae sa reductio ad unum. Duncas custu artìculu cunsentit (comente ant ammissu fintzas sos promotores in s’addòviu cun sos giornalistas de su 16 de ghennàrgiu coladu e riferidu dae sos giornales) s’impreu de prus de un’istandard pro unu nùmeru illimitadu dae duos a 377.
S’artìculu 6 introduit sa figura de su “Tutor de sa limba sarda”, una novidade chi si podet fintzas cunsiderare positiva. Si podent pònnere dudas subra de su fatu chi custa figura professionale podat rispòndere a sa Consulta regionale e èssere isseberada diretamente dae sa Regione e no, imbetzes, dae sas autonomias iscolàsticas sìngulas in mancàntzia de leges ispetzìficas, normas de atuatzione prus efetivas. In sustàntzia, in su sistema de como, sa voluntade de sa Regione de atuare unu coordinamentu profetosu peleat cun sas normas de s’autonomia iscolàstica. Su fatu chi su comma 4 nèrgiat chi “Sos tutor iscolàsticos pro sa limba sarda òperant in un’àrea territorialmente definida tenende contu de critèrios chi cunsìderant s’omogeneidade linguìstica…”, nche torrat a unu pregiudìtziu dialetizante pro su cale sa limba no est cunsiderada unu continuum, ma un’ischirriòngu de àreas. Cuntzetu isballiadu si si cheret afirmare s’unitariedade e su prestìgiu de sa limba. Torrat sun pregiudìtziu chi su sardu siat unu dialetu territoriale e no una limba normale.
Sa figura de su Tutor, in sas intentziones de chie proponet sa lege, diat dèvere torrare a inclùdere sa categoria de sos titulares de sos ufìtzios de sa limba sarda in su cumbinchimentu – isballiadu – chi sos isfortzos si devant cuntzentrare petzi in s’iscola. Inbetzes, sa polìtica linguìstica cheret disinnada in su cumplessu suo e s’atividade in sas amministratziones pùblicas (gasi comente in sos mèdia e in àteros setores) est tzentrale in cada minoria linguìstica europea.
Ma s’orientamentu culturalista chi est a fundamentu de custa lege punnat a cunsiderare su sardu prus una matèria iscolàstica folclorìsticu-dialetale de sèrie B chi no una limba adata a s’ufitzialidade.
Semper e cando, s’ativatzione de custa figura noa at a rechèdere tempos mèdiu longos e unu rodàgiu peleosu. In prus, abbarrat sa duda chi custas figuras las podat seletzionare sa Regione comente previdet su comma 5.
S’artìcolu 7 si interessat de sos critèros de finantziamentu chi si diant pòdere lassare a sos atos amministrativos internos de sa Giunta pro assegurare una flessibilidade prus manna cunforma a sas situatziones diferentes chi si diant presentare in sas annualidades diferentes. A limitare sos gastos petzi a sas dotzèntzias no est cosa sàbia ca sos istitutziones iscolàsticos devent sustènnere, a su sòlitu, fintzas àteros òneres. Prus a prestu, sos ufìtzios ant a dèvere controllare chi sos dirigentes iscolàsticos no impitent sas resursas pro fàghere àteru, comente a su sòlitu capitaiat in su tempus coladu. Sa mancàntzia de s’impreu de s’istandard regionale comente premialiadade o esclusividade pro otènnere su finantziamentu mustrat s’ostilidade de s’impiantu cumplessivu de sa lege a s’istandardizatzione unitària.
S’artìculu 8 proponet sa costitutzione de un’organismu de s’Osservatòriu chi li narant Consulta. Inùtile, ca non si tratat de un’òrganu operativu didàticu o de un’agentzia, ma de unu cunsessu de espertos pagados a getone, duncas petzi unu logu in ue tzarrare e iscrìere programas bellos. In prus, no at a pòdere èssere mai “impositivu” cun sas iscolas chi sunt lìberas, in s’autonomia issoro, de isseberare sos testos chi cherent e de impostare s’insinnamentu comente cherent. Nessi, gasi est est in s’ordinamentu in vigore.
A pustis de un’artìculu 9 supèfluu subra de sa fornatzione (ma no nd’aiant faeddadu giai in s’artìculu 5?) chi, de su restu, riferit su cuntenutu de leges giai in vigore, s’artìculu 10 s’interessat de su registru de sos chi lis narant dotzentes, chi presentat mancàntzias medas e arriscos de tzensuras, chi si nd’aiat faeddadu giai, fintzas in mèritu a sa valutatzione de sa cumpetèntzia linguìstica e de sa tertificatzione chi in mancàntzia de una limba istandard est un’operatzione gasi aprossimativa de èssere una pràtica diletantìstica e pagu sèria.
In punta de risu, si podet afirmare chi fintzas a sos cunponentes de sa Consulta diat èssere mègius a pedire su livellu C1 de sa connoschèntzia linguìstica. Pro istransire su paradossu chi acadèmicos chi no ischint faeddare in sardu, o lu faeddant a cudda manera, podant tzertificare sa connoschèntzia a pessones chi, imbetzes, lo connoschent bene a beru. E, semper e cando, sa tzertificazione non si podet lassare in pagas manos, tropu periculosu. E sa lege non crarit custu aspetu.
Leave a comment